Per una altra ciutat (i una altra vida)

Títol: La ciudad y la vida
Autora: Carmen Alborch
Editorial RBA
Barcelona, 2009
363 pàgines

Tenia interés a llegir aquest llibre pel que té de resum vital d'una generació que va combatre en les batalles essencials d'un temps i d'un país: la política, la llengua, el feminisme. Carmen Alborch representa bé un tipus de ciutadana -que alguns han retratat pejorativament com a "progre"- que, en incorporar-se durant els anys 60 al corrent de la història, ho fa a través d'organitzacions -partits, sindicats, moviments cívics- que tenen en comú partir amb més o menys ortodòxia de les teories marxistes. Els amplis horitzons que s'obrien en endavant va portar cadascú al terreny que millor va preferir.
Aquest és un llibre molt centrat en la ciutat -València, concretament-, com no podia ser altrament. Al capdavall, l'autora fou candidata a alcaldessa i ara és la cap de l'oposició socialista davant el poder omnímode, estentori i abassegador de Rita Barberà. No sé si Carmen es tornarà a presentar ni si està en la seua mà guanyar alguna vegada davant el conservadorisme tel·lúric de Rita. Sí que sé, però, com de distinta podria ser València si en lloc de ser regida per aquest transsumpte d'Alcaldessa Verge ho fóra per la primera ministra valenciana de la democràcia.
En el llibre, que té molt d'inventari detallat de serveis generals a la causa i fins i tot de testament polític, Alborch reivindica una ciutat humanitzada, un espai urbà convertit en xarxa (la nostra casa comuna) que amplifica les relacions d'amistat. És en aquest àmbit on prenen sentit les preses de posició a favor, per exemple, d'un Cabanyal íntegre, i no obscenament esbudellat. Amb la mateixa -bona- lògica, és obvi que no li resulta simpàtica aquesta moda contemporània d'arquitectura galàctica i fantasiosa, completament aliena al context on s'erigeix. "Valencia -diu- se ha convertido en una ciudad en la que priman los contenedores sobre los contenidos". I no estaria malament entendre això com un indici d'autocrítica, ja que va ser el Lerma agònic qui va idear la primitiva Ciutat de les Ciències a major glòria del senyor (tan digne d'elogi per tantes altres causes) Santiago Calatrava.
És pertinent que Carmen Alborch, primera directora de l'IVAM -i una de les artífexs de la seua etapa més gloriosa- ens situe en perspectiva de recordar que en aquell temps (anys 90) hi havia gent que venia a València només per visitar les col·leccions del buc insígnia del nostre art modern. Ara, en canvi, venen a comtemplar -de lluny- les formes capricioses de CACSA. Un autèntic canvi: de la substància a la forma, concretament.
He dit abans que el volum té molt d'inventari i així és. No és estrany, doncs, que l'autora cite pel seu nom molts dels companys de viatge, aquells que l'han acompanyada en una singladura que encara no ha acabat però que ja ha deixat moltes ratlles fetes. En el capítol de l'anècdota, li retrauré que cite els artistes i escriptors que van ser guardonats sent ella ministra de cultura del darrer govern de Felipe González i s'oblide -modestament- d'un servidor. Al capdavall, a mi em van donar el premi Fundesco per La conversación mural l'any 1994. I si no ho recordes Carme, ací tens la prova manifesta:


També he de dir, però, que el premi no me'l vares lliurar tu, sinó Josep Borrell i aquell altre ministre discret, eficient i un poc ennuvolat de qui només recorde el segon cognom, Pertierra. Després va vindre l'era d'Aznar. L'homenet del bigot va privatitzar Telefònica i va liquidar Fundesco. Com a resultat de tot això ja només es poden trobar exemplars del meu llibre en iberlibro a preus prohibitius. Així s'escriu la història.
Potser algun dia tinguem una altra vegada una alcaldessa culta, liberal i valencianoparlant a la capital del nostre país. Mentrestant, podem somiar-hi llegint aquest La ciudad y la vida. Ens hi va una cosa i l'altra, justament.

Joan Garí