El miracle provisional d'estar viu

Títol: Diario de otoño
Autor: Salvador Pániker
Editorial Mondadori
Barcelona, 2013
358 pàgines

  Aquest és el tercer dietari publicat de l'escriptor catalanohindú Salvador Pániker, i abraça anotacions compreses entre 1996 i 1999. És un diari de la modalitat "amb índex onomàstic" i això en pot dir molt: es tracta, doncs, d'un relat puntejat per una infinitat de fets socials on l'autor té l'ocasió de referir-se a les "celebritats" que constitueixen el seu grup d'amistats (de Pasqual Maragall a Antoni Tàpies, de Xavier Rubert de Ventós a Carlos Ferrer Salat). Com a membre destacat de la gauche divine (en afortunada expressió de Joan de Sagarra), Pániker traça un retrat de la seua generació i classe social en ple adveniment del primer govern de José María Aznar. Però això, de ser simplement així, seria fer poca justícia a aquest text.
  En realitat, el diari de Pániker se'ns fa inicialment una mica odiós i és difícil precisar per què. Segons la seua pròpia filosofia, cal passar la meitat de la vida construint un ego i l'altra meitat desempallegant-se'n. Què diríem, però, d'algú sorprés a setanta anys encara amb l'ego en carn viva, gairebé en plena ostentació adolescent? És un poc això el que fa antipàtic determinats aspectes d'aquest llibre: la continuada, impenitent, punxeguda i obscena exhibició de l'ego del seu autor. I, tanmateix, quina altra matèria primera és tan essencial com el jo a l'hora d'escriure un dietari?
  El que passa és que Pániker se sap "important" o "singular". El seu treball pioner en l'aconseguiment del dret a morir dignament, ser fill d'un pare hindú, haver viscut sempre al rovell de l'ou de la burgesia catalana, les seues aportacions conjuminant la filosofia occidental i l'oriental... Són motius suficients per a traure'n un rèdit estimable. I Pániker se'l cobra, òbviament, a la vista de tots.
  Llevat d'aquesta qüestió diguem-ne ontològica, Diario de otoño és un compendi d'idees i vivències molt interessants. Les seues referències al problema religiós, per exemple, són de gran interés. Ell es declara "un agnòstic amb sentit de la transcendència" i cerca en el misticisme tot allò que ja no pot donar-li la seua antiga fe cristiana:

"Ser místico es, sencillamente, vivir de primera mano, apoyarse en la experiencia antes que en la doctrina, por muy unidas que ambas vayan. Nada que ver entonces con la religión institucional"

  Ell prefereix seguir -i fa bé- la senda de l'heretgia (del grec hairesis: "seguir el propi camí"), perfectament conscient que la idea mateixa de religió no és res més que "un invent recent dels monoteismes occidentals" (el terme "religió" no existia en sànscrit o en xinés, per exemple).
  Aquest text, però, seria molt monòton si només s'ocupara d'aquestes teories. Durant aquest lapse de vida, ben al contrari, l'autor es veu commocionat per dos fets luctuosos de diferent magnitud: el suïcidi assistit del tetraplègic gallec Ramón Sampedro (on ell col·labora) i la mort de la seua pròpia filla Mónica, que naturalment sent molt més endins.
  Aquest segon decés "desborda" el diari. "Lo propio de un diario -en les seues paraules- es que nunca pase gran cosa, que la narración se limite a la crónica de lo anodino". Però la mort d'una filla trenca tots els esquemes, i instaura un dolor difícilment verbalitzable. En el prolix inventari d'alifacs que també és aquest dietari (el registre minuciós d'un home seriosament malalt o, almenys, seriosament hipocondríac), faltava la nafra suprema, inabordable, definitiva. I així acaba l'última anotació del text, un 31 de desembre del 1999: "Mi hija Mónica ya no está. Yo sigo provisionalmente vivo". El que havia començat, així, com un quadern una mica frívol en el seu excessiu egocentrisme acaba sent un profund testimoni del fet -del miracle- d'estar viu.