La passió pels llibres

Títol: Vendre l'article
Autor. Sam Abrams
Editorial Moll
Palma de Mallorca 2010
311 pàgines

Títol: Eros és l'escriptura
Autor: Antoni Gómez
Editorial Afers
Catarroja 2011
223 pàgines

Els qui escrivim a la premsa sense ser necessàriament periodistes -els "escriptors de periòdic"- formem un club reduït i més o menys ben avingut. Dins aquest club, els qui ens ocupem de les qüestions literàries ocupem una sala més petita, i sovint som confosos amb els crítics literaris. El de crític literari és un ofici molt estimable i molt arriscat, gairebé desconegut per les nostres latituds. Quan pensem en la crítica exercida fins les seues últimes conseqüències pensem en un tipus com Marcel Reich-Ranicki, per exemple. A la nostra literatura hi ha hagut maîtres-à-penser semblants (els germans Gabriel i Joan Ferrate(r), per exemple), però potser ens manca, ara mateix, una figura com la de l'implacable crític alemany. El més habitual, en el seu lloc, és que els propis escriptors ens posem a avaluar els llibres que llegim. Això té els seus pros i els seus contres. Normalment, tendim a destacar aquells títols que ens han estimulat i ens han causat alguna mena de plaer -hedonistes evanescents com som. Això vol dir que posterguem la necessària feina de desemmascarar els llibres roïns, inútils, impostors i mal escrits. Algú hauria de fer aquesta feina, que és ingrata i duríssima. Per algun motiu, però, no comptem amb molts professionals d'aquesta mena. Quan algú s'atreveix a parlar malament d'un llibre no sol triar qualsevol d'aquests artefactes malgirbats que el mercat posa a la venda amb una gran tranquil·litat, sinó que aprofita alguna relliscada -real o imaginària- d'una figura consagrada per a repartir estopa a compte de la seua pròpia vanitat.
En fi, que no és fàcil escriure sobre llibres. És, d'alguna manera, una responsabilitat moral d'un grau modest però evidentíssim. És per això que jo vaig decidir, fa molt de temps, ocupar-me només d'aquells exemplars que m'hagueren agradat ni que fóra parcialment. No vull ser un "crític": vull ser -ni més ni menys- un autèntic lector. He d'arribar-hi: és el meu destí.
Amb aquesta introducció, és obvi que ara m'ocuparé de dos volums recents que recopil·len els articles sobre llibres de dos amics -ambdós poetes i assagistes- ben coneguts en la seua dedicació de llarga volada al periodisme literari. Es tracta de Vendre l'article, de Sam Abrams i Eros és l'escriptura, d'Antoni Gómez.
El tom d'Abrams recull els articles que ha vingut publicant al diari Avui entre l'any 2000 i el 2009. El de Gómez, els corresponents apareguts al suplement "Posdata" de Levante-El Mercantil Valenciano (entre altres mitjans), des del 1995 fins l'actualitat. Ambdós tenen en comú el seu interés per tota mena de manifestacions literàries i culturals, però els d'Abrams observem un caràcter més genèric i els de Gómez es cenyeixen més a l'avaluació de les novetats bibliogàfiques.
És curiós que Sam Abrams -el més popular dels catalanòfils nordamericans- òbriga el seu recull d'escrits amb un plany pel desassistiment i la desatenció que pateix actualment la cultura catalana. En les seues paraules, aquesta "no compta, ni de lluny, amb el suport, la complicitat i el compromís de la societat, de l'estament acadèmic, de la crítica, dels mitjans de comunicació, del teixit associatiu i de les institucions de govern". Si aquest és el diagnòstic per a Catalunya, no vull pensar que hauria pogut escriure el saguntí Antoni Gómez per al cas valencià...
En general, l'actitud d'Abrams és més combativa que la de l'autor de El camí de les merles. Per al nordamericà, tenir una columna en un periòdic és una "gran responsabilitat" que s'ha d'exercir "amb la màxima independència intel·lectual i exigència moral". I n'és conseqüent, fins i tot quan això li suposa pagar "un preu altíssim". Antoni Gómez, al seu torn, prefereix explorar el vessant purament estètic de l'articulisme literari. Per a aquest autor "l'acte més sublim del crític ha de ser el moment en el qual és capaç de combregar amb l'obra comentada sotmès únicament a l'erotisme de les paraules, com una simfonia que uneix autor, crític i lector". Cadascú, doncs, ha escollit la seua pròpia via.
Disculpeu per l'endogàmia emocional -si n'hi ha-, però és inevitable que em senta perfectament solidari amb els projectes d'aquests dos periodistes d'opinió. Al capdavall, vaig començar amb ells la meua particular odissea en paper de diari: si Gómez enceta les seues col·laboracions públiques sistemàtiques l'any 1995 i Abrams ho fa el 1998 (convidat per Enric Sòria a les tribunes de l'Avui), jo mateix inaugure el 1996 la secció "Cervells en fuga" (retrats literaris) en El Periòdic, seguida després per la columna "Traducció inversa" en El Punt, embrions tots dos de l'impossible diari en català al País Valencià. Tant d'esforç inútil no va ser tan inútil: el bo i millor d'aquelles col·laboracions les vaig replegar al volum Un ofici del segle (Editorial 7iMig, 1999), amb què certificava el meu compromís definitiu amb l'escriptura de periòdics. I fins ara.
Llegiu Sam Abrams, llegiu Antoni Gómez. Podreu comprovar la finesa de la seua argumentació, l'evolució del seu pensament, el perfeccionament del seu estil. Som els de la sala de la literatura -al fons, a la dreta-, dins el club dels free-lances més o menys ben avinguts -o ben pagats. No som perfectes, però ens agrada el que fem. I ens entusiasma, per damunt de tot, la passió de fer llibres. I de parlar-ne.

Joan Garí