Poemes de la frontera

Títol: Alba del vespre i altres poemes
Autor: Carles Duarte
Editorial 3i4
Paterna, 2015
116 pàgines

Títol: Matí de la mort
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
Paterna, 2015
80 pàgines

  L'editorial 3i4 m'envia gentilment dos llibres de versos, un de Carles Duarte i un altre de Jordi Llavina. Són poetes que estime, que m'agrada llegir amb el punt de voluptat que s'esmerça amb els bruixots que saben extraure la música fetillera de les paraules. Es tracta, notablement, de volums que continuen d'alguna manera l'obra anterior d'aquests dos autors.

  Vaig llegir Alba del vespre, de Carles Duarte, al seu moment, i en vaig parlar en aquest Ofici. Ara Duarte ha recuperat aquell text, l'ha ampliat amb noves composicions i 3i4 l'ha editat bellament amb il·lustracions de l'artista valenciana Aurora Valero. Són unes composicions policromes amb un ús vigorós de la tinta negra, un expressionisme sensual i fins i tot tendre, perfectament acoblades amb aquesta espècie de panteisme sense déus de Carles Duarte. L'amic i al seu torn també poeta Jaume Pérez Muntaner explica en la introducció el sentit de l'expressió "Alba del vespre" amb unes paraules del propi Duarte que fan referència a la denominació tradicional de la tardor al País Valencià i les Illes Balears:

"Associo primavera d'hivern a una altra expressió fonamental en la meva experiència del paisatge i en la meva obra literària, alba del vespre, l'hora foscant que ens parla d'un cel ja sense Sol que espera que hi vagin emergint lentament les estrelles, rere el llençol de la llum que s'allunya del vespre. Potser a la primavera d'hivern i a l'alba del vespre és quan la llum esdevé més subtilment l'essència de la mirada"

  M'agrada molt aquest concepte, aquesta frontera on poder exercitar "l'essència de la mirada", que és el que hauria de ser l'autèntica professió d'un artista. I és curiós tot això, perquè el llibre de Jordi Llavina, Matí de la mort, també és una experiència fronterera. Com explica el seu propi autor en un epíleg final, el poemari es refereix a la mort però en realitat parla de la vida, i d'aquell ampli terreny que la cara i la creu de la nostra existència tenen en comú: "el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l'angoixa, els animals, el desencant, la música, l'esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l'absència, l'eufòria, el desfici, els indrets, l'amor, la malenconia, la llum, la fosca..." Si Duarte trobava el seu jo profund en un sensualisme naturalista, on empeltava la lliçó dels clàssics, Llavina és él cronista dels avatars familiars, dels petits daltabaixos autobiogràfics.
  El llibre de Jordi Llavina és més auster que el de Carles Duarte des del punt de vista editorial, però d'una gran riquesa expressiva. També conté il·lustracions, un parell de dibuixos encisadorament naïfs de Marta Espinach Llavina, i aquesta prodigiosa mà d'Andreu Alfaro sostenint una ploma a la portada que és la divisa icònica de la bella i clàssica col·lecció de poesia de 3i4 (jo he sentit l'inenarrable plaer d'observar Alfaro mentre em feia un retrat -que ara guarde com un tresor- sense alçar ni per un sol moment la ploma del paper). En realitat, Matí de la mort culmina la trilogia que va començar amb Vetlla i va seguir amb Contrada. I ho fa reunint, d'alguna manera, elements dels dos textos anteriors: la narrativitat i la predilecció pel sonet com a mètode d'intensificació expressiva.
  Tinc el convenciment que tots els poetes haurien d'escriure obligatòriament versos rimats i mesurats en una etapa inicial, com els guerrers medievals s'exercitaven amb espases de major pes de l'habitual. Després, als combatents, el versicle els semblaria un instrument dúctil i lleuger, un arma indefinidament apropiada per a la mà. Jo sóc, però, un mal lector de poesia, un tipus infectat pels mals habituals de la prosa, així que els meus consells deuen tindre un valor relatiu.
  Llegir de tant en tant poetes tan imprescindibles com Duarte o Llavina em reconcilia amb la part de mi que va ser o hauria pogut ser lírica, i això és un favor que sempre els tindré en compte. El deute amb la bellesa no acabem de pagar-lo mai, i és el dèficit que acaba fent-nos irrevocablement humans.

Joan Garí