Cap a una nova definició d'assaig

Títol: Vides improbables
Autor: Ferran Sáez
Editorial Acontravent
Barcelona, 2010
153 pàgines

Quan Michel de Montaigne va inaugurar això que ara s’anomena la “literatura del jo” –tot enarborant aquesta sensacional divisa: “Je suis moi-même la matière de mon livre”- començava en realitat una llarga marxa en les lletres occidentals cap a una concepció del fet literari on la ficció es veia embridada i subordinada a les necessitats de les digressions estrictament biogràfiques. El fet viscut, llavors, adquiria carta de naturalesa davant les fabulacions de tot ordre i rang. Durant segles, tanmateix, la faula semblava haver guanyat la partida a les elucubracions de l’autor dels Essais, culminant tot plegat amb l’apoteosi de la novel·la del segle XIX. Només uns anys més tard, però –Joyce, Musil, però sobretot Proust- el realisme de la narració dinovesca forçava un estrany bucle amb el punt de partida, i els assajos de Montaigne venien a maridar-se amb els meandres proustians amb una perfecta naturalitat. És obvi que la Recherche és una “novel·la”, però ja no té tant a veure amb Balzac com amb aqueixa literatura segregada directament dels porus del “moi-même”.
Siga el que siga el segle XXI en termes literaris, m’atreviria a pronosticar que tindrà més a veure amb Montaigne que amb qualsevol altre clàssic. Però l’assaig actual –l’assaig com a gènere literari i no els refregits més o menys doctorals que solen aixoplugar-se sota la seua generosa etiqueta, per si cal especificar-ho- ha afegit, a la vella pulsió confessional, l’herència desacomplexada de tota mena de ficcions. Avui el gènere rei de la literatura estrictament contemporània és el resultat de l’empelt d’una escriptura assagística amb una fabulació novel·lística. Assaig i novel·la, així, intenten un maridatge fecund, en el benentés que és la segona la que ja no pot sostenir-se sobre les seues bases tradicionals.
En aquest context, les Vides improbables de Ferran Sáez em semblen un exercici d’altíssima qualitat a l’entorn d’aquesta nova literatura del nostre temps. Sáez, assagista notable i montaignenc irreprotxable, ens planteja un text que proposa llegir com “una veritable novel·la d’intriga, on res no acaba sent el que semblava”. Formalment, però, hi descobrim una mena de tractat acadèmic –amb citacions multilingües i acurades notes a peu de pàgina- a l’entorn de quatre personatges estrafolaris (“heterodoxos”, en diu) pouats de quatre amagatalls de la història (o, si ho preferiu, de quatre sinapsis de l’autor). Aquests quatre fracassats són el rossellonès Antoni Bech (“fals cronista i mal poeta”), Joan Francesc de la Roca (“místic i assassí”), Jesús de la Santacreu (jueu convers originàriament anomenat Moshe ben Jaffuda) i Joan de Sau (o Johann Dessau, músic i luthier d’origen alemany). Les seues vides –improbables o ondulants, con les qualifica Sáez- són reseguides minuciosament amb un aparell bibliogràfic impressionant i amb l’ajut d’un altre personatge enigmàtic, Samuel Carasso Cohen, jueu algerià de qui Monsieur Google no té cap notícia…
Tot plegat, aquestes Vides improbables –que haurien fet la delícia de Jorge Luis Borges- revelen un autor en la maduresa de la seua escriptura, decidit a fer una passa més en la seua passió assagística per a incardinar-se en aquest nou gènere on la ficció i la no ficció (Julio Caro Baroja i Samuel Carasso Cohen) es donen la mà per il·luminar nous terrenys literaris. No deixeu de llegir aquest llibre. És el producte d’una proterviosa intel·ligència. I tan real com només la vida ho pot arribar a ser.

El Temps, núm 1.374

Joan Garí