Una ullada enrere en la darrera estació

Títol: El refugi de la memòria
Autor: Tony Judt
Editorial La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Miquel Izquierdo
202 pàgines

62 anys és una edat raonable per a bastir un llibre general de memòries? És una edat tan bona com qualsevol altra. És obvi que, quan un escriptor arriba al final de la seua vida, hauria de considerar-se normal que faça un balanç general. Però la memòria no és necessàriament un component més de la vellesa. El memorialisme, vet-ho ací, és una actitud literària. En realitat, sóc dels qui sospiten que "memòria" és el nom de fadrina de la senyora "literatura". Però no divaguem. El cas de Tony Judt, en tot cas, és una mica especial. Judt no era un escriptor literari, sinó un historiador (i dels més brillants, per cert). Quan emprén els escrits que ara es recopil·len amb el títol de El refugi de la memòria, ja es troba postrat en un llit, atacat per aquesta malaltia immisericorde que és l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La memòria, llavors, es converteix en l'únic aliat d'un cos que no respon. La memòria es constitueix, així, en l'únic testament viable d'algú l'ofici del qual ha estat ocupar-se del passat.
El refugi de la memòria, doncs, és exactament el balanç d'una vida i d'un compendi de coneixements situat en el punt en què el final d'aquesta vida és un fet previsible i ineluctable. Una alternativa raonable a la desesperació, si la desesperació té alternatives raonables. Algú com Judt, però, que ha indagat amb tanta passió i tant d'encert en les claus de l'existència contemporània, està especialment qualificat per a tornar a reescriure tot això sota els ulls de la seua pròpia i intransferible experiència. L'autor de la monumental Postguerra, així, ja pot ocupar-se d'una mena diferent de postguerra: la viscuda per ell mateix i la seua família al Londres dels anys 40 i 50. La seua mare hi havia nascut, però el pare era un immigrant belga que va arribar a Anglaterra l'any 1935. Eren jueus. Jueus, tanmateix, que havien "desatés" el jíddish, havien refusat "els rituals i les restriccions comunitàries" i maldaven per integrar-se en la societat britànica. Hi havia l'Holocaust, és obvi. Però Judt, que passaria la seua etapa sionista i la seua experiència al quibuts, acabarà atresorant un dens escepticisme al voltant de tot plegat. La literalitat d'això és demoledora: "¿De veritat que no som jueus -es pregunta- per cap altra raó millor que perquè Hitler va tractar d'exterminar els nostres avis?". El record de la Shoah, esgrimit per a defensar la política de l'estat d'Israel, li sembla "un abús forasenyat de la memòria". El judaisme que a ell li agrada, per contra, és el del "qüestionament col·lectiu" i la tendència cap a "veritats que fan nosa". Tot un programa.
És obvi que, amb aquesta targeta de presentació, podem imaginar que Judt no és de la mena de tipus que es deixen entabanar per mistificacions ideològiques. Algú que estudia al King's College i a l'École Normale Supérieure, i que després aprén la llengua txeca per a comprendre millor la dinàmica de l'Europa de l'Est -de què acabarà convertint-se en especialista- no pot ser un indocumentat que emet judicis lleugerament. S'hi pot estar d'acord o no, però cal admirar la cimentació de les seues opinions.
Al final, però, el que emociona més del seu llibre no és la crida a la racionalitat enmig de tota classe de fanatismes, ni la serenitat amb què emprén la darrera singladura. Els tocs d'emoció intensa estan en la rememoració dels paisatges de la infància (especialment a Suïssa, el seu paradís perdut) o de les experiències biogràfiques fonamentals: "Potser la conseqüència més descoratjadora de la meva malaltia -ens confessa- és la consciència que mai no tornaré a pujar a un tren".
El tren de la vida, en efecte, s'acostava a la darrera estació. I el testament es clou amb una crida contra el fanatisme (fins i tot el més nou de tots i el més perillós ara: la creència absoluta en "el mercat") i en favor d'una raonabilitat socialdemòcrata com la que defensava en El món no se'n surt. Quan una vida s'acaba tot un món hi fineix. Amb aquesta, però, hem perdut una intel·ligència extraordinària. Queda la memòria, però. El darrer, el més inexpugnable refugi. L'única eternitat raonable.

Joan Garí