Una dona contra la història

La dona silenciosa
Monika Zgustova
Quaderns Crema
Barcelona, 2005
417 pàgines

Txecoslovàquia fou un país sotmés a l’estrany atzar dels nombres. Tota la seua història vivia pendent d’anys acabats en vuit: en 1918 es forma com a país després de la primera Guerra Mundial; en 1938 té lloc el nefast pacte de Múnic i amb ell la invasió alemanya; l’any 1948 s’esdevé el colp d’estat comunista i el canvi consegüent de règim; el 1968, finalment, fou la fi de l’efímera primavera d’Alexander Dubcek, avortada pels tancs russos. Aquesta infausta trama periòdica només es trenca l’any 1989, com és ben sabut. Destruint la maledicció del vuit, la “revolució de vellut” de Vaclav Havel i companyia restituí la dignitat a txecs i eslovacs, que finalment decidiren separar els seus destins.
És aquesta la història que serveix de context Monika Zgustova per a La dona silenciosa. Una novel•la ambiciosa, sense cap mena de dubte, informada amb el propòsit de retratar els avatars d’una petita nació europea amb els ulls d’una dona, Sylva von Wittenberg (després von Stamitz), de pare alemany i mare txeca. El llibre és ambiciós però cal dir que el resultat confirma perfectament les expectatives. La dona silenciosa és la novel•la de maduresa d’una escriptora i traductora que ha fet tots els papers de l’auca en el món literari fins aconseguir trobar la forma que millor s’ha adaptat a aquella història que sempre havia volgut contar: la història del seu país, la dels seus conciutadans i amics, la d’ella mateixa.
En aquesta protagonista que sovint no pot decidir com viure, però que resol amb fermesa la manera de morir, en aquesta Sylva dostoievskiana i rodorediana estan concentrades moltes dones pragueses i de tot Europa, moltes dones que han fet del silenci una manera de protestar clamorosament per la vida que els ha tocat viure. Però si una cosa és evident és que en aquest llibre –com en totes les grans novel•les- els esdeveniments històrics estan al servei de la trama íntima, compacta i irresoluble dels seus protagonistes. És la música de les persones allò que ens permet entrellucar la partitura de la Història, i no al revés.
El protagonisme de Sylva, d’altra banda, es veu complementat pel del seu fill Jan. Si la mare viu tota la seua vida a Praga –excepte una temporada a París, com a bona aristòcrata centreuropea-, Jan emigra als Estats Units després de la invasió russa. Allí tindrà ocasió d’enfrontar-se a les contradiccions del capitalisme, que l’autora col•loca al mateix nivell que l’amenaça nazi o estalinista, en una concessió al pensament políticament correcte. El personatge de Jan Stamitz és una excusa a través de la qual Zgustova verbalitza l’experiència de l’exili, una experiència sempre amarga fins i tot quan es veu endolcida per la sacarina de l’èxit professional.
En tota la naració batega un lirisme delicat, puntejat per metàfores de bona qualitat i afermat en una sintaxi que té la senzillesa de la complexitat moral. També el retrat de personatges, com el del pintor esquizoide Andrei Polonski, afegeixen un plus de versemblança literàriament reeixida a una novel•la que es llegeix amb la simpatia que desperten les causes perdudes, però sabent que no s’hi farà cap concessió a una falsa nostàlgia.
La dona silenciosa és la dona del segle XX. Només volia una vida feliç al costat del seus, però la Història es va interposar en el seu camí.

El Temps, núm. 1.159