Totes les coses de la vida

Títol: Un amor d'en Swann
Autor: Marcel Proust
Viena edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Josep Maria Pinto
302 pàgines

Ara que tot és ràpid, fugisser, instantani, és bonic pensar en el projecte que s'ha traçat Josep Maria Pinto de traduir completa la proustiana À la recherche du temps perdu. La complicitat de l'editorial Viena ens fornirà aquest regal preciós en successius lliuraments. Ambdós -traductor i editorial- van poder comprovar que el projecte interessava el públic quan van posar a la seua disposició el primer fragment d'aquesta obra monumental, Combray. Amb Un amor d'en Swann ja tenim complet el primer volum de la sèrie, Du côté de chez Swann. No cal dir que esperaré amb candeletes les noves entregues. Al capdavall, ningú que haja aprés a nadar en el cabalós riu proustià podrà romandre mai més indiferent a la seua vora. Marcel Proust és el més "literari" dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherche és la crònica superba, desmesurada de l'alta societat francesa, però també l'odissea introspectiva de les emocions i les vivències d'un ésser humà tallat a mida d'una personalitat culta, sensible, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.
Un amor d'en Swann és un compendi dels registres i les estratègies proustians, però també una peça autònoma que permet una lectura fora de la seqüència completa. El protagonista és Charles Swann, un jueu convers, bon amic de l'avi del narrador, que s'enamora d'Odette de Crécy. El contrast entre els dos membres de la parella proporciona molt de joc narratiu: Swann és un "príncep de l'elegància", un "diletant de sensacions immaterials" amb una gran cultura i una gran fortuna. Odette és una dona de costums irregulars, una cocotte (el terme que en l'època es reservava per a les femelles de moral lleugera) que no destaca per la intel·ligència però sí per un encant i un atractiu fora mida. Swann se n'encapritxa gràcies a una frase musical (l'andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil) sentida en les vetlades que comparteix amb Odette a casa dels Verdurin. Però l'enamorament de veritat no vindrà -en el súmmum de l'estetecisme i el tour de force cultural- fins que observarà com la cocotte s'assembla a Sèfora, la filla de Jetró, tal com és retratada als frescos de la Capella Sixtina.
Swann, naturalment, s'enamora d'una imatge ideal, però també d'un cos extraordinàriament dotat per a totes les promeses de la sensualitat. Els amants anomenen, en el primer furor de l'amor, "fer catleia" (faire catleya) a cada ultrança física, en referència a les orquídies que tant agraden a Odette (i al propi Proust). Al principi, doncs, tot són flors i violes, però aviat niuarà en ell una gelosia profunda i malaltissa, producte de les equívoques lleugereses d'ella. Proust converteix la descripció d'aquest procés en l'ocasió formidable per a exposar les seues idees sobre la malaltia de l'amor. Les seues característiques comparacions (que tenen la virtut de dotar d'un vessant figuratiu un aparell sintàctic dens i envitricollat) adquireixen llavors matisos ausiasmarquians: Swann, "com un morfinòman o un tuberculós", "com li passa a un malalt allitat des de fa mesos", "com una malaltia que de sobte es descobreix que és més greu", "com les cèl·lules d'un òrgan ferit", "com un malalt que no pot evitar de provar cada minut de fer el moviment que li és dolorós". El gelós, òbviament, sempre du les de perdre i Swann arriba al seu súmmum de desesperació quan constata fefaentment que Odette ha tingut tracte carnal no només amb altres homes, sinó també amb dones. Una carta anònima acusant la cocotte d'aquestes pràctiques li permetrà estirar del fil, però també serà l'ocasió per al narrador de posar en pràctica la seua més cara divisa: "Totes les coses de la vida que han existit una vegada tendeixen a recrear-se" (Toutes les choses de la vie qui ont existé une fois tendent à se recréer). I hem d'entendre aquesta sentència com un al·lusió biogràfica però també com l'estratègia de funcionament dels mecanismes de la memòria, que tant de joc donen chez Proust (la magdalena sucada en te).
Al final, podríem pensar que Swann i Odette estaven destinats a construir un odi etern i immutable. En realitat, però, acabaran casant-se, com descobrim en el curt relat que tanca el volum, "Noms de lloc: el nom". I el narrador, de retruc, s'enamora perdudament -amb la constància i la desesperada violència exsudades per un amor infantil- de la filla d'ambdós, Gilberte. I tot, fet i fet, continuarà. Que siga aviat.

Joan Garí

Contra la pàtria burgesa

Títol: El llop estepari
Autor: Herman Hesse
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2010
Traducció de Margarida Sugranyes
218 pàgines

La reedició per part de Labutxaca d'aquest títol mític ens permet rellegir-lo ara, quan fa temps que ha passat el furor que va despertar (sobretot a partir dels anys 50). Der Steppenwolf, en efecte, es va publicar originàriament l'any 1927, en plena efervescència avantguardista. Hesse hi va projectar el seu idealisme antiburgés i hi va traçar una profunda reflexió sobre la personalitat humana i l'adequació d'aquesta a la realitat. El protagonista n'és Harry Haller, un solitari que viu amb les formes d'un burgés, però a qui la peripècia a què el sotmet el narrador arrossega cap a experiències cada vegades més fora del comú.
El símbol clau del llibre és el de l'espill. Com en un d'aquests estris es llegeix Harry en el tractat "El llop estepari", que ens ofereix el recurs del llibre dins del llibre. Des que un desconegut li'l va fer a mans, la vida de Harry està subjecta a experiències cada vegada més al·lucinants. Coneix, per exemple, l'Hermine, i, a través d'aquesta, en Pablo i la Maria. Dins aquest triangle es mouran les seues emocions. Ells li ensenyaran a menysprear al concepció burgesa de la vida: "Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d'ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria".
Situat en aquest tràngol, Harry només pot lliurar-se a la condició de llop estepari com una qualitat dins seu, però també exterior a ell. Hi cau com en un fatalisme, i n'està alhora espantat i resignat. Ha d'alliberar-se'n necessàriament per accedir a una nova realitat on poder viure en consonància amb la seua ànima. Pablo li ensenya com fer-ho mirant-se al mirall, però el vidre acabarà fatalment fet miques.
No m'estranya que als anys 60 es fes una lectura entusiasta i generosa d'aquest llibre. Al capdavall, el seu clam antiburgés, la seua recerca d'una "altra vida", el flirteig dels personatges amb les drogues o amb l'amor lliure casaven molt bé amb l'esperit de la dècada meravellosa. Avui, però, en què dels anys 60 es fa una caricatura degradant, com si només hi hagués hagut un estúpid individualisme psiquedèlic, aquesta lectura podria revertir-se. De sobte, El llop estepari corre el perill de convertir-se en un manual d'ingenuïtats truculentes, quan no un compendi de bajanades antisocials. Això seria ben injust, perquè menysprearia valors evidents del volum, com ara el diàleg amb els clàssics (de Goethe al Mozart surrealista aparegut en somnis al final de la narració, tot passant sense dubte pel Nietzsche de "Tot el que és profund s'estima la màscara") o
la recerca d'una vida no sotmesa als convencionalismes racionals que han provocat la primera guerra mundial i estan covant la segona.
Fet i fet, llegir ara El llop estepari és un exercici en què la nostra curiositat n'ix acuradament sadollada. No és la novel·leta ingènua que alguns ens voldrien fer creure però tampoc un catecisme que calga entonar a la llum de les veles. És un llibre honest, vet-ho ací. I això, conforme va el món, és un valor difícil de passar per alt.

Joan Garí

El llibre dels qui han deixat de ser joves

Títol: Octubre
Autor: Miquel Pairolí
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
294 pàgines

Com que el dietarisme té a veure de manera tan íntima amb el pas del temps, no ens ha de sorprendre que Miquel Pairolí es decidís a emprendre el conjunt d’anotacions que finalment ha intitulat Octubre en fer els cinquanta anys. Al capdavall, ¿quina millor fita per a un dels revolts més característics de la vida que un llibre de (morigerades) confessions? En aquesta edat ja s’ha metabolitzat ben bé aquella crua frase de Pavese: “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. El dietari de Pairolí, però, no és un clam metafísic, ni tampoc un solc de revelacions a cor obert. És més bé la continuació d’una obra en plena maduresa, on la serenitat ve a conjuminar-se amb una certa melancolia –la que es desprèn de l’observació de les coses quan s’ha arribat a entendre que res no pot canviar-ne el curs.
Octubre és un breviari, un llibre d’hores. Així ho ha entès l’editor, que l’ha dotat amb la forma necessària. I així crec que voldria ser llegit el propi autor. No debades s’ocupa, al llarg de les seues pàgines, de les petites variacions biogràfiques: un ocell o una dona amb qui coincideix breument (ocells i dones, ai las!), una música escoltada, un llibre llegit (Pa i raïm de Pla cada hivern i cert conte de Lampedusa cada juliol: els rituals ens recorden que som humans). Per sobre d’aquest fons de violins, però, hi ha de sobte algun motiu remarcat, un colp de timbal que ens fa estar alertes. Són interessants, per exemple, les observacions sobre el paper dels crítics i dels lectors a l’hora de jutjar una obra literària. Segons Pairolí són més clarividents els “lectors intel·ligents” que no pas els crítics amb ambició d’”àrbitre” o de “jutge”. Ell, que també escriu sobre llibres d’altri, es considera més aviat “un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura”. M’agrada aquesta precisió perquè, a tots els qui avaluem la literatura aliena, se’ns pressuposa un afany judicial que sovint està fora de lloc. A Miquel Pairolí o a mi mateix ens agrada més l’ofici de notari, em sembla. El fiscal ataca i el jutge sentencia, però el notari simplement constata.
Una altra remarca interessant del volum fa referència a la relació, en literatura, “entre el talent i l’èxit”. “Sembla que l’èxit –escriu- ha de ser una conseqüència del talent”. En realitat, però, “és habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari”. Paraules molt apropiades per als assagistes d’aquest país. Com pensant-hi, Pairolí recomana “no amargar-se ni esdevenir un ressentit”. Sembla un corol·lari raonable per a la terrible constatació que embarga un escriptor exigent en comprovar que no és ni serà mai “popular”. Benvingut al club.
Tot això, i molt més, és Octubre. Per a escriure’l, s’ha hagut de viure, s’ha hagut de llegir i s’ha hagut de contemplar l’espectacle de la vida i de l’art amb una serenor voraç. Per a llegir-lo cal notar el punt intermedi entre l’estil de Josep Pla (la sensualitat adjectival) i el de Josep Maria Espinàs (l’extrema austeritat qualificativa). En aquest estadi podem trobar Miquel Pairolí, un autor que és probable que ja no puga sentir-se jove, però que mentre continue experimentant, com a individu lúcid, “una barreja de malestar i de recança”, no hi ha perill que es faça vell.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.382

L'extenuant afany de bellesa

Títol: Un estiu al llac
Autor: Alberto Vigevani
Quaderns Crema
Barcelona, 2009
Traducció d’Anna Casassas
141 pàgines

El despertar als sentits i a les beceroles d’una vida adulta en l’adolescència ha estat abordat sovint per la literatura i pel cinema. No és d’estranyar. Al capdavall, és en aquest moment inaugural on es cencentren algunes de les potencialitats més pures d’una persona i bona cosa de la complexitat inextricable de tota biografia. Per més que s’hi torne, sempre queda alguna cosa que se’ns escapa, una part del misteri global viscut per l’adolescent com un afer que el concerneix de manera intransferible. Amb el temps cada individu aprén que els seus dilemes i els seus somnis i la fatalitat i el goig que semblen regir ambdós vessants biogràfics no li són exclusius de cap manera, ans formen part d’una experiència comuna a tots els éssers humans. Res no li impedirà, però, viure el seu trànsit a la vida adulta com un trasbals que no pot comunicar, una tragèdia suportable davant la qual cal véncer o sucumbir-hi. I això és la matèria primera a partir de la qual un escriptor o un cineasta poden modelar històries convincents on tothom puga sentir-se identificat.
Alberto Vigevani va aconseguir amb Un estiu al llac un relat de molt bella factura a l’entorn de les experiències d’un noi italià –Giacomo- que als catorze anys passa un estiu a Menaggio, a la riba del llac de Como. Naturalment, és l’edat adequada per a què els seus sentits se senten interpel·lats pels motius de sensualitat emanats de l’altre sexe. El seu dilema es plantejarà entre Emilia, la minyona vèneta de la casa, i la mare d’un xiquet anglès –Andrew- amb qui coincideix a la vora del llac. Emilia és una bellesa racial, amb cabells negríssims que desprenen un torbador perfum de terra. La jove mare –sense nom- és el prototipus d’una dona més estilitzada, amb cames llargues, nòrdica, enigmàtica. Giacomo protagonitza una escena equívoca damunt el llit d’Emilia, que es creu en l’obligació de confessar-li, a pesar de la simpatia que li professa, que té xicot. Amb la mare d’Andrew estableix una relació gairebé malaltissa, convertint-la de seguida en una meta inabastable i deletèria. El desig de Giacomo es desplaça de l’objecte autòcton a l’al·lòcton com en una paràbola amb moralitat final, puix que fet i fet tornarà a reunir-se amb els seus companys convençut que no du enlloc “l’extenuant afany d’una bellesa absoluta”.
Precisament l’estiu –l’estiu absolut de la vida, que és la infància- acaba amb l’arribada del pare a la casa. Amb ell retorna l’ordre tradicional, sancionat i tranquil·litzador. Giacomo pot fruir de nou amb la presència dels altres nois i noies de la seua edat, la colla d’amics amb qui escolta la cançó Adiós muchachos, compañeros de mi vida amb la certesa íntima que ha deixat ja enrere l’etapa inadvertidament feliç de la vida i ha d’enfrontar-se sol als tallants de l’adultesa.
Tot això, servit amb una prosa mesurada, sensual, plena de revoltes com una carretera de muntanya per on cal conduir els ulls molt lentament és Un estiu al llac. Un llibre que no conec en l’original italià, perquè que en la versió d’Anna Casassas aconsegueix un to i un nervi literari de molt elevada consideració.

Joan Garí

El silenci, l'exili, l'astúcia

Títol: Retrat de l'artista adolescent
Autor: James Joyce
Labutxaca, 2010
Traducció de Maria Teresa Vernet
261 pàgines

D'un clàssic, hem d'esperar que es comporte com un clàssic. Per això no ens ha de sorprendre, en llegir aquest Retrat de l'artista adolescent, trobar-hi una història que podria semblar-nos mil vegades contada, i un llenguatge dotat d'un nivell d'exigència més que elevat. L'experiència amb el llenguatge és lògica i insubstituïble; quant a la història, no és que siga un camí sovintejat: és que inaugura un tipus de llibre que, en la centúria posterior, veurem imitat i reproduït fins la sacietat. Del clàssic, com del porc, tot s'aprofita.
No falta de res, en aquest relat d'iniciació. Tractant-se de les vivències d'un jovencell irlandés intern en un col·legi jesuïta, hi ha familiaritats insubstituïbles que ens interroguen col·locant-se en paral·lel a les nostres pròpies vivències (en el meu cas, d'extern en un col·legi salesià en plena Transició). Hi compareixeran -ah, quin aire de família!- els mestres que peguen amb vares de fusta a les mans, els companys primerencs que es "toquen" als urinaris i aquells altres que, com a mètode de reafirmació i de rebel·lia, escriuen grafitis als pupitres, a l'esquena de les estàtues, a tot arreu.
En aquest context, el nostre tendre protagonista de 16 anys -Stephen Dedalus- coneix l'amor amb una prostituta i això li crearà a posteriori un terrible conflicte amb la doctrina religiosa amb què se'l martelleja de manera inclement. Però no hi ha mans: "Necesitava pecar amb un altre ésser de la seva espècie, obligar un altre ésser a pecar amb ell, necessitava exultar amb una dona en el pecat". I després de l'exultació, la penitència.
Durant un temps, Dedalus fins i tot s'imagina posseint una equívoca vocació religiosa. En entrar a la universitat, però, s'esvaeix aquesta dèria. Llavors ja ha comprés que sempre preferirà ser "sacerdot de la imaginació eterna". Mentrimentres, a més, ja són evidents al seu voltant els símptomes de la Renaixença Nacional. Irlanda es desempereseix. A propòsit d'un jesuïta anglés, Stephen fa notar que "la seva llengua sempre serà per a mi una llengua apresa". No participa, però, del furor nacionalista dels seus companys de generació. De fet, hi és àmpliament escèptic, tot i comprendre'n els motius: "Els meus avantpassats van llençar la seva llengua i n'adoptaren una altra. Van permetre que un grapadet de forasters els dominessin. ¿T'imagines que jo pagaré amb la meva vida i la meva persona els deures que ells van contraure? Per què?". I tot això per acabar reblant: "¿Saps què és Irlanda? Irlanda és la truja vella que es menja els seus porcells".
El jove Stephen, que al capdavall s'ha desempallegat del jou de la religió, no pensa caure en el joc de les identitats. "No vull servir -proclama- en aquelles coses en les quals ja no crec, tant si són la meva llar, la meva pàtria, com la meva església; i intentaré expressar-me en alguna manera de viure o alguna forma d'art, tan lliurement com pugui i tan totalment com pugui; i per a defensar-me, empraré les úniques armes que em permeto a mi mateix d'usar: el silenci, l'exili i l'astúcia".
Ja estava format, en essència, el jove artista, l'apàtrida substancial, el ciutadà del món (el qui escriu, seguint la fórmula planiana, no pel seu país, sinó contra el seu país). La conseqüència, naturalment, serà la soledat i la incomprensió, però també per a això se sent preparat: "No tinc por d'estar sol ni que em menyspreïn i em posterguin, ni de deixar qualsevol cosa que hagi de deixar. I no tinc por tampoc d'equivocar-me, ni tan sols de caure en un greu error, un error de tota la vida i, tal volta, un error llarg com l'eternitat".
Crec que malfiar-se dels nacionalismes no és mai una errada; crec també, però, que en situacions en què una llengua i una cultura immemorial es troben amenaçades el nacionalisme és l'autoestima necessària que permet empatitzar amb les víctimes del conflicte. Joyce, òbviament, tenia altres metes (per a les quals requeria, alternativament, del silenci i de l'astúcia, però especialment de l'exili); i Irlanda al capdavall, tal vegada sí que era aquella truja vella...
Potser un clàssic, quan és escrit, no es pensa mai que serà un clàssic. James Joyce, però, en formalitzar aquest (auto)retrat, fundava alguna cosa estèticament sòlida. L'Ulysses, d'alguna manera, era en girar la cantonada.

Joan Garí

L'inventari definitiu

Títol: Discordances
Autor: Joan Fuster
Bromera, 2010
323 pàgines

L'obra de Joan Fuster està encara dispersa en les nombroses publicacions periòdiques on va col·laborar. A pesar que Edicions 62 va reprendre l'edició de la seua Obra Completa, de moment només n'hi ha un volum al carrer, i no sembla que se'n vaja a traure cap altre en un termini breu. Per això l'editorial Bromera, dins la seua "Biblioteca Joan Fuster", ve afanyant-se en els darrers anys per recuperar els articles dispersos del solitari de Sueca, o per traduir del castellà les recopil·lacions que ell mateix va portar a impremta en vida. En aquesta línia s'ha d'entendre la publicació de Discordances, que recull la primera tanda dels articles que Fuster va signar a la revista de medicina i humanitats Jano entre el 1977 i el 1980.
La recuperació de l'obra del nostre gran assagista em resulta, no cal dir-ho, un propòsit lloable. El problema, si de cas, rau en les implicacions que s'amunteguen damunt la taula quan l'operació consisteix a replegar i cosir en un sentit unitari allò que fou dispers i ocasional en vida de l'autor. Llegir aquests articles ara -vull dir- és assistir a una operació que no sabem si l'interfecte aprovaria. Implica, d'alguna manera, donar per bo un material que inclou peces redones, ítems per a eixir del pas i també alguns gats (pocs) per llebres. Enric Sòria, el curador del volum, ho reconeix explícitament: "El ritme és prest i brusc. Molt sovint, les afirmacions s'enuncien, però no se sostenen. La concatenació dels arguments s'esfuma i l'autor salta d'un punt a un altre sense donar explicacions -potser ho veu tan clar que no necessita sustentar-ho. La mateixa sintaxi se'n ressent. Fins on jo sé, per primera vegada en tota la seua obra, Fuster fa anacoluts. Tot és més violent i magmàtic".
No es podria expressar amb més precisió (es nota que Sòria és d'escola fusteriana). Efectivament, una de les curiositats d'aquest llibre és comprovar, ras i curt, que l'articulista de premsa no és sempre genial. No es poden escriure un, dos o més articles al dia i edificar permanentment edificis verbals perfectes, sense estelles, impol·luts. I això, el primer a saber-ho, era el propi Fuster. Per això quan feia els seus llibres, seleccionava. Viure és seleccionar permanentment, de fet; i la mort són les Obres Completes (que, com el seu nom indica, són enervantment exhaustives). En un volum anterior d'aquesta Biblioteca, per exemple (Contra Unamuno i tots els altres), l'escriptor aprofita material aparegut en La Vanguardia, Tele/eXprés i Informaciones. Ell mateix és el seu millor antòleg i sap perfectament quan ha estat brillant, quins fragments poden casar en un conjunt superior, quin efecte provocarà en el lector començar una visita al cor de la mística unamuniana amb una frase ja clàssica, punyent i immortal: "Jo m'atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura".
Fuster, és clar, sabia el que es feia. Com tots els autors de fragments, intuïa a la perfecció que les col·leccions, els trossos i mossos de la seua pròpia obra, són un afer delicat. Mort i soterrat, però, només queda espai per a l'inventari. I entengueu-me bé: l'inventari sempre està ben fet. Discordances, al capdavall, és un llibre que no està desproveït del millor Fuster, l'espurna del qual brilla quan menys ho esperaves. I Enric Sòria és un curador espavilat i elegant.
Ara és el moment de confessar que jo vaig conéixer Fuster quan ja era tard, massa tard. M'haguera agradat freqüentar-lo en aquelles mítiques tertúlies del carrer de Sant Josep (on ara regna, per cert, una estranya desolació, la de la Casa-museu que ja no és casa però tampoc no és museu). Ens vam trobar, en canvi, quan ell ja era un PostFuster i, acomplida la mort civil, la mort natural -silenciosa i naturalment incògnita- el festejava. A principis de la dècada dels 90, jo iniciava, amb una tesi de llicenciatura al Departament de Teoria dels Llenguatges de la Universitat de València, un divertit i distret recorregut al voltant de l'anàlisi del llenguatge dels murs (el popular graffiti). Exposat en la tessitura d'haver de presentar la tesina davant les instàncies corresponents, el director de la investigació -Vicent Salvador- va pensar que Joan Fuster seria la persona indicada per a presidir el tribunal. I així és com ens vam trobar, amb alguna anècdota pel mig que ja contaré al seu moment i amb la profunda impressió que aquell home, aquell intel·lectual mític, estava ja tan fora del món com ho podria estar un monjo retirat en un monestir (sense cotxe, sense telèfon, sense interés per l'actualitat: tan enclaustrat com un d'aquells éssers orants que, des d'una paradoxal simpatia aparatosament laica, en el fons tant admirava).
Té el seu d'allò que, tants anys després de tot plegat, m'haja dedicat a la mateixa professió que Fuster. Faig articles per a la premsa (i, com ell mateix, em toca fer-los també en castellà, perquè el migrat panorama periodístic en català em condemnaria a la inanició si volguera mantenir-me heroicament monolingüe), escric assajos -i finalment, per a divertir-me i guanyar algun euret (que tampoc no és pecat), perpetre alguna novel·leta, Déu -o el propi Fuster allà on siga- no m'ho tinga en compte.
Comptat i debatut, he agafat amb molta benvolença aquestes Discordances. M'he vist, de sobte, a mi mateix ja fora del món, amb algun deixeble diligent recopil·lant els meus articles (aquells escrits tocat per la inspiració i l'ofici però també aquells altres fets amb desgana -o amb febre, o amb mal de queixals!-, o sense encert, o simplement de manera insulsa) i he experimentat una estranya sensació. Publique articles en premsa des de fa més de vint anys. Per alguns no vaig cobrar res, altres me'ls han pagat esplèndidament; amb la majoria he anat fent. Com tots els autors fragmentaris, tinc la sensació d'haver anat bastint una visió de les coses que està esmicolada com el mirall espriuà: en fragments petitíssims i recollint, en cadascun, un fragment de l'"autèntica llum". Per això comprenc tan bé Fuster. I em fan gràcia, llegides ara, les seues invectives contra els ecologistes, contra Sòcrates i altres "neuròtics" i contra tots aquells que, en general, prefereixen la Naturalesa a l'aspirina. Eren les seues manies. Tots els articulistes tenim manies. Caldrà esperar a l'inventari suprem, però, per a què algun lector amable les indague i ens hi absolga. Amb una mica de sort...

Joan Garí

El costumisme universal

Títol: Pastoral americana
Autor: Philip Roth
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Xavier Pàmies
492 pàgines

A vuit quilòmetres a l’oest de Manhattan, Newark és la ciutat més gran de l’estat de Nova Jersey (USA). A hores d’ara no arriba als 300.000 habitants, però després de la segona guerra mundial vorejava el mig milió. Com tantes ciutats nordamericanes, als seus carrers convivien blancs anglosaxons amb poderoses comunitats d’immigrants, especialment jueves i italianes. En aquest context va nàixer, al 1933, Philip Roth (al si d’una família hebrea originària de Galítzia). La seua infància, doncs, va coincidir amb una etapa d’especial esplendor d’aquell Newark on la vertiginosa activitat comercial, l’erecció d’orgullosos gratacels Art Deco i la boiant vida cultural i nocturna convertien la localitat en un petit empori especialmente indicat per a què un xicot jueu amb interessos literaris s’hi afaiçonara i establira els contorns inesborrables d’un món propi.
¿Quan va començar Newark a anar de mal borràs? S’hi sol citar, entre les causes, l’arribada massiva d’immigrants d’origen hispà i afroamericà i, com a data emblemàtica, els disturbis racials de l’any 1967, que van deteriorar potser irreversiblement la imatge i l’economia de la ciutat. A hores d’ara, The Brick City (“La ciutat de la rajola”, com és també coneguda) ostenta el rècord de major nombre de crims per habitant de tots els Estatus Units. El declivi s’hi ha instal·lat amb ferotgia i, amb ell, les condicions necessàries perquè un autor com Roth haja convertit el seu lloc de naixement en una elegia perpètua tot al llarg de la seua obra.
Pastoral americana, que ara edita en català La Magrana, és un exemple perfecte d’aquest motiu literari. En realitat, Roth no deixa de ser un escriptor local. Escriu del que coneix: l’ambient dels carrers del barri jueu, l’ànsia per americanitzar-se dels antics immigrants d’Europa, l’esperit feliç i despreocupat dels anys 40 i, com a nucli de tot això, els dilemes sexuals, polítics i generacionals dels de la seua quinta. S’enfunda llavors la màscara del seu alter ego (Nathan Zuckerman) i comença a rajar aquest devessall de pàgines amb moments impagables per a convertir en universals els neguits particulars.
Pastoral americana, doncs, passaria per una obra costumista si no fos perquè tot el que s’hi parla forma ja part també de la nostra pròpia visió del món. Per això els problemes de Seymour Irving Lebov –conegut com “el Suec”- ens resulten tan familiars. Ell és un representant perfecte d’aquests jueus que han detingut el poder econòmic a Newark fins que la crisi dels 60 els ha destrossat moralment. Perquè la crisi és fonamentalment (¡també ara!) un problema moral. Lebov ha de contemplar com una filla seua es converteix en terrorista per protestar contra la guerra del Vietnam. Tots en la família del Suec estan en contra d’aquesta letal aventura en el sud-est asiàtic, però la bomba assassina que posa la filla destrueix alguna cosa essencial en la seua manera de ser americans. La tragèdia de la filla és la tragèdia del somni americà. Roth es pregunta, molt detalladament (massa: com a tota novel·la llarga, a aquesta li sobra un bon grapat de pàgines), per a què ha servit “la permissivitat, la anormalitat disfressada d’ideologia, la protesta constant” engendrada pels 60. És injust amb l’època, però, amb aquesta injustícia raonada, fa gran literatura. Diuen que aquesta és la seua obra mestra. Es llegeix, en tot cas, amb el plaer que es presumeix en aquest mestratge.

Joan Garí

Fora del Crematori

Títol: Sonderkommando
Autor: Shlomo Venezia
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció al castellà de Manuel Serrat Crespo
224 pàgines

Recorde molt bé la primera vegada que vaig veure el complex concentracionari d'Auschwitz. Com passa amb els llocs que, abans que els conegues, venen precedits per una exhaustiva literatura, per una visualització bigarrada, aquell lloc mític -aquella fita en l'inventari universal de l'horror- existia ja en el meu imaginari molt abans que hi compareguera físicament, un dia de juny de l'any 2005.
Conec uns quants dels camps que els alemanys van disseminar al voltant del seu Reich. El que té Auschwitz de particular, però, és que és el lager més ben conservat. El complex principal està gairebé intacte. Birkenau, d'altra banda (l'anomenat Auschwitz II), situat a pocs quilòmetres de la ciutat que dóna nom a tot plegat (Oswiecim, en polonés), tot i haver estat desmantellat parcialment després de la guerra i comptant amb la tasca destructiva dels alemanys al darrer moment (van volar els crematoris principals), encara conserva el perfil característic del seu perímetre, i els rails que hi penetraven per abocar, des de l'interior de vagons de tren miserables i famèlics, la càrrega dels jueus d'Europa.
Qualsevol que haja visitat aquests llocs no oblidarà mai les tones de cabells amuntegades, els milers d'ulleres, o les maletes on els desgraciats que anaven a la mort sense saber-ho van apuntar els seus noms, pensant a recuperar-les després. Vaig veure un Kafka entre aquells noms, i un Pasternak... Tot Europa va cremar en aquells forns i d'aquesta pèrdua ja no ens hem recuperat mai.
Tot a Auschwitz, però, no van ser instantànies negatives. Vaig tindre la sort de fer-hi un amic. Es tracta de Jarek Mensfelt, que en aquell moment era un dels guies del camp i anys a venir es va convertir en portaveu i cap de relacions públiques del Museu. He dit un amic, però és més que això: en Jarek vaig descobrir, ràpidament, un compatriota. Se'ns ensenya des de petits, en efecte, que la nostra pàtria la forma la gent que comparteix un determinat espai amb nosaltres, una bandera, uns referents simbòlics. Tot això són bajanades. Els autèntics compatriotes els anem descobrint al llarg del temps, l'autèntica pàtria és un territori que hem de construir personalment i íntimament. En Jarek vaig descobrir un polonés atípic, un tipus irònic, políglota, laic i profundament europeu. Algú amb qui jo, un valencià atípic, podia entendre's perfectament. I això vam fer.
Jarek fou el primer a parlar-me de Shlomo Venezia. Aquest jueu grec d'origen italià i amb avantpassats procedents de la diàspora de Sepharad és un personatge clau en el cor de testimonis sobre l'Holocaust. Per raons humanament comprensible, però, havia romàs en silenci durant la major part de la seua vida en llibertat. Per això, supose, no en fa referència Claude Lanzmann al seu imprescindible documental Shoah. No va ser fins 1992 (gairebé mig segle després que es va veure alliberat del malson de l'extermini) que Venezia va parlar públicament de la seua experiència. Aquell mateix any va tornar a Auschwitz per primera vegada. Venezia no en fou un pres qualsevol. Ell va formar part, durant vuit mesos, del trsitament famós Sonderkommando, és a dir, la unitat de jueus encarregada pels nazis de retirar els presoners assassinats a la cambra de gas i portar-los als forns crematoris. D'aquesta faena macabra no se solia eixir viu (cada tres mesos tot el Sonderkommando era eliminat i substituït), però Venezia va tindre sort. Les seues tremendes ganes de viure i un seguit de circumstàncies (com ara no haver participat, involuntàriament, en la rebel·lió del Sonderkommando del 7 d'octubre del 1944, de què per cert hi ha una recreació valuosa en la pel·lícula La zona grisa, de Tim Blake Nelson) van fer que conservara la vida. I ara, en la seua darrera etapa, ha volgut compartir una vivència essencial -immune a la mala bava de qualsevol negacionista- amb tota la humanitat.
Ja sé que s'ha escrit molt -¿massa?- sobre els nazis i la seua Solució Final. Ja sé que sembla que ja ho sabem tot d'aquella tragèdia, i que potser pensem que es tracta de coses que ja no ens concerneixen. Però alguns dels qui ho van viure -com Shlomo Venezia- encara estan entre nosaltres. "No s'ix mai del Crematori", diu Venezia en un moment donat de la la llarga entrevista que constitueix aquest llibre. Doncs llegir el seu testimoni és una manera que tenim d'assegurar-los que el seu infern no va estar en va. Li ho devem, a ell. I a sis milions més d'innocents.

Joan Garí

Com en els vells bons temps

Títol: La gran marxa
Autor: E. L. Doctorow
Edicions de 1984
Barcelona, 2007
Traducció de Julià de Jòdar
339 pàgines

Heus ací una narració d’ample alè èpic, concebuda, pastada, i resolta com en els vells bons temps. Quan parlem de la crisi de la novel·la, quan abundem en la manca de sentit dels patrons narratius tradicionals en un món on l’antic empirisme s’ha convertit en una epilèpsia pampalluguejant, quan ironitzem sobre tans escriptors que segueixen escrivint com si en els darrers cent anys no haguera passat literàriament res, oblidem potser el plaer cert que s’extreia de les faules dinovesques, la sòlida, pautada i exhaustiva novel·la burgesa. E. L. Doctorow, escriptor nordamericà conegut arreu per obres com Ragtime (1975) –amb una més que correcta adaptació cinematogràfica-, assaja en La gran marxa (The March) una història de sabor tradicional a propòsit de l’expedició del general William Sherman a través de Geòrgia i les dues Carolines, al final de la guerra de Secessió nordamericana.
És difícil no fruir amb pàgines d’una fervorosa intensitat narrativa; empreses a l’estiu, a les vesprades de calitja inclement, em van proporcionar un lenitiu amable i ceguerós, la medecina exacta per a aquest temps zero, aquesta peculiar suspensió general d’activitats anomenada “vacances” i, més concretament, “agost”. Era endinsar-se en la faula i veure la desfilada d’uns personatges que de seguida es convertien en inoblidables. Alguns eren rigorosament històrics; d’altres, productes de la imaginació del novel·lista. Entre els primers, sobresortia la figura del general Sherman, altiu i impertorbable, heroic i foll a parts iguals. Com a contrapunt d’aquest, retrats de secundaris perfectament adients, com ara l’Arly i el Will, dos desertors sudencs que es fan passar per soldats del Nord i van pautant la narració amb la seua odissea còmica de supervivència. En topar-se amb el retratista Josiah Culp (perquè la guerra civil nordamericana va ser la primera àmpliament fotografiada), Will ocuparà el seu lloc i, fent-se passar per ell, acabarà intentant un frustrat atemptat contra Sherman.
Altres tipus van apareixen i desapareixent de la narració, motivant la seguida en la lectura. És el cas del recte i inhumà cirurgià Wrede Sartorius, que protagonitza una breu i desconcertant història d’amor amb la seua infermera Emily (una sudenca que es va afegir com a voluntària a l’exèrcit nordenc). O de Pearl, una negra de pell blanca que es fa també infermera i té l’ocasió de salvar el seu germà (fill legítim del pare que la va engendrar a ella gitant-se amb l’esclava negra que era sa mare). L’encadenament de personatges i de situacions –el gran actiu del llibre- converteix la marxa militar en una cadència narrativa indeturable, que amarra el lector com si hi estigués també present.
El llibre conclou amb la capitulació de Robert E. Lee i el posterior assassinat de Lincoln (al qual assisteix Wrede Sartorius en haver estat assignat per Sherman a Washington al servei del propi president o, més concretament, de la seua neurastènica esposa). Quan n’acabem la lectura, tenim la sensació d’estar encara en ple segle XIX, a la vora d’alguna plantació cremada –el cotó fa una olor dolça i pesada- del vell sud. A alguns això li diuen “novel·la històrica”. Jo li diria, simplement, un exercici vigorós i lúcid de bella anacronia.

Joan Garí

La malaltia del present

Títol: El món no se'n surt
Autor: Tony Judt
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Miquel Izquierdo
190 pàgines

Oportunament ens arriba aquest llibre, pocs mesos després de la mort del seu autor per culpa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica. És (juntament amb les seues memòries, la publicació de les quals també anuncia La Magrana) el testament de Tony Judt, historiador lloat per la seua singular lucidesa. Perquè el món, és clar, no se'n surt, ni de la crisi econòmica, ni de la crisi de valors, ni de la ranera obscena del capitalisme, però tots estem paralitzats perquè tampoc no s'albira una alternativa en l'horitzó. Judt ho té molt clar: l'única alternativa viable és tornar al model socialdemòcrata. No podem deixar que els neoliberals que han provocat la crisi vinguen ara, amb la seua espantosa diligència cínica, a explicar-nos com ens n'hem de lliurar. Condorcet ja va retratar íntimament aquests tipus en referir-se al fet que "la llibertat, als ulls d'una nació àvida, no serà cap altra cosa que la condició necessària per assegurar operacions financeres". Com en la sàtira rusiñoliana de L'auca del senyor Esteve, l'única llibertat que interessa els "liberals" és la llibertat d'aranzels -i encara gràcies.
És curiós com Judt identifica els orígens de la malesa del present en dos moments històrics molt determinats: els anys 60 i els anys 80. És difícil no estar d'acord a retratar el thatcherisme i el reaganisme -a l'ensems a tots dos costats de l'Atlàntic- com la punta de llança d'un moviment letal que, amb la seua desregulació dels mercats financers i la seua insistència que "no existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies" (Margaret Thatcher dixit), va posar fermament les bases d'allò que l'any 2007 esclataria en una espiral que encara no ha trobat la seua fi. La visió pejorativa dels anys 60, en canvi, em sembla un tòpic en què s'ha caigut massa reiteradament en els darrers anys, i amb massa facilitat. Per a Judt els 60 són sinònims de la fallida del concepte d'autoritat, i de la seua substitució per un caos abusiu que es va endur per davant la possibilitat de consolidar les conquestes del benestar de la postguerra. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth (novel·la de què parlaré més endavant en aquest Ofici), Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. I és obvi que als 60 es van cometre excessos imperdonables, i s'assajaren relats simplement delirants (com el que denunciava l'amic Ferran Sáez en el seu magnífic assaig Els bons salvatges), però també seria injust no rescatar els impulsos generosos de canvi que van esventar una societat on la rivalitat capitalisme/comunisme havia fet nàixer l'Estat del benestar, però no havien estat capaços de substituir la lògica militarista i economicista per un model de vida simplement a l'altura de les més nobles aspiracions de la Humanitat.
Quan Judt vindica el model socialdemòcrata clàssic i afirma que "Ens falta un relat moral", jo crec que aquest relat podria ben bé conjuminar les aspiracions igualitaristes dels socialistes de postguerra amb els anhels d'un nou horitzó vital que es van aixecar en els anys en què es podia creure en la possibilitat d'eliminar el racisme (Luther King), d'acabar amb les guerres (Vietnam), de no considerar cap lògica política com una llosa granítica i definitiva (Dubcek). Ja sabem com va acabar tot això. Però la culpa del final del somni no és mai de qui somia. I la solució per a què els somnis no s'esclafen contra la realitat no pot ser extirpar la capacitat de somiar.
Benvinguda la proposta de Judt per a guarir la malaltia del present. Ell sabia ben bé de què anava tot això de les malalties. Els alifacs morals, però, són de vegades els més difícils de diagnosticar, els més difícils de tractar, els més difícils de contrarestar. ¿I no és el propi Judt el qui acaba el seu llibre fent l'ullet alhora a Marx i a John Lennon (i disculpeu la boutade, ben bé seixantina)?: "Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo". Doncs endavant les atxes.

Joan Garí

Cap a una nova definició d'assaig

Títol: Vides improbables
Autor: Ferran Sáez
Editorial Acontravent
Barcelona, 2010
153 pàgines

Quan Michel de Montaigne va inaugurar això que ara s’anomena la “literatura del jo” –tot enarborant aquesta sensacional divisa: “Je suis moi-même la matière de mon livre”- començava en realitat una llarga marxa en les lletres occidentals cap a una concepció del fet literari on la ficció es veia embridada i subordinada a les necessitats de les digressions estrictament biogràfiques. El fet viscut, llavors, adquiria carta de naturalesa davant les fabulacions de tot ordre i rang. Durant segles, tanmateix, la faula semblava haver guanyat la partida a les elucubracions de l’autor dels Essais, culminant tot plegat amb l’apoteosi de la novel·la del segle XIX. Només uns anys més tard, però –Joyce, Musil, però sobretot Proust- el realisme de la narració dinovesca forçava un estrany bucle amb el punt de partida, i els assajos de Montaigne venien a maridar-se amb els meandres proustians amb una perfecta naturalitat. És obvi que la Recherche és una “novel·la”, però ja no té tant a veure amb Balzac com amb aqueixa literatura segregada directament dels porus del “moi-même”.
Siga el que siga el segle XXI en termes literaris, m’atreviria a pronosticar que tindrà més a veure amb Montaigne que amb qualsevol altre clàssic. Però l’assaig actual –l’assaig com a gènere literari i no els refregits més o menys doctorals que solen aixoplugar-se sota la seua generosa etiqueta, per si cal especificar-ho- ha afegit, a la vella pulsió confessional, l’herència desacomplexada de tota mena de ficcions. Avui el gènere rei de la literatura estrictament contemporània és el resultat de l’empelt d’una escriptura assagística amb una fabulació novel·lística. Assaig i novel·la, així, intenten un maridatge fecund, en el benentés que és la segona la que ja no pot sostenir-se sobre les seues bases tradicionals.
En aquest context, les Vides improbables de Ferran Sáez em semblen un exercici d’altíssima qualitat a l’entorn d’aquesta nova literatura del nostre temps. Sáez, assagista notable i montaignenc irreprotxable, ens planteja un text que proposa llegir com “una veritable novel·la d’intriga, on res no acaba sent el que semblava”. Formalment, però, hi descobrim una mena de tractat acadèmic –amb citacions multilingües i acurades notes a peu de pàgina- a l’entorn de quatre personatges estrafolaris (“heterodoxos”, en diu) pouats de quatre amagatalls de la història (o, si ho preferiu, de quatre sinapsis de l’autor). Aquests quatre fracassats són el rossellonès Antoni Bech (“fals cronista i mal poeta”), Joan Francesc de la Roca (“místic i assassí”), Jesús de la Santacreu (jueu convers originàriament anomenat Moshe ben Jaffuda) i Joan de Sau (o Johann Dessau, músic i luthier d’origen alemany). Les seues vides –improbables o ondulants, con les qualifica Sáez- són reseguides minuciosament amb un aparell bibliogràfic impressionant i amb l’ajut d’un altre personatge enigmàtic, Samuel Carasso Cohen, jueu algerià de qui Monsieur Google no té cap notícia…
Tot plegat, aquestes Vides improbables –que haurien fet la delícia de Jorge Luis Borges- revelen un autor en la maduresa de la seua escriptura, decidit a fer una passa més en la seua passió assagística per a incardinar-se en aquest nou gènere on la ficció i la no ficció (Julio Caro Baroja i Samuel Carasso Cohen) es donen la mà per il·luminar nous terrenys literaris. No deixeu de llegir aquest llibre. És el producte d’una proterviosa intel·ligència. I tan real com només la vida ho pot arribar a ser.

El Temps, núm 1.374

Joan Garí

El perill i la vida sublim

Títol: Juan Belmonte, matador de toros
Autor: Manuel Chaves Nogales
Libros del Asteroide
Barcelona, 2009
343 pàgines

Manuel Chaves Nogales (1897-1944) és un dels grans periodistes espanyols del primer terç del segle XX. El seu estil depurat i precís el va portar a escriure per als principals diaris dels anys 20. Amb la proclamació de la República va arribar a director del diari Ahora, de tendència azañista. Amb la guerra civil es posa al servei de la causa democràtica, però no s'està de retratar els crims comesos als dos bàndols (al volum A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España). Aquesta objectivitat insubornable l'ha convertit, a hores d'ara, en una bandera per a aquells intel·lectuals de dreta que enarboren l'equívoca divisa segons la qual els dos bàndols de la guerra foren equivalents. Aquesta ximpleria emfàtica, no cal dir-ho, no se sosté de cap manera, perquè si bé es van cometre barbaritats tant al territori controlat per la República com al controlat per Franco, en el primer cas es tractava de crims comesos per elements al marge de la legalitat, mentre que en el cas feixista els crims constituïen la legalitat fundadora del nou estat en embrió. No, xicots, no és igual la democràcia que la dictadura, i ja li podeu pegar voltes al nano.
El llibre que ens ocupa ara és considerat l'obra mestra de Chaves Nogales. Publicat en successius lliuraments per la revista Estampa l'any 1935, Juan Belmonte, matador de toros estava concebut com un "folletín-reportaje" però ha acabat sent una de les més extraordinàries biografies publicades en espanyol durant el segle XX. En una llengua i en una literatura on el gènere biogràfic ha estat mirat sempre per damunt dels muscles, Chaves se situa en aquest llibre a l'altura de campions del gènere com poguera ser Josep Pla en la literatura catalana.
No cal evidentment, ser partidari de la tauromàquia per a fruir amb aquestes pàgines. Personalment, professe un odi elaboradament intel·lectual contra tot allò que tinga a veure amb la noció de "festa" relacionada amb bous. No he comprés mai aquells contemporanis que associen la diversió festívola amb l'exposició davant un animal de quatre-cents quilos o -cosa moralment pitjor- amb el maltractament ritual i la mort d'aquest animal aprofitant els elements de superioritat disposats en la cerimònia per a la bèstia humana. Cal abolir els bous, eixò és una evidència, però comportaments com el de la classe política catalana (prohibint les "corridas" en plaça però blindant legalment els correbous) no hi ajuden gens. No és cert que siga més entranyable, més tradicional ni més tolerable el correbou (o bou per la vila, com diem a Borriana) que l'espectacle taurí amb toreros professionals. Tant espantosa és una cerimònia com l'altra. O, si he d'escollir, gairebé em quede amb el torero professional, que considera art el seu ofici (com pot haver art en el canibalisme, en la boxa, en l'assassinat i en general en qualsevol violència sotmesa a una pauta prèviament assajada), i no amb aquesta turba maldestra d'aficionats que persegueixen un bou per carrers asfaltats i no paren fins que l'han humiliat, l'han vexat, l'han encegat, l'han malferit i -sovint- l'han matat. Així és com ho veig.
Què hem d'esperar, doncs, de Juan Belmonte, matador de toros? Un llibre d'una intel·ligència excepcional, on el torero Belmonte és retratat (en primera persona) com un heroi ambigu, algú que mai no està segur del seu ofici ni de la seua vàlua a pesar del seu èxit reiterat i de l'entusiasme que desperta en el públic. Belmonte ens parla del "placer de torear, que tan pocas veces siente de veras el torero", ens detalla sense ambages la ferotgia d'un públic amb exigències i apetències inhumanes i confessa candorosament com sent ell "un torerillo semianalfabeto" se va sentir subjugat pel món de la cultura, que l'admirava incondicionalment. Entre els intel·lectuals que el festejaven, hi havia l'"eximio escritor y extravagante ciudadano" Ramón María del Valle-Inclán (la definició és de Primo de Rivera), que solia mirar-lo de fit a fit i li deia, amb una dicció emfàtica:
-¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza!
I Belmonte responia:
-Se hará lo que se pueda, don Ramón.
Aquest torero humil, que es va guanyar a pols la fama i el reconeixement, que estimà les dones tant com les dones l'estimaren, que pensava -a la manera de Buffon- que "l'estil és el torero", es pertorbava íntimament davant d'una frase de D'Annunzio: "El perill és l'eix de la vida sublim". Ell, que va viure tan perillosament, que en una bona temporada podia matar tranquil·lament dos centenars de toros (la qual cosa equivalia a exposar-se a la seua pròpia mort dues-centes vegades en un any!), va acabar amb la seua vida suïcidant-se un dia d'abril del 1962 al seu cortijo de Gómez Cardeña. No va morir a la plaça, doncs, com pretenia Valle Inclán. Va viure, però, com va voler. I Chaves Nogales el va fer literàriament immortal.

Joan Garí

El factor autobiogràfic (Proust, Leone, Pàmies)

Títol: La bicicleta estàtica
Autor: Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
141 pàgines

El nou llibre de contes de Sergi Pàmies afegeix, al seu món de ficció ben pastat i perfectament rodat, un element inèdit: el factor autobiogràfic. Diu la contraportada del llibre -servit amb l'elegant sobrietat habitual a can Vallcorba- que La bicicleta estàtica tracta dels "naufragis de la maduresa". Haurem d'entendre, doncs, que el naufragi a què es fa al·lusió es també el de l'autor, col·locat ara al centre de la seua ficció. De sobte, emergeix el passat, i ho fa amb la insidiositat esperable: els pares engendrant el petit Sergi després de veure, a París, la pel·lícula de Fellini La notte di Caribia (tota una marca fundacional, en aquest cas al conte "Quatre nits") o la infantesa menada per aquests mateixos carrers parisencs ("El mapa de la curiositat"); o després, en un suau bucle, les sensacions d'algú que ha de tancar el pis dels pares i decidir què llançar ("Les cançons que li agradaven a Lenin"), o les difícils relacions amb el progenitor, heroi de la clandestinitat i de més coses ("Bèlgica" i "Cent per cent seda natural"). Haurem d'entendre, doncs, que el plus de jo d'aquest llibre és un indici de la maduresa literària d'un autor molt foguejat, però a qui segurament faltava fer aquest pas per introduir una gravetat definitiva a les seues pàgines. No és, però, l'al·lusió als pares l'únic litigi amb el pas del temps d'aquest opuscle. En "Anar a dormir d'hora" ens parla de com aquesta cadència cronològica es veu reflectida en els fills d'un divorciat (¿ell mateix? No conec tant la seua vida com per a poder contestar-me). Interessant, per cert, el títol del conte. Em recorda, per aquells viaranys de les sinapsis cerebrals, al principi de la Recherche proustiana ("Longtemps, je me suis couché de bonne heure": "Durant molt de temps, me'n vaig anar a dormir d'hora")) i també -per què no- la frase que mastega el Noodles envellit (Robert de Niro) en Once upon a time in America, la gran pel·lícula de Sergio Leone. Noodles, en efecte, torna a Brooklyn trenta anys després d'haver hagut de fugir-ne, perseguit pel retruny odiós d'una traïció. O, tal com s'explica promocionalment el film: "A former Prohibition-era Jewish gangster returns to Brooklyn over 30 years later, where he once again must confront the ghosts and regrets of his old life" (és a dir: "Un antic gàngster jueu de l'època de la prohibició torna a Brooklyn trenta anys després, i una vegada més hi haurà d'enfrontar-se als fantasmes i les renúncies de la seua antiga vida"). La cara de Robert de Niro, envellit i engreixat, baixant del tren i acudint a l'antic local de la banda és tot un poema. Allí li pregunten què ha fet "tots aquests anys". I ell contesta: "Anar-me'n al llit d'hora" ("What have you been doing all these years?". "Been going to bed early").
Les nits maternoangoixoses de l'infant proustià, el temps robat al gàngster de Leone, les reflexions de maduresa del Pàmies situat entre els seus pares i els seus fills. Què tenen en comú aquestes referències tan distants? Doncs una mateixa manera, potser, d'enfrontar-se a la realitat (d'acceptar-al com quelcom inevitable dins una obra de "ficció"), amb brutalitat en el cas cinematogràfic, com una sinuositat mil vegades filtrada a can Proust i com una nova estratègia literària en el cas de Sergi Pàmies. Sí: de sobte, la memòria, la imaginació i la vivència es confabulen per a construir un espai únic, que només pot prendre rellevància dins la Literatura. Pàmies ha volgut fer una incursió en aquest nou espai. Esperem que no en siga l'última. De moment, ha assolit un estat molt interessant. Una mena d'embaràs de realitat, que no sabem què infantarà en el futur. Però hi estarem molt atents, no cal dir-ho.

Joan Garí

Terenci com a excusa

Títol: L’última carícia, Terenci
Autor: Manel Guitart
Edicions Proa
Barcelona, 2010
251 pàgines

Aquest és un llibre estrany. És un llibre que es ven com una mena d’aproximació a la figura de Terenci Moix –d’aquí el títol i l’explícita fotografia de portada- però que, immediatament després d’ensenyar la llebre, ens serveix, fet i fet, un autèntic gat. Entenguem-nos: no dic que el llibre no siga interessant. Ho és i, a sobre, està molt ben escrit. El que no s’entén molt bé és quina necessitat tenia l’autor, si volia confegir un volum memorialístic, d’oferir-nos com a esquer la figura de Moix, i més quan aquesta presència desapareix quasi completament de l’obra passades les primeres vuitanta pàgines. És com si Manel Guitart haguera volgut fer un llibre a propòsit del seu encontre a Londres amb l’autor d’El dia que va morir Marilyn però, en adonar-se que amb aquest material no tenia suficient, va decidir continuar escrivint sobre altres coses, per poder omplir un volum de mides normals.
S’aduirà, segurament amb raó, que les altres històries que es conten en L’última carícia, Terenci guarden alguna mena de connexió amb la relació de Guitart amb Moix –bastida tot al llarg d’una única jornada; única, però intensa i reveladora. Quan abandona Terenci, el llibre ens parla de la figura de la Teresa Planesas, de Camprodon (el poble de l’autor), una de les mares “edípiques” a què fa referència en parlar de la mare del Terenci i de la seua pròpia. La Teresineta va conduir l’autor cap a “persones interessants, persones amb molts replecs íntims i agafades a l’existència per llaços veritables i falsos”. Una altra de les fèmines que puntegen la narració és la Montse, companya d’institut i afectada per una greu malaltia. I després apareixerà, aquest sense funcions maternes (almenys aparentment), el Pau, un poeta de bona família amb qui el narrador va mantindre una relació de ben jovenet.
Tot plegat es tracta d’unes memòries empreses després de travessar “il mezzo del camin”, un balanç provisional on la figura de Terenci és només una excusa, un salconduit literari. Al final, el llibre acaba descrivint les sessions de teràpia psicoanalítica del narrador, on coincideix amb una colla de “deprimits, els qui havien naufragat, els qui ens miràvem amb temor i aprensió tots aquests indrets de supervivència on sentíem clarament que no encaixàvem”.
Tot correcte i d’interés evident però, ¿per a què es necessitava la figura de Terenci Moix? És el que no hi acabe de veure clar. Al final, aquestes pàgines queden com un intens exorcisme homosexual –i això les dota també d’un valor afegit, sense dubte-, un exercici terapèutic on la literatura és una excusa per bussejar en profunditats d’altres densitats. “Una quimioteràpia moral a través dels mots”, diu l’autor. Doncs això mateix, però la força de la seua escriptura fa esperar volums més rodons, amb excuses o sense. Serà una alta vegada.

Joan Garí

La fatalitat de l'epigrafia

Títol: Un nu
Autor: Josep Palàcios
Universitat de València
València, 2010
165 pàgines

Recorde, fa alguns anys –aviat en farà deu- una visita a casa de Josep Palàcios, a Sueca. M’acompanyava Manuel Baixauli, pintor i escriptor. Dic “m’acompanyava” i volia dir, realment, que em feia de guia, perquè penetrar als dominis de Palàcios s’assemblava molt a entrar en una mena de castell en què, com a la tanca del palau de Charles Foster Kane, hi ha un cartell explícit que avisa que el dret d’admissió és reservadíssim.
Josep Palàcios ja era, en aquell temps, allò que probablement sempre havia volgut ser: un escriptor secret. No feia vida social, i feia anys que no es preocupava per donar difusió comercial a la majoria dels llibres que escrivia. Es limitava a seure en una primorosa butaca en la penombra i rebia els visitants amb la cara molt pàl·lida, com si haguera suspés només momentàniament una vida submergida entre pàgines de llibres molt antics, molt grossos i molt polsosos. Allí mateix em va fer lliurament d’un dels seus magnífics i clandestins volums d’aforismes (El laberint i les nostres ombres en el mur), allà on desenvolupava millor la seua escriptura concentrada, paradoxal, multiforme (“..i confiar bonament que alguns d’aquests aforismes ja m’estalviaran haver d’escriure algun Crim i càstig i algun Parmènides”).
L’escena, la tinc vivíssima. Palàcios semblava el negatiu absolut del seu mestre, amic i benefactor Joan Fuster, que a pocs metres d’allí havia convertit el mític casalici del carrer de Sant Josep en un centre de reunió multitudinària. En acomiadar-nos vaig pensar que se li estava posant pinta de Miquel Bauçà. Com el de Felanitx, també el de Sueca era un anacoreta afable i havia convertit la literatura en un jeroglífic per a lectors molt selectes.
Anys després Manuel Baixauli –el meu guia en aquella jornada particular- convertiria Palàcios en un personatge (“Escriptor”) de la seua novel·la L’home manuscrit: no en podia fer major elogi.
Ara la Universitat de València publica un llibre del nostre ermità i ho fa a la manera de Salinger: sense nota de contraportada, sense fotografia de l’autor, ni clau biogràfica, ni resum, ni res. Un text a pèl. Un nu, n’és el títol, i el joc especular que estableixen les paraules ja dóna la mida de les intencions de l’autor. Com ell mateix afirma: “Cal saber convergir la paraula i l’espill, i si pot ser allò/ que intentes dir, que segurament és no res”. Siga no res o siga alguna cosa, Un nu s’ha de llegir com es lligen les tirallongues del vell i malaguanyat Bauçà, però més atents, si cap, a la intensitat aforística, i al desplegament d’una personal metafísica irònica.
Per què donar a publicar aquest llibre a la Universitat de València? Podria haver estat un altre text secret manufacturat “A la Ribera del Xúquer”. Per algun motiu, però, l’autor ha decidit proporcionar-li una vida comercial (si “comercial”, en aquest cas, no és un adjectiu ostensiblement pretensiós). Com deixà dit en El laberint…, “JO, JOsep [sic], l’únic pecat capital que practique, i per pura fatalitat, és l’epigrafia”. Doncs ací queden aquests traços sobre el mur, aquestes frases lapidàries que semblen versos perquè no arriben a final de línia i on l’autor ha llançat el seu crit de guerra: “”Vull portar la retòrica fins l’infinit/ perquè amb el gest arribi a esclafar la raó/ amb imatges que us llancin de genolls en la terra aspra”. Queda dit.

El Temps, núm. 1.370

Joan Garí

La clau econòmica

Títol: La Commonwealth catalanovalenciana
Autor: Josep Vicent Boira
Editorial L'Arquer
Barcelona, 2010
253 pàgines

Sota un títol com a mínim curiós, aquest llibre vol demostrar la següent tesi: que durant el segle XX el País Valencià i Catalunya han protagonitzat tot un seguit de relacions econòmiques en el context del pol de desenvolupament constituït pels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Josep Vicent Boira, el seu autor, s'ha destacat precisament en els darrers anys per la defensa de l'anomenat "eix mediterrani", una macroregió europea que aniria des de Múrcia -com a mínim- fins al sud de França -també com a mínim- i que té la virtut d'abraçar allò que, en terminologia més política i cultural, s'ha anomenat els Països Catalans. Boira, però, s'està molt d'abundar en aquesta denominació. Prefereix parlar de commonwealth entre València i Catalunya (és a dir, de relació entre iguals).
Les seues tesis són indubtablement suggestives. Segons ell, l'eclosió de les intenses relacions econòmiques valencianocatalanes és l'Exposició Regional del 1909. De llavors ençà aquestes relacions no fan sinó incrementar-se. De fet, la clàssica oposició entre el lliurecanvisme agrari vlencià i el proteccionisme industrial català no se sustenta; Boira conclou, en aquest sentit, que el País Valencià també és un país industrial ("malgrat les interpretacions agraristes ja superades" diu, en una referència indirecta a Joan Fuster), més enllà del mite taronjaire (basat, naturalment, en una realitat certa). El que sí que és incompatible amb el model agrícola valencianocatalà és el proteccionisme dels ceralistes castellans. D'això se'n diu, amb permís, contar la pel·lícula de tota una altra manera.
Parlava de l'Exposició del 1909. És curiós que, a l'endemà d'aquesta (com qui diu), Ignasi Villalonga demane (1918) un tren d'amplada internacional que connecte València amb Europa. El seguiren en la vindicació, ja als anys 30, Lluís Lucia (de la Dreta Regional Valenciana) i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians, del qual era secretari una figura clau: Romà Perpinyà. Villalonga i Perpinyà són els màxims exponents a la seua època d'aquell sector de la societat valenciana (no precisament els blasquistes) convençut de la necessitat de fer més estrets els lligams amb Catalunya. Caldrà esperar als anys 60, però, amb l'adveniment de Joan Fuster, per a què aquest corrent sempre existent en la societat valenciana cristal·litzara en un ampli moviment social. "Més cultural que no tècnic", afegeix Boira en referència a aquest ressorgiment, sense ocultar la seua ambició de refundar el "catalanisme" valencià (¿i el "valencianisme" català?) sobre una base exclusivament econòmica.
Tot açò em mou a dues reflexions: en primer lloc, m'encantaria que les teories de Boira estigueren ben orientades i arrelaren de manera ferma, però veig que parteix de la ingenuïtat de considerar que ja no queda anticatalanisme a València (p. 189). L'anticatalanisme de la dreta valenciana -que és com dir de la classe dirigent d'aquest país- és profund i inequívoc, i encara ha de donar molt de joc, per la senzilla raó que és la manifestació d'un espanyolisme primari, perfectament adequat per a empestar-hi el cos electoral d'una societat desarticulada i amb notòria tendència cap a l'antiintel·lectualisme. Que aquest anticatalanisme actua en contra dels propis interessos de l'esmentada classe sembla evident: com explica el propi Boira, "el flux comercial entre Catalunya i València ultrapassa entre sis i tres vegades el que s'estableix entre Madrid i València". No obstant això, els autors, per exemple, del Pla Estratègic de la ciutat de València consideren prioritari l'AVE Madrid-València (!). Tant de bo la defensa de l'eix mediterrani (inclòs en la reforma de l'Estatut valencià del 2006) poguera ajudar a canviar la perspectiva d'aquesta classe ridículament subalterna, sempiternament genuflexa en direcció a l'única Meca que coneixen: Madrid.
La segona relfexió té a veure amb la qüestió de la llengua. Bé està que Boira considere que les propostes de Fuster tenen un excés de culturalisme. Eren eficaces, però, a l'hora de reivindicar la llengua comuna d'aquesta Commonwealth i els altres territoris on, si dius Bon dia, et contesten Bon dia (per usar la coneguda frase planiana). El nou mot d'ordre economicista, però, assegurarà la supervivència del català/valencià? Faríem un pa com unes hòsties si, després d'aconseguir que els empresaris valencians (i, a remolc seu, els seus polítics) vagen del bracet dels seus homòlegs catalans, aquests seguiren usant el seu català, mentre els primers usen sense complexos la llengua de Castella.
Llevat d'aquests objeccions, confessaré que el llibre de Josep V. Boira m'ha resultat estimulant i, en alguns aspectes, fins i tot apassionant. M'ha arribat al cor, a més, la doble referència a l'europeisme de l'Agrupació Borrianenca de Cultura encara dins el franquisme (com a exemple d'una actitud sempre present en els sectors més lúcids de la societat valenciana) i l'al·lusió als "dos camins" de València segons l'escriptor també borrianenc Artur Perucho. Els camins són, respectivament, el del Cid o el de Jaume I. O ens n'anem Castella endins i fem ruta cap a Europa, venia a dir Perucho l'any 1930 a la revista Acció Valencianista. Un altre precedent, ves per on, de "l'eix mediterrani"!

Autoretrat del solitari amb dones

Títol: Temps d’estiu
Autor: J.M. Coetzee
Edicions 62
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
244 pàgines

Summertime. Part 3 of scenes from provincial life és la tercera part de les memòries de l’escriptor sudafricà J.M. Coetzee. Unes memòries, tot s’ha de dir, empeltades de ficció, però on ressona, com una pedra llançada dins un pou, alguna cosa punyentment verdadera de la consciència d’aquest autor exigent i ferotgement autocrític. Per a la tercera part de la trilogia Coetzee ha decidit canviar de registre: el llibre pren la forma d’una sèrie d’entrevistes que un suposat biògraf de l’escriptor realitza a les principals dones que van compartir la seua vida als anys 70. Se suposa que l’escriptor ja és mort (va morir a Austràlia, lluny de la Sudàfrica que va aprendre a estimar i a odiar a parts iguals), i les dones l’avaluen amb un realisme precís, no exempt de crueltat, si cal. Són tres personatges: Julia, una dona casada que s’hi embolica amb poc d’entusiasme; la seua cosina Margot, amb qui recorre el Karoo; Adriana, una brasilera que en realitat l’odia, perquè sospita que a qui pretén és a la seua filla; i finalment Sophie, una col·lega universitària, professora de literatura francesa.
Aquest és el paisatge emocional del llibre. El que diuen aquestes dones d’ell se suposa que és sincer, i per això resulta xocant. No queda en molt bon lloc. El retraten com un home solitari, empedreït, incapaç de grans efusions sentimentals. Algú que, parafrasejant un conegut acudit, prefereix la masturbació a fer l’amor, tot i que amb aquesta darrera pràctica es coneix força gent.
Per a completar l’escena, no pot faltar el pare vidu. L’escriptor viu amb ell en una casa atrotinada als afores de Ciutat del Cap. Potser Coetzee no se sent un autèntic sudafricà, però el seu sentiment de pertinença a Ciutat del Cap està fora de tot dubte. Una cosa és ser sudafricà (¿què és, per cert, ser “sudafricà”?) i una altra de molt diferent és ser de Ciutat del Cap. El problema amb els sudafricans balncs que no són estrictament racistes ni feixistes és que tenen aquest sentiment d’estar en aquell lloc –la punta rica d’Àfrica- de manera postissa. Són, exactament, una excrescència colonial. Coetzee, però, no és un defensor abrandat de la causa dels aborígens. Els admira. Els reconeix com els únics “sudafricans” verdaders, però la seua guerra és una altra. Hi té els sentiments ambivalents que ja va explicar en Infantesa. Escenes de la vida a províncies (2006), i que vaig explicar així al seu moment:
“Potser Coetzee no podia identificar-se amb el seu país –i disculpeu si faig un poc de psicoanàlisi de pà amb tomaca- perquè en el fons odiava son pare. Ell li havia proporcionat un cognom afrikaner; el fill, d’altra banda, parla afrikaans sense accent, però es considera anglès, com sa mare. De fet, vol ser anglès (vol assemblar-se a la mare i no al pare). Observa amb desconfiança la terrible societat racista que l’envolta, i només pot identificar-se amb una certa pulsió tel·lúrica, també per via materna (“Té dues mares. Nascut dos cops: nascut d’una dona i nascut d’una granja. Dues mares i cap pare”) i una simpatia difusa pels natius, els desheretats i desclassats (“Són hotentots, purs i incorruptes. No solament vénen amb la terra, sinó que la terra ve amb ells, és d’ells, sempre ho ha estat”).”
De totes les dones que inclou en l’enquesta, només amb una no va tindre res a fer. És Adriana, la brasilera. Però ell, en canvi, quan imagina un futur possible per al seu país, no pot imaginar res de millor que un futur mestís: africans i europeus, negres i blancs inextricablement mesclats. Un futur, exactament, brasiler. I després hi ha aquest comentari de passada sobre un tema recurrent dels seus llibres: la dona que no s’enamora de l’home. Amb tot això, feu-ne si voleu alguna plausible composició psicològica. No estic segur que això siga el que Coetzee pretenia, en realitat, però, ¿se sap mai fefaentment què és el que pretén un escriptor amb el seu llibre?

Joan Garí

A l'ombra dels grans mestres

Títol: Combray, de lluny
Autor: Josep Maria Pinto
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
177 pàgines

Josep Maria Pinto, a qui ja coneixem per haver començat en l'editorial El cercle de Viena la nova traducció de la Recherche proustiana, ens regala ara un quadern de notes pouat d'una bitàcola densa en savieses. És fàcil definir Combray, de lluny: es tracta, molt naturalment, d'un conjunt de glosses escrites en els marges dels gran escriptors, aquells que més han colpit l'autor, més han definit la seua fam literària i més han determinat la seua condició de lector/traductor/escriptor. És el cas, en primeríssim lloc, de Marcel Proust, però també de Borges, Nabokov, Mann o Salinger. Com un monjo medieval, Pinto anota minuciosament les impressions que li van produint les pàgines d'aquests grans monstres de la Literatura, amb el convenciment que freqüentar els textos sagrats fortifica l'ànim i propicia aprenentatges sense límit. La primera part del seu llibre, de fet, està dedicada a comentar aspectes d'aquests i d'altres creadors. De Salinger diu, per exemple, que no creu que estiga "sobrevalorat" (un judici despectiu que en alguns moments semblava haver-se posat de moda), i que en tot cas és clarament superior a Jack Kerouac o Raymond Carver. La Lolita de Nabokov se li apareix com un text amb un incommensurable poder de suggestió, una rosa immarcida molt més efectiva, des del punt de vista eròtic, que la més excelsa pornografia. De Proust parla i no acaba i, tot i que no vol ser titllat de mitòman, ens confessa -¿autoirònicament?- que ha pelegrinat ritualment a la seua tomba del Père Lachaise, perquè anar a veure les cases natals i les làpides dels escriptors (la porta d'entrada i la porta d'eixida, com en La lletra escarlata de Hawthorne) és un costum que tenim tots els qui vivim infectats pel virus agressiu de la Literatura.
De Jorge Luis Borges s'estima més l'estil que la mitologia (ja vorem què li semblarà, doncs, el meu Un cristall habitat, que li he fet a mans corresponent a la seua amabilitat en lliurar-me aquest mateix volum que comente). De Josep Pla, un ideal de vida, comme il faut: "Amb tres mil volums ben escollits, un bon foc de llenya d'olivera, una cuina senzilla i discreta i una senyora jove i amable, aquest podria ser un lloc per a passar-hi la vida" (de El campanaret). A l'altura de Thomas Mann ens confessa que La muntanya màgica forma part de la seua formació com a lector adolescent, tot i que no la inclouria en un cànon artístic del segle XX (una incongruència que farem bé de no tenir-li en compte). A l'entorn d'aquesta obra colossal s'entreté fent notar la frequència d'aparició del número set: el llibre té set capítols, Castorp s'hi està set anys i tarda set mesos a declarar-se a madame Chauchat... La qüestió el sorprén i no sap per què. Amb permís, això té una explicació molt fàcil: el set és, en la numerologia, un dels elements amb més tradició simbòlica. Representa la unió del tres (la trinitat divina) i el quatre (les virtuts humanes), cosa que explica la seua compleció i unitat. Set són els dies de la setmana, els de la Creació, els pecats capitals i les virtuts humanes... i els braços del canelobre sagrat jueu. És també el nombre de la prova i el dolor, com vaig comprovar fa anys -massa anys- quan, en traduir La lletra escarlata per a l'editorial 3i4, vaig comprovar que Hester no podia casar-se amb el seu amant perque havien de transcórrer set anys des de la desaparició del marit per a ser declarada oficialment vídua. Tot siga dit per adundar en l'acotació, és clar.
En la segona part del seu llibre Josep Maria Pinto inclou narracions de factura pròpia, però ni en aquest cas pot evitar la prolixitat de les cites dels mestres (Marái, Henry James, Philiph Roth i sempre, com un baix continu, Marcel Proust), que completen, aclareixen o exemplifiquen les seues idees. Tot plegat fa que aquest Combray de lluny se'ns aparega com un homenatge a aquells creadors que han contribuït a alegrar-nos la vida, com si la vida fóra, en primer lloc, una ocasió per a la lectura inacabable d'un llibre sagrat on els déus són purament factors estilístics, subordinades, punts i coma, adjectius precisos, metàfores juganeres i un to -sobretot un to- absolutament inequívoc.
Llegint aquest llibre no m'he trobat amb pràcticament cap judici amb el qual no estiguera d'acord. S'hi parla també, a més a més, d'alguns dels meus propis autors de capçalera. Ara ja sé que tinc a Gelida, un corresponent -i un corresponsal- a tenir en compte.

La veritat i les seues estratègies

Títol: El xal
Autora: Cynthia Ozick
El Cercle de Viena
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
88 pàgines

Hi haurà un dia en què ja no quedarà viu cap supervivent de l’Holocaust. Encara no és aquest dia. Encara ara van sortint a la llum memòries personals de víctimes amb una extraordinària vàlua documental, com el Sonderkommando de Shlomo Venezia o Necròpolis de Boris Pahor. Recordo com Jarek Mensfelt, portaveu del museu d’Auschwitz, em contava fa alguns anys la commovedora peripècia del primer d’aquests autors, que durant molts anys es va negar a recordar res del seu fúnebre ofici (el Sonderkommando era l’escamot de jueus encarregat de buidar les cambres de gas i desfer-se dels cadàvers) però, al final de la seua vida, va començar a visitar l’antic camp d’extermini i a divulgar el que va veure com a exercici intransferible de veritat històrica.
El debat, en aquest punt, sempre ha estat com abordar uns fets com aquells. Els llibres de vivències no plantegen cap problema: són imprescindibles i necessaris. Escoltar la veu dels testimonis com un fet inapel·lable. La qüestió s’enterboleix, en canvi, quan del que es trata és de recrear la Shoah. El material novel·lesc o cinematogràfic confronta la realitat crua amb el maneig inevitable de les eines de la ficció. Més enllà de la versemblança, sorgeix el dilema ètic de fins quin punt podem embellir –per excés o per defecte- uns fets literalment inenarrables.
Cynthia Ozick, en El xal, opta per una via que hem de jutjar intel·ligent: la poetització. El xal és un relat curt de vuit pàgines que va seguit per una altra història més extensa, intitulada Rosa. En El xal assistim a un moment de la vida de Rosa en el lager, acompanyada per la seua neboda Stella i per la seua filla de curta edat Magda. Magda ha d’ocultar-se perquè no hi ha lloc per a infants al camp de concentració. Un xal prividencial li serveix d’amagatall i més coses: “Era com la critaura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germaneta. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molr quieta, en xuclava una de les puntes”. Però Stella li lleva el xal un dia, i Magda se’n va a buscar-lo fora del barracot. El final és imaginable.
En el segon relat, Rosa viu a Florida, més de trenta anys després. Vivia abans a Brooklyn amb Stella, però en un rampell va destruir la botiga que regentava i va abandonar Nova York. Stella li envia diners regularment i també el xal dins d’una capsa per correu. El retorn del xal dispara les obsessions de Rosa, que no ha superat l’experiència concentracionària i no s’ha adaptat mai a la vida nordamericana. Continua sent, en essència, una supervivent.
Els dos relats són prou diferents. El xal és una miniatura molt poètica, precisament perquè Ozick ha comprés que per a acostar-se al fenomen de què ens volia parlar no val el realisme estricte. El realisme és insuficient perquè, davant la monstruositat dels fets a contar, es corre el perill de convertir-ho tot en una escena costumista, un dejà vu que deixe indiferent el lector.
Joan Fuster deia que “les veritats, cal exagerar-es per a què resulten creïbles”. La veritat de l’Holocaust, però, no necessita exageracions. Calen uns altres instruments. La documentació estricta i fiable, per un costat, i indagacions artístiques respectuoses i subtils, per un altre. Cynthia Ozick ha optat per aquesta segona via. En el futur, quan ja no quede viu cap supervivent de la gran massacre del segle XX, caldrà acudir a aquesta mena d’aproximacions que enriquesquen la memòria col·lectiva. I la Literatura, òbviament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.366

De la grandiloqüència a la 'sprezzatura'

Títol: Diarios 1999-2003
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2010
184 pàgines

Ve precedit per un comentari elogiós d'Enrique Vila-Matas ("formidable diario"). Després de llegit, és ben cert que no es pot estar en desacord amb aquesta apreciació, que al capdavall ens ha permés conéixer un alte cultivador d'això que ara es diu "literatura del jo", que no és en realitat més que la literatura del nostre temps -el temps de la Il·lustració, de la modernitat convulsa i de les seues contradictòries seqüeles.
Iñaki Uriarte, segons es presenta ell mateix, és un tipus que naix a Nova York el 1946, és de Sant Sebastià i viu a Bilbao (i estitueja a Benidorm, caldria afegir). A partir del 1999 -és a dir, a cinquanta-dos anys- té per costum prendre notes en un diari personal. Ara ens presenta les anotacions del primer lustre del seu quefer callat. Un dietari que comença amb una cita de Nietzsche ("S'aprén abans a escriure amb grandiloqüència que amb senzillesa. Això incumbeix a la moral") i acaba, molt coherentment, amb una constatació sobre la sprezzatura amb què disposa el seu material escrit, és a dir, l'efecte d'"aparent desatenció", d'"absència d'esforç", la "naturalitat" que en el fons és "pur artifici, i tal vegada el major de tots". Tota una declaració d'intencions per a un tipus que ens confessa que viu "sin trabajar y con una pequeña renta", col·laborant ocasionalment amb el periòdic El correo i menant, a la maduresa, un diari sense pretensions, pero ple de judicis atinadíssims i d'observacions molt sedimentades sobre la realitat i la ficció.
Hem descobert, en Iñaki Uriarte, algú que pot dedicar-se a la literatura com els antics -els nobles antics- es tancaven a les seues possessions, o viatjaven despreocupadament en un temps on posseir i viatjar estava reservat a reduidíssimes minories (pense, naturalment, en Montaigne a la seua torre, i en la felicitat que l'embargava quan podia ensellar el seu cavall). M'imagine Uriarte a Benidorm, gravant al sostre adagis llatins i grecs, jugant amb el gat i contemplant els cossos gloriosos a la platja. Una vida envejable, sense dubte, i més quan constitueix el canemàs que li permet llegir i escriure amb un plaer complet. O, per dir-ho amb els cèlebres versos de Gil de Viedma que podrien ser també la seua divisa:
"...no salir, no tomar copas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia"
Les seues opinions polítiques, d'altra banda, descol·locaran més d'u. "Abertzale", confessa, li sona a "burro", i "constitucionalista" a "catedràtic". Dos extrems amb els quals se sent incòmode, així que busca un tertium datur on puga acomodar-se coherentment. Són aquesta classe d'individus els que constitueixen, quin dubte hi cap, la comunió dels solitaris del món, aquells que encara ens fan sentir alguna esperança sobre la pervivència de la literatura -si és que la literatura té alguna possibilitat de perviure, finalment.
En un sistema cultural desenvolupat, l'aparició d'aquests Diarios seria saludat com una fita senyera. No m'estranyaria, però, que l'establishment espanyol -puix en aquest idioma estan escrits- el deixara passar sense pena ni glòria. No crec, d'altra banda, que això a ell el preocupe mínimament. Al capdavall, ve del silenci, i sabrà tornar-hi diligentment. De Bilbao a Benidorm, de Montaigne a Josep Pla, de gat a gat. I publicant, si cal fer-ho, en una editorial autodefinida com amb "menos proyección que un cinexín". En una època de merda, els diamants circulen clandestinament per les clavegueres.

Joan Garí