7/6/09

Un paradís possible


Títol: El soroll de la resta
Autor: Francesc Bodí
Bromera, 2008
244 pàgines


He anat llegint els llibres de Francesc Bodí des d'aquell llunyà L'infidel, que vaig glossar per al setmanari El Punt (embrió del diari impossible en català per al públic valencià). La cosa té la seua gràcia, perquè Bodí, en llegir el meu comentari del seu llibre (titulat, per cert, "Vosté es masturba?"), em va felicitar molt calorosament. Exactament em va dir: "T'agraïsc la teua lectura, perquè com a mínim has demostrat haver-te llegit el llibre" (sic). Les coses estaven així, en efecte, i si algú es sorprén que calga felicitar els qui escriuen de llibres als nostres mitjans per la delicadesa de llegir-los abans de parlar-ne és que no sap com està el pati. La qüestió és que, de llavors ençà, Bodí ha anat desenvolupant una trajectòria molt particular, amb un llenguatge novel·lístic eficaç i atractiu, un discurs coherent que elabora per acumulació llibre rere llibre, com qui tricota un jersei.
En El soroll de la resta, l'autor torna als seus volguts protagonistes "in mezzo del camin", a qui una crisi els fa capgirar radicalment la seua rutina vital. És així com assitim a la peripècia del publicista Àlex Bataller, el tercer infart del qual el mena a canviar les condicions de la seua existència. La mare de la seua doctora, Adrienne, té una casa rural a la Vall de Gallinera. Casualment, el protagonista va viure una història d'amor juvenil a París (on s'havia traslladat la família, que procedia d'un poblet de l'interior de Castelló) amb Adrienne. Ara tots dos es retrobaran a la Vall i reviuran les passions de joventut.
És interessant que Bodí haja triat la Vall de Gallinera com a escenari primordial de la seua novel·la. Aquest lloc, precisament, és el cau d'un altre singular escriptor valencià, Ignasi Mora, a qui vaig tindre el plaer de visitar l'any passat (vaig fer la crònica literària d'aquella trobada per al periòdic El País). Aquesta vall minúscula, amenaçada com totes les belleses tangibles del nostre món, és un microparadís possible on ve de gust, naturalment, localitzar una novel·la, però on el que realment constituiria una alegria d'un ordre infinitament més superb seria escriure-la (si l'hospitalitat d'Ignasi i de la seua dona Joana, excel·lent cuinera, m'ho pemeteren, no m'importaria dedicar-m'hi una bona temporada). En algun lloc he llegit que el pròxim viatge a peu que publicarà Josep Maria Espinàs narra precisament una petita aventura d'aquest escriptor per dins d'aquest món interior. L'esperem amb deler, no cal dir-ho.
Al final de El soroll de la resta Bodí utilitza un subterfugi literari que explica algunes aparents contradiccions del relat (que inclou, per exemple, una estranya visita a Tailàndia en el moment del darrer tsunami). El lector que vulga endinsar-se en aquesta bona novel·la faria bé, però, a deixar-se portar pel suau tricotatge de l'autor, i no sorprendre's per res fins a la darrera pàgina. Al capdavall, la literatura, com la vida, requereixen una certa suspensió de la credulitat. Només així fruirem del paradís possible de la Vall de Gallinera mentre puga durar, com una història d'amor que meresquera, de totes totes, un final feliç.

3 comentaris:

  1. Estimat amic Garí.
    Volia demanar-te unes poques coses. Ja saps que és perillós donar-me confiança, perquè em prenc el braç sencer. Bé, volia demanar-te en primer lloc l'article de què parles sobre L'inficel per al Punt. Recorde la lectura d'aquest llibre i la sensació que em causà, tan grata. Pense que en valencià no és habitual textos d'aquest tipus.
    En segon lloc voldria demanar-te la teua opinió sobre eixa idea que sent darrerament sobre una espècie de boom literari de la narrativa valenciana, associada (des del meu punt de vista incorrectament) a l'aparició del llibre del nostre amic comú Manolo Baixauli. Vull dir que una cosa és reconéixer la seua novel·la L'home manuscrit en la seua qualitat (que per a mi és molta), i altra és no reconéixer que abans (cronològicament, vull dir) que Manolo havien escrit autors com ara Bodí. Vaja, la pregunta és: la nova narrativa valenciana comença amb Baixauli o cal datar-la abans, amb Bodí, Alapont, Camps, Garí, etc.?
    Bé, la resta de preguntes, si no tens inconvenient, ja te les faré més endavant. Sé que sóc un pesat, però de veres que valore la teua opinió. Des que sé que lliges els llibres que comentes...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Salva: envia'm un mail i t'enviaré la crítica, perquè no em deixa enganxar-ho ací.

    ResponElimina