27/8/16

Les contradiccions dels països conte

Títol: Enlloc, mai
Autor: Iban Zaldua
Godall Edicions
Barcelona, 2015
Trad. de A. Munt i M. Colera
290 pàgines


  En l'"Apunt final" d'aquest recull de contes, l'escriptor donostiarra Iban Zaldua es refereix a una aguda teoria de Rodrigo Fresán a propòsit de les narratives nacionals. Segons Fresán "certes nacions són països conte i certs països són nacions novel·la", i ho exemplifica amb els casos d'Estats Units i d'Argentina. Els escriptors estatunidencs s'han passat la vida buscant una "gran novel·la americana" mentre Borges, per exemple -paradigma de l'escriptor argentí- no n'ha escrit mai cap. "Es necessita calma per escriure una novel·la -diu Fresán-; un conte es pot escriure des del centre exacte d'un terratrèmol". Zaldua, captivat per aquestes paraules, adapta al cas a la relació -literària- entre Espanya i Euskadi. Mentre els literats espanyols han buscat la novel·la perfecta, el títol més famós d'un autor basc contemporani és una col·lecció de contes (Obabakoak, de Bernardo Atxaga). I després hi ha "el tema": "Els gudaris d'ETA i els terroristes d'ETA són dos contes diferents, almenys".
  Tot això, al final d'un recull de relats breus. Algun sentit obvi? A l'hora d'abordar la presència d'ETA en les històries, per exemple. Com es parteix de la multiplicitat de punts de narració (no és la perspectiva unitària de la novel·la), s'hi acumulen diferents visions. En el conte Discutint amb mi mateix, per exemple, el protagonista acudeix a manifestacions a favor i en contra del terrorisme, com a exponent dels diversos jos que l'habiten. En Capbussar-te, una etarra que està sent torturada pel mètode de ser submergida en aigua pensa en els grans nadadors, en els oceans del món. En Què n'opines, del cessament de la lluita armada per part d'ETA?..., el punt de vista és inequívoc: el de les víctimes de la violència etarra. Llavors, què en pensa, Iban Zaldua, de l'assassinat polític? Que alguns el justifiquen i que altres el pateixen. Qua alguns el justifiquen i el pateixen alhora.
  Enlloc, mai, però, és molt més que un aplec d'històries al voltant d'ETA. Aquest és un tema entre més. Els contes més suggestius, al meu entendre, adopten una plasticitat com de realisme màgic hispanoamericà, filtrat per l'escepticisme irònic europeu (a la manera de Pere Calders, per fer-ho curt). D'aquí un personatge que, obsessionat per l'eterna joventut, viatja constantment cap a ponent, per evitar la nit (Cap a ponent). O aquella dona que acaba confessant-li al seu marit que és mort (el marit); aquest s'ho pren a bé, i acaben enraonant sobre el tema com cònjuges ben avinguts (Dilema moral).
  En general, aquest relats comencen amb una situació banal  i, de sobte, hi emergeix un element fantàstic (sovint relacionat amb la mort) que ens provocaria incredulitat, però el narrador l'integra hàbilment en el discurs, el disfressa, el neutralitza. En Les mosques, uns joves xarren. "Cada vegada hi ha més mosques", fa un. Fumen un cigarret i desenvolupen una conversa banal. De sobte, algú trau un comptador de radiació. El relat pren, llavors, un caire insospitat: ara s'afanyen, per algun motiu no explícit, a escampar la boira. El conte acaba i un món -subterrani- hi brolla. "Al cap d'uns instants sona la primera sirena d'alarma", és l'última frase del relat...
  Què n'hem de pensar, de tot plegat? Que un escriptor basc ha de parlar de la realitat basca, però també de la irrealitat basca. I, davant de qualsevol dubte, seguir sempre el consell de D.H. Lawrence: "No et creguis mai l'artista, creu-te el conte". No sol fallar.
Joan Garí
Publicat en El Temps, núm. 1.680

Cap comentari:

Publica un comentari