15/4/17

Telèmac vol tornar a l'escola

Títol: La hora de clase. Por una erótica de la enseñanza
Autor: Massimo Recalcati
Editorial Anagrama
Barcelona, 2016
Trad. de Carlos Gumpert
167 pàgines


  No estic segur de fins a quin punt el professorat de la meua generació és conscient de com ha mutat el seu ofici. Ha sigut un gegantesc truc de prestidigitació: vam entrar dins el barret –especialment en Secundària- com a professors de diferents matèries i n’hem eixit convertits en una barreja de pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu.
    Ja no importa gaire el que vulgues explicar a classe. El que importa és el seguiment que faràs –atenció individualitzada, en diuen- a les mil i una patologies d’una aula poblada per uns alumnes volàtils, hiperactius, desmotivats, ineducables. En consonància, el paradigma didàctic ja està canviant. En algunes institucions educatives, públiques i privades, a més d’introduir els ginys tecnològics del moment, s’estan eliminat els pupitres, la tarima del professor, els exàmens, la disciplina vertical (alguns d’aquests elements, és evident, estaven ja ostensiblement caducats). Tots, educadors i educands, seuen en un rogle enmig de la classe, cadascú amb la seua tauleta, i diu que aprenen jugant.
  No seré jo qui blasmaré les potencialitats educatives del joc. Aquests experiments, però, em semblen l’indici lògic de l’adaptació de l’educació a la revolució propiciada per internet: ara ja no cal saber res en concret, si està en la xarxa, ara calen destreses pràctiques.
  A la llum d’això, s’entén millor la insistència a favor de la “intel·ligència emocional” dels darrers anys. El desprestigi de la intel·ligència tout court és el correlat necessari d’una constatació: els cervells són ara les màquines. Té sentit, doncs, que les persones, com a reacció, exacerbem allò que ens fa específicament humans, les emocions.
  El vell professor dalt de la seua tarima, especialista en el segle XIX, o en Shakespeare o en àlgebra ja no hi té res a fer. Les màquines ens traduiran, ens proporcionaran les dades exactes que ja no tindrem a la nostra memòria, ens pastorejaran mentre  nosaltres serem feliços jugant, potser en una adolescència perpètua…
  Enmig d’aquestes cavill·lacions gremials –tant típiques de final d’època-, ha vingut Massimo Recalcati amb el seu llibre L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Em sembla plenament oportuna una reflexió que partisca d’un fet irrebatible: per més que canvie l’ensenyament –i ho està fent a marxes forçades- el paper del professor és i serà insubstituïble. Com diu Recalcati, a ell li correspon la funció d’obrir el subjecte a la cultura com a lloc de la “humanització de la vida”, allà on es fa possible la trobada amb la “dimensió eròtica del coneixement”. És el professor qui, amb el seu carisma, amb la força enigmàtica de la seua enunciació, erotitza l’ensenyança i fa possible el miracle de la transmissió del saber.
  Aquesta teoria no podia ser més oportuna. Recalcati ens recorda la recent abolició de l’”espessor simbòlic” (m’encanta la terminologia de la psicoanàlisi, aquesta ciència inútil bellament literària) de la paraula del mestre –i, per tant, del pare. La crisi generalitzada de l’educació –des de Primària fins a la Universitat- ha provocat la humiliació social i econòmica dels professors. En l’escola neoliberal, ja és factible somiar amb un sistema que vernise els alumnes amb allò que a Itàlia s’anomena les tres is –impresa, informatica, inglese- i que en aquest costat del Mediterrani ens resulta tremendament familiar.
  Recalcati localitza en la revolta del 1968 l’origen de la crisi actual de l’ensenyament. El que va quedar ferit de mort llavors va ser l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, allà on fills i pares se subsumien en una melassa indiferenciada, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte generacional entre docents i progenitors va quedar trencat. Aquest és el model que patim ara, on el fill, quan va a queixar-se a son pare del seu professor, troba en aquest comprensió i ira cap al docent, i ni rastre de la vella complicitat que feia dir als progenitors d’antany, amb una truculència reveladora: “Vosté, si el meu fill no fa cas, pegue-li un bon calbot. Amb la meua benedicció” (sic).
  Davant aquest panorama, l’autor proposa un nou model educatiu, que anomena Escola-Telèmac.  Seria el moment del retorn a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill), plenament renovellades i adaptades a la nova realitat. Sincerament, aquesta teoria em sembla d’un optimisme tenaç. No veig indicis que el sistema escolar, des d’Infantil fins les aules universitàries, camine en aquesta direcció. Tot sembla haver entrat en una deriva més sinistra, més obtusa i més pavorosament ineficaç…
  El vell professor especialista en alguna cosa, haurà de convertir-se necessàriament, si vol sobreviure, en la barreja que enunciava al principi: pallasso de circ, policia, psicòleg, assistent social i buròcrata rediviu. Només així podrà competir eficaçment amb les màquines. En el que té raó plenament Recalcati és en la càndida confessió que no es pot ensenyar a aprendre, que les raons per les quals algú aprén alguna cosa són i seran un misteri. Per això educar (educere) s’assembla tant a seduir (seducere) i la transmissió del saber només es pot provocar per contagi.
  Lora di lezione acaba amb la rememoració dels anys escolars de Recalcati. A les primeres aules –allà on la llengua materna és substituïda per la llengua paterna (l’alfabet)-, el van considerar un idiota, absolutament incapaç d’aprendre. Però una mestra –Giulia- va canviar el seu destí. Les últimes pàgines del volum li estan dedicades, en homenatge a tots els professors que han adreçat la vida dels seus alumnes –respectant la seua personalitat- en algun moment del llarg període escolar. De vegades una sola hora de classe pot obrir un futur inesperat. Els miracles factibles són tots d’aquesta mena.
Joan Garí
Publicat en Posdata, 15-4-2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada