20/11/11

Pamflet contra la melangia postprogressista


Títol: El intelectual melancólico
Autor: Jordi Gracia
Editorial Anagrama
Barcelona, 2011
101 pàgines

Aquest llibre té com a subtítol "Un panfleto". I un pamflet és, segons el diccionari, un "llibre imprès de molt poques planes, especialment en què s’ataca violentament algú o alguna cosa". El volum, en efecte, té poc de gruix. A qui s'ataca, però? Les fuetades van adreçades a certa mena d'humanistes ja amb una edat, que van ser "progres" a la seua joventut, i ara, a les velleses, contemplen el món -del del seu "reaccionarisme postprogressista"- com un lloc incomprensible on es valora i es celebra més Carlos Ruiz Zafón que no Xenofont. Segons confessa l'autor, el títol que ell hauria volgut plantificar a la portada del seu opuscle era "Panfleto contra el prestigio de la melancolía entre los intelectuales afectados por el síndrome del narciso herido". Quan vas passant-hi pàgines, t'adones que l'autor té en ment alguns noms que exemplificarien perfectament la seua teoria, però s'absté d'esmentar-los. Sent com és professor universitari, no costa imaginar eternes querelles intra o interdepartamentals per a les quals aquestes pàgines serien una munició preciosa. Gracia, però, no vol convertir el seu pamflet en un atac ad hominem. Pudorós, es limita a confessar que l'epítom dels intel·lectuals melancòlics podria ser George Steiner, però fins i tot es pot rastrejar en el Tony Judt de El món no se'n surt.. I busca qui t'ha pegat.
Gracia veu en la "postura" melancòlica una falta d'humiltat i una desmesurada enveja. Segons ell, és un estat que sol embargar autors que no han aconseguit l'èxit que esperaven. Autors, ras i curt, que veuen amb desesperació la llista de best-sellers (i fins i tot la de long-sellers!). El retrat és brillant i, com totes les caricatures, té un punt de realisme desbocat. Aquesta figura que menysprea els autors joves, que no llegeix res posterior a Goethe (excepte Benjamin o Kafka, però sense eixir de la literatura alemanya) i que considera que el món va indefectiblement cap a la destrucció se'ns fa de sobte familiar i, segons com, esdevé fins i tot simpàtica. Però a Gracia no li fa cap gràcia. Recorda -i qui li podria llevar la raó- que ja Montaigne (II, 13) va advertir contra els vells que lloaven el temps passat i exageraven la importància del lloc que ocupaven en l'univers. I és així. Se m'ocorre, però, que la melancolia és un estat massa important com per a deixar-lo en mans dels melancòlics "professsionals". Posar-se trist -o cabrejar-se- perquè la gent preferisca llegir novel·letes de lladres i serenos abans que la Divina comèdia és una emoció estrictament inútil. I, tanmateix, per què hauríem de liquidar el dret a denunciar l'adotzenament i la vulgaritat de la massa? Hi ha llibres porqueria igual que hi ha televisió porqueria o política porqueria. I apartar-ne el nas no és un necessàriament un símptoma d'aristocratisme. N'hi ha prou amb tenir una miqueta de bon gust.
A mi, que no sé si sóc intel·lectual però que em reivindique com a melancòlic (d'una melancolia armada i activa, això sí), el llibre de Gracia m'ha agradat. M'ha resultat estimulant fins i tot quan hi discrepava -o especialment en eixos casos. En el fons, i més enllà de la querella entre antics i moderns que també hi batega, el que se substancia en aquest pamflet és quin lloc ha d'ocupar l'escriptor i l'intel·lectual en el món d'avui. Resignar-se a ser irrellevant, a ocupar un lloc inferior en la societat que un concursant de Gran Hermano... O no trobar ningú amb qui parlar de Xenofont perquè tothom està llegint Ruiz Zafón! Ah la melancolia! Quants crims es cometen en el seu nom...

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari