El llibre dels qui han deixat de ser joves

Títol: Octubre
Autor: Miquel Pairolí
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
294 pàgines

Com que el dietarisme té a veure de manera tan íntima amb el pas del temps, no ens ha de sorprendre que Miquel Pairolí es decidís a emprendre el conjunt d’anotacions que finalment ha intitulat Octubre en fer els cinquanta anys. Al capdavall, ¿quina millor fita per a un dels revolts més característics de la vida que un llibre de (morigerades) confessions? En aquesta edat ja s’ha metabolitzat ben bé aquella crua frase de Pavese: “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. El dietari de Pairolí, però, no és un clam metafísic, ni tampoc un solc de revelacions a cor obert. És més bé la continuació d’una obra en plena maduresa, on la serenitat ve a conjuminar-se amb una certa melancolia –la que es desprèn de l’observació de les coses quan s’ha arribat a entendre que res no pot canviar-ne el curs.
Octubre és un breviari, un llibre d’hores. Així ho ha entès l’editor, que l’ha dotat amb la forma necessària. I així crec que voldria ser llegit el propi autor. No debades s’ocupa, al llarg de les seues pàgines, de les petites variacions biogràfiques: un ocell o una dona amb qui coincideix breument (ocells i dones, ai las!), una música escoltada, un llibre llegit (Pa i raïm de Pla cada hivern i cert conte de Lampedusa cada juliol: els rituals ens recorden que som humans). Per sobre d’aquest fons de violins, però, hi ha de sobte algun motiu remarcat, un colp de timbal que ens fa estar alertes. Són interessants, per exemple, les observacions sobre el paper dels crítics i dels lectors a l’hora de jutjar una obra literària. Segons Pairolí són més clarividents els “lectors intel·ligents” que no pas els crítics amb ambició d’”àrbitre” o de “jutge”. Ell, que també escriu sobre llibres d’altri, es considera més aviat “un escriptor que llegeix i que escriu sobre literatura”. M’agrada aquesta precisió perquè, a tots els qui avaluem la literatura aliena, se’ns pressuposa un afany judicial que sovint està fora de lloc. A Miquel Pairolí o a mi mateix ens agrada més l’ofici de notari, em sembla. El fiscal ataca i el jutge sentencia, però el notari simplement constata.
Una altra remarca interessant del volum fa referència a la relació, en literatura, “entre el talent i l’èxit”. “Sembla que l’èxit –escriu- ha de ser una conseqüència del talent”. En realitat, però, “és habitual que el talent no reculli gaire res més que indiferència, silenci, incomprensió, retrets a mitja veu, a tot estirar respecte i un educat reconeixement minoritari”. Paraules molt apropiades per als assagistes d’aquest país. Com pensant-hi, Pairolí recomana “no amargar-se ni esdevenir un ressentit”. Sembla un corol·lari raonable per a la terrible constatació que embarga un escriptor exigent en comprovar que no és ni serà mai “popular”. Benvingut al club.
Tot això, i molt més, és Octubre. Per a escriure’l, s’ha hagut de viure, s’ha hagut de llegir i s’ha hagut de contemplar l’espectacle de la vida i de l’art amb una serenor voraç. Per a llegir-lo cal notar el punt intermedi entre l’estil de Josep Pla (la sensualitat adjectival) i el de Josep Maria Espinàs (l’extrema austeritat qualificativa). En aquest estadi podem trobar Miquel Pairolí, un autor que és probable que ja no puga sentir-se jove, però que mentre continue experimentant, com a individu lúcid, “una barreja de malestar i de recança”, no hi ha perill que es faça vell.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.382