Una faula grega

Títol: Amb l’aigua fins al coll
Autor: Petros Màrkaris
Tusquets editors
Barcelona, 2011
321 pàgines

  “¿Què és l’atracament d’un banc comparat amb la seva fundació?”. Es fa difícil no llegir un llibre que porta com a cita preliminar aquesta famosa frase de Bertold Brecht (L’òpera de tres rals). I tanmateix, confessaré que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Davant un relat d’aquest tipus, em costa interessar-ne realment pel final. És a dir, tot just al contrari que el lector corrent, que busca als llibres de lladres i serenos un itinerari més o menys envitricollat conduent inexorablement a la resolució d’un enigma. A mi, però, m’agrada més el desenvolupament de la narració que no la mar on ha de desembocar necessàriament el seu riu. Com a lector, ja ho veieu, sóc pervers i poc llépol, un desastre per als patrons habituals de la narrativa en voga.
  Dit això, seria injust atribuir a aquest relat de Petros Màrkaris un interés escàs. Té els defectes i els encerts habituals del gènere, però està resolt amb habilitat i ofici. Ambientar una història policíaca a la Grècia actual té, a més, notoris al·licients. En una país on “la lògica no et porta mai enlloc”, en un moment històric lluny de la llegenda de les vaques grasses (tot i que, com diu un personatge, “mai van ser grasses de debò, sinó engreixades amb préstecs”) i enmig d’una societat que es dessagna amb la crisi, investigar una sèrie de misteriosos assassinats de banquers té el seu què.
  El relat, d’altra banda, conté els tòpics habituals, ben gestionats per l’autor: policies incompetents (excepte el protagonista), falsos culpables i pintorescos secundaris. Tot comença quan decapiten un banquer retirat. A aquesta mort en seguiran d’altres, totes del mateix gremi. El comissari Kharitos és l’encarregat de la investigació i durà a terme el seu propòsit enmig dels carrers d’Atenes, sempre col·lapsats per manifestacions. Aquests carrers tenen noms evocadors i perfectament simptomàtics de tot el que hi ha sota l’actual debacle hel·lènica: Sòcrates, Hipòcrates, Alexandras, Eurípides, Sòfocles, Mitropóleos… Una civilització tres vegades mil·lenària convergeix a la plaça Síntagma, al davant del Parlament, on una colla de polítics ineficaços gestionen un hara-kiri patètic.
  Els col·legues de Kharitos sospiten que al darrere de la mort dels banquers hi ha alguna mena de complot terrorista. Kharitos, però, comprén de seguida que hi ha una lògica estrictament econòmica en tot plegat. Apareixen així, al departament, “dues línies d’investigació” i u esperaria veure-hi comparèixer l’ínclit Ángel Acebes, amb la seua pinta inconfusible de seminarista torturat pels plaers il·lícits, enverinant l’opinió pública per a desviar l’atenció de l’autoria correcta.
  El problema de Kharitos, en realitat, és com trobar el culpable dels assassinats en un país on tothom té motius per a odiar els bancs. Però ell no és un policia qualsevol: és un tipus de la vella escola, que circula xino-xano a través del laberint de les evidències fins trobar el fil adequat. Les narracions policíaques, al capdavall, són narracions en estat pur: la intriga hi va construint els fonaments del relat i hi enganxa el lector de manera eficaçment segura.
  No és cosa de desvelar el final, però. Hi rau la gràcia de la novel·la. Tot i que jo, quan m’hi trobe, ja he perdut l’interés. No serviria per al gènere. I, tanmateix, també odie els bancs…
 

                                                                                                                                               Joan Garí

El Temps, núm. 1.456