La malaltia del present

Títol: El món no se'n surt
Autor: Tony Judt
Edicions La Magrana
Barcelona, 2010
Traducció de Miquel Izquierdo
190 pàgines

Oportunament ens arriba aquest llibre, pocs mesos després de la mort del seu autor per culpa d'una variant de l'esclerosi lateral amiotròfica. És (juntament amb les seues memòries, la publicació de les quals també anuncia La Magrana) el testament de Tony Judt, historiador lloat per la seua singular lucidesa. Perquè el món, és clar, no se'n surt, ni de la crisi econòmica, ni de la crisi de valors, ni de la ranera obscena del capitalisme, però tots estem paralitzats perquè tampoc no s'albira una alternativa en l'horitzó. Judt ho té molt clar: l'única alternativa viable és tornar al model socialdemòcrata. No podem deixar que els neoliberals que han provocat la crisi vinguen ara, amb la seua espantosa diligència cínica, a explicar-nos com ens n'hem de lliurar. Condorcet ja va retratar íntimament aquests tipus en referir-se al fet que "la llibertat, als ulls d'una nació àvida, no serà cap altra cosa que la condició necessària per assegurar operacions financeres". Com en la sàtira rusiñoliana de L'auca del senyor Esteve, l'única llibertat que interessa els "liberals" és la llibertat d'aranzels -i encara gràcies.
És curiós com Judt identifica els orígens de la malesa del present en dos moments històrics molt determinats: els anys 60 i els anys 80. És difícil no estar d'acord a retratar el thatcherisme i el reaganisme -a l'ensems a tots dos costats de l'Atlàntic- com la punta de llança d'un moviment letal que, amb la seua desregulació dels mercats financers i la seua insistència que "no existeix res anomenat societat, només hi ha individus i famílies" (Margaret Thatcher dixit), va posar fermament les bases d'allò que l'any 2007 esclataria en una espiral que encara no ha trobat la seua fi. La visió pejorativa dels anys 60, en canvi, em sembla un tòpic en què s'ha caigut massa reiteradament en els darrers anys, i amb massa facilitat. Per a Judt els 60 són sinònims de la fallida del concepte d'autoritat, i de la seua substitució per un caos abusiu que es va endur per davant la possibilitat de consolidar les conquestes del benestar de la postguerra. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth (novel·la de què parlaré més endavant en aquest Ofici), Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. I és obvi que als 60 es van cometre excessos imperdonables, i s'assajaren relats simplement delirants (com el que denunciava l'amic Ferran Sáez en el seu magnífic assaig Els bons salvatges), però també seria injust no rescatar els impulsos generosos de canvi que van esventar una societat on la rivalitat capitalisme/comunisme havia fet nàixer l'Estat del benestar, però no havien estat capaços de substituir la lògica militarista i economicista per un model de vida simplement a l'altura de les més nobles aspiracions de la Humanitat.
Quan Judt vindica el model socialdemòcrata clàssic i afirma que "Ens falta un relat moral", jo crec que aquest relat podria ben bé conjuminar les aspiracions igualitaristes dels socialistes de postguerra amb els anhels d'un nou horitzó vital que es van aixecar en els anys en què es podia creure en la possibilitat d'eliminar el racisme (Luther King), d'acabar amb les guerres (Vietnam), de no considerar cap lògica política com una llosa granítica i definitiva (Dubcek). Ja sabem com va acabar tot això. Però la culpa del final del somni no és mai de qui somia. I la solució per a què els somnis no s'esclafen contra la realitat no pot ser extirpar la capacitat de somiar.
Benvinguda la proposta de Judt per a guarir la malaltia del present. Ell sabia ben bé de què anava tot això de les malalties. Els alifacs morals, però, són de vegades els més difícils de diagnosticar, els més difícils de tractar, els més difícils de contrarestar. ¿I no és el propi Judt el qui acaba el seu llibre fent l'ullet alhora a Marx i a John Lennon (i disculpeu la boutade, ben bé seixantina)?: "Fins ara, els filòsofs -com bé sap tothom- només han interpretat el món de diverses maneres; la qüestió és canviar-lo". Doncs endavant les atxes.

Joan Garí