Ofici de memòria i eternitat

Títol: Llibre del professor
Autor: Alexandre Bataller
Editorial Bromera
València, 2013
111 pàgines

  Alexandre Bataller ha guanyat el premi de poesia Ciutat de València amb un llibre de versos dedicat a la seua experiència docent. Després de més de vint anys fent classes, és obvi que qualsevol professor ha anat atresorant un mètode, un conjunt de sensacions, un grapat d'anècdotes, un solatge d'experiència usualment agredolça. Bataller ha convertit aquest cúmul de detalls en una visió poètica, poemes escrits al llarg de més d'una dècada entre Ontinyent, Gandia i València -tal com resa una oportuna "Nota de l'autor" al final del volum.
  Res més pertinent, potser, que destil·lar la vida viscuda a l'aula en forma de noves rimades. Com va escriure Manuel Vicent, i molts tenim l'oportunitat de comprovar cada dia, l'ofici de professor és el més dur, perquè cada any -cada nou curs- tu ets més vell, però els teus alumnes tenen la mateixa edat. Això ja ho va saber veure Homer en La Ilíada -els clàssics, sempre els clàssics-, tal com Bataller recull com a cita preliminar del poema "Inici de curs":

Com la generació de les fulles, és igual la dels homes.
Les fulles, el vent les escampa per terra; i el bosc verdeja,
i en fa créixer d'altres, quan la primavera arriba.
Igual les generacions dels homes: l'una creix, l'altra s'acaba.

   En l'hivern amenaçant de la seua vida, el professor es veuria dominat per la melancolia, però sempre li queda el regust d'aquells alumnes que van saber atendre les seues prèdiques, i que, començaren el curs com el començaren, el van acabar potser com en aquella pel·lícula de Sidney Poitier (que també té un lloc en aquest poemari) titulada To Sir, with Love (i coneguda entre nosaltres com Rebelión en las aulas).
  Homer, Poitier... encara caldrà afegir-hi Robert Graves, Wim Wenders (els àngels sobre Berlín, naturalment), Gabriel Ferrater,  o Jorge Luis Borges. Són molts els maons amb què s'ha construït aquest bell i pertinent poemari, on el poeta/professor se sent com un llaurador etern (ja diu Henry Adams que "un mestre tendeix a l'eternitat; no pot dir mai quan s'aturarà la seua influència"):

Com un llaurador que sembra
cada curs, que té cura
d'esporgar els sarments,
que cerca l'aigua si no és any plovedor,
així em trobe ignorant
del fruit, de la seua rodonor somiada.
El nostre guany imperceptible
cerca brots amb afany perdurable.
No sembràrem per menjar avui.

     Al final del llibre, es té la sensació que tot ha de recomençar una altra vegada. Vindrà setembre i nous rostres assaltaran el professor a la recerca d'una veritat remota. Només alguns d'entre aquests, però, obriran realment el seu cor a aquesta veritat. El professor hi llaurarà amb bona gana. Hi haurà un fruit possible i anys després, d'alguna manera, aquest cors roturats encomanaran al seu torn la bona nova. El cicle s'haurà acomplert -i el professor haurà vist justificat el seu esforç.
  Al final, vull quedar-me amb aquest poema, "Mort acadèmica", en què l'autor es veu a ell mateix mort "durant l'acte heroic del servei acadèmic", mentre es planta un ametler al jardí "en senyal de perdurable memòria". Si hi ha un servidor de la memòria, aquest és el mestre. Per això el seu llibre també és un aplec de records concrets, de veus, de llocs. I un prec final als alumnes sovint ingrats: "Recordeu-me demà com jo us contemple avui".

Joan Garí