19/12/15

Per a la immensa minoria


Títol: Sobre una neu invisible
Autor: Vicent Alonso
Publicacions de la Universitat de València
València 2015
347 pàgines
La vie est faite à coups de petites solitudes”. La frase és de Roland Barthes (de La chambre claire), però la recull Vicent Alonso com qui adopta un petit cadell que ha descobert a la intempèrie, un dia plujós. S’escriu un dietari, entre altres coses, per fer-lo servir de llibre de cites, és a dir, de protectora d’animalons. A través de les paraules alienes, del seu tacte suau, establim el catàleg de les pròpies inclemències emocionals, ni que de vegades s’escriga, precisament, per construir un dic entre la curiositat del lector i la intimitat de l’escriptor.
  Vicent Alonso ha reiterat el seu interés per la prosa diarística. Els models, sense eixir de la nostra literatura, són acreditats i coneguts. Hi havia la via de Josep Pla –més francòfila, és a dir, més narrativa- o la de Joan Fuster –d’un aire anglòfil, partidari de la pura elucubració. Alonso es decanta per la segona. Això redueix el cercle de possibles lectors, però connecta amb els happy few –els sospitosos habituals- que mantenen en peu, com el general Custer a Little Bighorn, la Galàxia Gutenberg.
  Sobre una neu invisible, en realitat, és la crònica d’una vida (entre 2003 i 2005) densament literària. Alonso és un home envoltat de literatura: els seus amics són escriptors, llegeix constantment, hi escriu, va sovint a presentacions i actes llibrescos. I ho suporta prou bé. Les seues reflexions sobre un vers d’un poema (d’Espriu, de Vinyoli, d’Elisabeth Bishop, d’Antonio Cabrera) són profundes i matisades. No és estrany, doncs, que el seu dietari siga un artefacte densament intel·lectual. L’autor hi fa un esforç evident a favor de la sobrietat narrativa, que de vegades es resol en una prosa una mica eixuta (el greix, en l’estil, fa dissortadament sovint el mateix paper que en determinats aliments: afavorir el sabor). La impressió general, però, és la d’un home que prova d’auscultar-se amb honestedat, que intenta traduir en un llenguatge raonable les arestes de la vasta perplexitat que provoca estar viu.
  Gabriel Ferrater va dir, en parlar de Josep Pla: “La seua reticència respecte a la intimitat és el que li va impedir ser un gran escriptor europeu”. Aquesta senzilla lliçó incumbeix tots els qui ens dediquem a la prosa autobiogràfica i tenim una certa ambició. Montaigne –Alonso ens explica ací que ha iniciat el colossal projecte de traduir-lo sencer- no tenia aquest problema, senyal que alguna cosa hem fet malament nosaltres, els seus besnéts.
  Però Sobre una neu invisible és un llibre que es llegeix amb gust, amb un llapis preparat per a subratllar. Està dedicat a la immensa minoria, a l’estirp del comte Arnau (aquest “despert entre adormits”). A Alonso, Montaigne se li esdevé tan habitualment com l’insomni (dues circumstàncies que procuren lucidesa). Tot el que diu sobre crítica literària, a més, és difícil no compartir-ho. Afirma que no és un crític, “sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix”. I jo, d’aquesta mena de criatures, en vaig dir “centauros del desierto, que guisan y comen a un tiempo” (sic), sense saber –o sí- que jo mateix en seria un, temps a venir.
  Siga com siga, la crítica és tan necessària com el dietari. Imbricades, les dues funcions poden proporcionar artefactes d’alta densitat moral, armes útils en el gran combat contra les petites solituds de cada dia. És el cas de Sobre una neu invisible.
Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari