El final del somni americà

Títol: Revolutionary Road
Autor: Richard Yates
Proa, 2009
Traducció de Josefina Caball
319 pàgines

¿Quan va començar a anar de mal borràs el “somni americà”? La pregunta és suficientment transcendent, perquè aquest somni ha passat de les àrees residencials de les grans ciutats americanes a la fràgil i colonitzable consciència de les classes mitjanes de tot el món. És clar que la pregunta també podria ser: ¿Alguna vegada ha sigut possible i raonable el “somni americà”? És probable que l’únic que definira positivament aquesta etiqueta fos alguna reflexió de Thoreau a la vora del llac Walden. Tot el que va vindre després –la hipoteca de la casa, les lletres del cotxe, l’escola privada dels fills- no ha fet sinó substituir els maldecaps petits de la gent per maldecaps grossos, molt grossos. És el que habitualment s’anomena “felicitat”.
Revolutionary Road és com haurien de ser les novel•les si encara val la pena escriure’n. No sé per què, però quan pense amb novel•les contemporànies sempre em venen al cap els americans. Ells saben què i com (i fins i tot en tenen versions experimentals, per a lectors molt saberuts: Don DeLillo i companyia). Richard Yates va fer la seua feina i, com tants altres, la va fer bé. Es va dir, ¿de què dimonis he de parlar? I simplement va mirar al seu voltant (la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques).
Revolutionary Road va d’això que els americans anomenen “suburbis” i nosaltres anomenarem, per raons òbvies, àrees residencials. Els adossats, per entendre’ns (aquest horror del “quiero y no puedo” europeu, o potser només hispànic). Aquí se substancia el “american way of life” i concretament “aquesta idea que la gent ha de renunciar a viure de debò i “posar seny” quan formen una família”, és a dir, “la gran mentida sentimental dels barris residencials”. Això li ho diu April a Frank –la parella protagonista de la novel•la- la nit que decideixen canviar de vida, justament quan Franck encara du als llavis la mel acabada de brescar d’una secretària de la feina. Sí, amics: April i Frank no volen ser una altra parella amb fills víctima del somni o malson americà. Volen anar-se’n a París, canviar de vida, reescriure el seu futur. Però les coses es torceran i, de la mà de la saviesa del narrador, es creuaran davant els seus propòsits una inopinada oferta laboral per a Frank i un no menys insospitat embaràs per a l’April. Com personatges d’una obra de teatre que no saben com interpretar, els dos joves protagonistes es perdran mútuament i també singularment i només John Givings, el fill boig d’una veïna, sabrà posar-los davant els ulls de manera especialment lúcida com es disposen a malbaratar la seua vida.
En la pel•lícula de Sam Mendes (amb uns extraordinaris Leonardo DiCaprio i Kate Winslet en els papers principals, com quan els va ajuntar James Cameron per primera vegada) tot això es desenvolupa visualment, però no d’una manera substancialment diferent a com ho fa en el llibre. La novel•la de Yates ja és una obra cinematogràfica. Mendes simplement ha hagut de seguir peça per peça el guió superbament escrit. Diu Kurt Vonnegut que aquest és “El gran Gatsby del nostre temps”. Dit d’una altra manera (i per a què ho entenguen els meus fills), Revolutionary Road és Titànic. Al final hi han de morir alguns per a què d’altres creguen que s’han salvat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.332

Nietzsche i l'espill

Títol: Per una literatura capitalista
Autor: Abel Cutillas
Editorial A contravent
Barcelona, 2009
95 pàgines

Sota un títol perfectament provocatiu (fins i tot inicialment enigmàtic), aquest llibre oculta una reflexió de gran interés sobre els orígens de la modernitat. D'Abel Cutillas ja coneixíem l'assaig La mort de Miquel Bauçà (comentat en aquest blog) i també un opuscle d'aforismes que apuntava maneres. Ja m'agradaria trobar-me textos com els seus als premis soi-disants d'assaig on em fan oficiar com a jurat, i on sovint només trobes literatura acadèmica amb la grisor i la tecnocràcia desmanyotada habitual de la literatura acadèmica d'arreu del món.
¿De què va Per una literatura capitalista? Diguem que és, aproximadament, un comentari de Nietzsche. De fet, el volum se subtitula "Nietzsche tacat de tinta", però l'autor no s'està de revelar d'altres subtítols alternatius, tots ells redundantment clarificadors: "L'escriptura de Nietzsche" i "Anàlisi material de l'escriptura moderna". El solitari de Sils-Maria és, doncs, l'objecte del debat. I per què ell? Perquè amb ell comença tot. Nietzsche realitza a la inversa la conversió de Ramon Llull: va de l'ànima cap al cos (dissol la matèria lumínica dins la matèria somàtica), de l'escriptura metafísica a la terrenal. Ell inaugura la convulsa modernitat contemporània posant en qüestió tota la filosofia anterior. La metàfora de la llum (i, per tant, la metàfora de l'espill), que havia senyorejat el pensament occidental des de la caverna platònica, és posada en qüesió per les ombres de l'autor d'Ecce Homo (el llibre, segons Cutillas, que hauria escrit Crist "si l'haguessin deixat arribar a vell").
Tot això m'interessa i m'interessa molt. Joaquim Espinós, de la Universitat d'Alacant, ha dedicat un bonic estudi a la influència de Friedrich Nietzsche en la literatura catalana. Es tracta de Història d'un entusiasme (Pagès Editors). El llibre recorre un vector que comença amb L'Avenç i Joan Maragall, , segueix amb Eugeni d'Ors i Josep Pla, continua amb Joan Fuster i Baltasar Porcel i acaba amb Enric Sòria i Joan Garí (que sóc jo mateix). Espinós busseja en Un cristall habitat i Les hores fecundes i troba, naturalment, la meua vella empremta nietzscheana. De fet, als lectors de Per una literatura capitalista els recomanaria que es llegiren amb calma el meu Un cristall habitat, però l'editorial Tàndem va tindre l'ocurrència de guillotinar els exemplars que encara no havien venut. En endavant només es podrà llegir en castellà, quan es publicarà la traducció que han dut a terme la professora Cristina Garcia del Toro i els seus alumnes de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I. Esto es lo que hay.
Cutillas és hàbil en la paràfrasi, desvergonyit en la metàfora i extremadament precís a l'hora de posar els punts damunts les is. En la fase capitalista de la literatura actual desemmascara un dels hàndicaps més patètics, per no dir un càncer in fieri de resultats encara ara imprevisibles: en les seues paraules, "el llibre, el text, ja no genera lectors, genera escriptors i cada escriptor de més és un lector de menys". El problema, en efecte, és que vivim un moment en què tothom vol "ser escriptor", fins i tot a partir de la ficció autoinduïda que es pot escriure sense llegir -o, més concretament, sense haver llegit abans de posar-se a escriure. La figura del lector no té glamour; el que priva és anar d'escriptor per la vida, com qui passeja -en hivern i en estiu- un costós abric de pell falsa. L'escriptor és una marca i el lector, en aquest esquema, s'ha convertit en un pobre home -o, més sovint, dona- que no té prou categoria per passar-se'n a l'altre costat de l'espill. Tot plegat, una impostura patètica que ha provocat ja massa mal, i que encara no s'ha acabat.
"Com escric tant, no tinc temps de llegir", declarava fa un temps una escriptora barcelonina addicta als best-sellers gruixuts i impenitents. A aquests caldria dir-los que Nietzsche, per a fer la seua revolució intel·lectual, primer es va llegir a tots els clàssics. Però, de què serviria l'exemple? Com ells farien: Nietzs-què?

Joan Garí

El país adolescent

Títol: El laberinto de la soledad
Autor: Octavio Paz
Editorial Cátedra, 2008
578 pàgines

Heus ací un llibre que resulta curiós de llegir des de la vivència valenciana. I dic això perquè El laberinto de la soledad, d'Octavio Paz, ve a ser un Nosaltres els valencians referit a la República de Mèxic -una mena, doncs, de Nosaltres els mexicans. L'edició original del volum és del 1950. Dotze anys abans que Joan Fuster perpetrara el seu esclaridor i polèmic assaig. No sé si Fuster va arribar a llegir el llibre de Paz i, per tant,en va rebre cap influència per al seu propi títol. Caldria rellegir Nosaltres amb aquest patró en ment i revisar també, potser, la biblioteca fusteriana, que el meu amic Víctor Labrado custodia a Sueca com un cancerber amable i una mica -només una mica- descregut.
La primera cosa que sorprén de El laberinto són aquestes pàgines inicials en què Paz, amb prosa bella i precisa, suggereix què Mèxic té consistència i psicologia de país adolescent. L'adolescència, aquesta etapa de la vida en què ens descobrim únics i ens sabem definitivament sols, sembla l'etapa en què es troba -a meitat segle XX- una nació que no vol saber res dels pobladors precortesians, però tampoc accepta la filiació espanyola. Els mexicans saben el que no volen ser, però ignoren el que volen ser -quan siguen majors. ¿"Els mexicans"? Acceptem el rètol, però partint de la constatació que, entre aquests, només una minoria tenen "conciencia de sí". "La histora de México -afirma Paz- es la del hombre que busca su filiación, su origen. Sucesivamente afrancesado, hispanista, indigena, "pocho", cruza la historia como un cometa de jade, que de vez en cuando relampaguea".
Aquesta nació, doncs, que no està segura del que és, que interroga els seus ancestres -que en desconfia-, a diferència dels veïns nordamericans no creu que el món siga una cosa que es puga perfeccionar, sinó una cosa que s'ha de redimir. D'aquí potser el caràcter típicament mexicà, la seua indiferència davant la mort, el seu humor macabre. Curiosament, Mèxic no va heretar d'Espanya ni casticisme, ni tradicionalisme ni espanyolisme. I tanmateix, la manca d'una burgesia industrial que hi portara la modernitat (Paz l'enyora), ¿d'on prové sinó de la cultura hidalga típicament espanyola?
És interessant El laberinto de la soledad perquè són molts assajos en un de sol. No es tracta d'una indagació essencialista en l'"ésser" de Mèxic. Més que el "caràcter nacional", a l'autor l'intriga allò que roman darrere d'aquesta màscara. Tampoc és una glorificació de cap estereotip polític. Paz reconeix que el típic dictador hispanoamericà està ja, en essència, en el "libertador" (hereu de l'ordre feudal espanyol), i alhora no jutja negativament, per exemple, el paper de la religió en la conquista. Ben al contrari, és en la decadència del catolicisme europeu on troba la clau de "la paràlisi" de la societat colonial.
No és un llibre aquest, en efecte, per a trobar consignes. El que hi ha són matisos, l'escala infinita de tots els matisos possibles. Davant la disjuntiva entre l'imperialisme capitalista i el model soviètic, per exemple, Octavio Paz els critica ambdós. Cal pensar, ens diu, paraules i idees noves. I, a la soledat, oposar l'amor com a oportunitat única d'"autèntica comunió".
El laberinto de la soledad, en definitiva, representa la majoria d'edat de la literatura pensativa llatinoamericana. És un llibre que parteix d'una profunda consciència d'orfandat nacional -i cultural- però té la clarividència de no acceptar receptes ja fetes, sinó d'indagar camins nous, camins incòmodes -camins realment profitosos. La bellesa de l'escriptura d'Octavio Paz ens hi condueix amb la cadència d'un viatge fluvial. Mèxic ens espera al final de la travessia. Un Mèxic ondulant i merament probable, sí, però l'únic Mèxic que està a l'altura de la imaginació creadora d'un dels seus fills més il·lustres.

Memòria amb figures

Títol: Seductors, il·lustrats i visionaris.

Sis personatges en temps adversos

Autor: Josep Maria Castellet

Edicions 62, 2009

253 pàgines

Quan s'escriu un text amb pretensions memorialístiques, s'ha de decidir si les persones de qui es parlarà seran identificades amb els seus noms o no. Aquesta decisió tindrà importants repercussions en el text resultant. Josep Maria Castellet, ja des d'aquell primigeni Els escenaris de la memòria, ha optat per rememorar en els seus llibres personatges coneguts, especialment els seus companys de generació. Això implica seleccionar allò que es dirà, eliminant per exemple aspectes massa íntims dels al·ludits. També obliga de vegades l'autor a adoptar la postura, una mica encarcarada, però sense dubte de gran utilitat pública, de "biògraf oficial".
En realitat, tant el text de què m'ocupe ara com el Dietari de 1973 -recuperat per 62 fa dos anys- són recopilacions d'anècdotes i reflexions referides a un seguit de noms ben coneguts de la nostra cultura, en aquells anys en què la seua activitat i la seua notòria calrividència els constituïa en estreles en la negra nit del franquisme. En el Dietari aquestes personalitats eren Josep Pla (de qui Castellet llegeix cent pàgines diàries per al seu estudi), J. V. Foix (que li confessa, sempre entremaliat, que, si les noies "fan l'amor de bona hora, l'orgasme fa que s'assemblin"), Vicent Andrés Estellés (qui "té una poesia d'una sensualitat de natges de minyona") o Pere Gimferrer (que insisteix davant Castellet en la "manca d'ambició", el "localisme" i la "migradesa intel·lectual" dels joves novel·listes catalans).
Com un complement d'aquest dietari rescatat miraculosament amb els pensaments de l'autor a dos anys de la desaparició de la dictadura i també d'aquells Escenaris on ja adoptava l'actitud d'un observador de la cultura catalana com un paisatge on excel·lien algunes figures, Seductors, il·lustrats i visionaris ens informa sobre sis personatges crucials dels Països Catalans dels anys 50 i 60. Es tracta de Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. De tots ells, el privilegiat per la memòria és Sacristán. Les cartes d'aquest al sanatori de Puig d'Olena (on Castellet es cura de la seua tuberculosi) serveixen per introduir-nos en les interioritats intel·lectuals d'un pensador molt influent en la seua generació. Curiosament, Castellet i Sacristán eren veïns a l'Eixample barceloní. Eren els anys en què el feixisme atreia els marrecs amb la seua parafernàlia de tambors i muntanyes nevades: "Vist amb la distància del temps -escriu Castellet-, tota la ideologia feixista semblava feta a mida per enganyar babaus idealistes adolescents". El carnet de pelayo de l'autor certifica aquest extrem.
Els altres retrats del llibre són desiguals. El record de Joan Fuster, per exemple, es resol en algunes anècdotes intranscendents a l'entorn dels premis literaris de Gandia. El de Terenci Moix, d'altra banda, és una excusa per narrar la trobada a El Caire amb el general Líster, que remou en Castellet els records traumàtics de la guerra civil (la família va haver d'abandonar la Catalunya republicana i fer cap a Sant Sebastià).
En el fons, sura en tot el llibre un aire a gauche divine molt propi -tot i que alguns dels retratas no siguen tan divins, però sense dubte eren de gauche. Un exercici, de totes totes, útil i confortable, que ens restitueix a tots una part de la memòria personal de la nostra història cultural.

Per la provocació fins l'evidència

Títol: Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial L'Arquer
Barcelona 2008
188 pàgines

Ferran Sáez és un conegut polemista que es prodiga als nostres mitjans de comunicació. L'he seguit intermitentment i em resulta estimulant que duga a terme, en la millor línia fusteriana, el paper d'algú disposat permanentment a posar entre interrogants qualsevol dogma. En les seues paraules, es tracta de desemmascarar "els llibrots que mai no va llegir ningú però que van convéncer tothom". Potser per això ell no aspira simplement a convéncer, sinó a introduir dubtes racionals en el diàleg. Per a això adopta un to pedagògic que no defuig la profunditat, però que sap conjugar la bona prosa amb un nivell de documentació impecable. M'agada, d'altra banda, la manera diguem-ne ambulatòria amb què construeix els seus assajos. Va circulant a través del discurs manejant autors i arguments amb la desimboltura d'un malabarista, sense defugir elements autobiogràfics quan és pertinent. I amb bon estil, cosa que els lectors sempre li hauran d'agrair.
Els bons salvatges és una mostra perfectament aconseguida d'aquest tipus d'assaig. Es tracta, per simplificar, d'una mirada desmitificadora i una mica irònica sobre les temptacions rousseaunianes de l'esquerra occidental. Rastreja el mite del "bon salvatge" fins Montaigne, de la visió del qual al text "Dels caníbals" parteix una certa fascinació occidental per aquestes figures exòtiques farcides de plomes que venien de l'Amèrica tot just descoberta. És Rousseau, però, qui dóna carta de naturalesa al bon salvatge tal com el reprendran el marxisme i l'anarquisme. En aquesta filiació és on Sáez detecta el problema. Tots els totalitarismes, ens diu, han volgut construir un "home nou" a partir de l'essència d'un "home natural" ancestral. Això és el que tenen en comú Lenin, Hitler o Pol Pot, però Sáez no atura l'anàlisi, i fa derivar el mite fins esdeveniments més actuals i aparentment més innocus, com la distribució del "Libro rojo del cole" durant la Transició o l'exaltació de la figura del hacker o de l'okupa ara mateix.
Creieu-me si us dic que he passat una bona estona llegint aquest llibre. Al capdavall, ara es fa passar per "assaig" tota mena d'artefactes defectuosos: refregits de tesis o tesines i d'altres rajoles acadèmiques, divagacions aproximadament periodístiques, manuals d'autoajuda (que el que solen evidenciar és que el seu autor, en efecte, necessita molta, molta ajuda) i un llarg etcètera. Sáez no enganya: per a ser antidogmàtic cal ser literàriament sòlid. I ell ho és. Demostra indirectament, a més, una cosa que alguns ja sabíem: que l'esquerra volteriana i no la rousseauniana és la que té possibilitats de perviure en un món on els dogmes del capitalisme "liberal" (¿per què s'obstinen a embrutar un concepte tan bell?) escenifiquen la ficció de la seua idíl·lica i incontestada supremacia.
Al final, no ens oblidem d'una gran veritat: val més l'Estat del Benestar que totes les promeses acabades, bocaterrosa, al Gulag. Això no és cap provocació: és una humil evidència. I Sáez és ací per a recordar-nos-ho.

Un crit enmig del soroll

Títol: Quaderns deltaics
Autor: Josep Igual
Cossetània Edicions
Valls, 2009
172 pàgines

Josep Igual és de Benicarló, però des dels anys 90 viu a Sant Carles de la Ràpita. Com a habitant, doncs, d’aquesta franja enigmàtica que uneix –i separa- el País Valencià de Catalunya podria erigir-se en un observador privilegiat per a auscultar fenòmens societaris molt interessants. Massa sovint, però, habitar en terra de ningú et fa candidat a una col•lecció excessiva de desavantatges. L’escriptor hi pot sentir-se sol, ignorat o observat en la distància, com un estrany animal que s’esforça a comportar-se amb pautes humanes. La seua obra pot patir, també, una injusta postergació, o no assolir la difusió que mereixeria objectivament.
He llegit alguns dels llibres de poemes d’Igual i també els seus dietaris (algun dels quals, a més, he contribuït a editar), i he de dir que em semblen d’una qualitat bastant destacable. Que en aquest país s’ignore o es blasme la qualitat mentre s’encimbella nul•litats pavoroses no té res de particular: això passa a tot arreu. Però els lectors una mica desperts, que cerquen en obrir un llibre alguna cosa més que un enjòlit i tres ensurts, farien bé de fixar-se en els seus títols.
Quaderns deltaics replega anotacions dietarístiques escrites entre els anys 2001 i 2007. Com que l’autor es guanya les garrofes en la premsa, el seu quadern té molt de l’apunt pres a mà alçada davant la realitat irredempta. Ell, però, no es considera “escriptor i periodista” (com ningú es consideraria, precisa, “metge i practicant”). Sap perfectament que l’ofici és únic i, en tot cas, cada un dels plats de la balança serveix per alimentar l’altre. Del periodisme ha tret, sense dubte, la concisió i la brevetat que constitueix el seu programa d’escriptura, tal com ho recull en aquesta anotació: “Em preparo l’orgasme del got d’aigua fresc, després de devorar el cor de la carxofa torrada a la brasa. Minúcia deliciosa i inútil: una constant del meu llibre d’estil”.
No trobarem al seu llibre, en efecte, divagacions laxes i inútils. “Escriure –ens confessa- és poder parlar sense ser interromput. Però no cal abusar del temps dels lectors. El que puguis dir en set pàgines no ho diguis en cent cinquanta”. Aquest programari l’aboca, inequívocament, a fer literatura fragmentària, havent renunciat explícitament a l’”originalitat” (“Cal abandonar la il•lusió de ser originals, com a tard, quan ens ha deixat la primera xicota”) i a les grans ambicions ficcionals.
La condensació discursiva, d’altra banda, afavoreix la tendència a l’aforisme, per al qual l’autor –a diferència de tants altres dietaristes actuals- sembla perfectament dotat (“Som una podridura pretensiosa”).
Un projecte escripturari, en definitiva, que cerca lectors intel•ligents i amants de la literatura pura i dura. Aquesta mena de lectors que siguen capaços de distingir les veus autèntiques enmig de tanta impostura enquadernada, precisament perquè, com rebla Igual, “En aquests dies de tant de soroll, el més discret és cridar”.

El Temps, núm. 1.327

Una faula (anglo)americana

Títol: La mort d'en Bunny Munro
Autor: Nick Cave
Empúries, 2009
Traducció de David Fernández
271 pàgines

Una cosa que té la lectura de certs autors anglosaxons actuals és que la seua nòmina de personatges transtornats i desguitarrats, addictes al sexe (fonamentalment) i a mil d'altres petites compulsions autodestructives és perfectament inacabable. De Nick Cave -líder de diferents bandes de rock- podíem esperar una literatura saltironejant i en el límit, tan excitant i desgavellada com un concert allargassat en la matinada mentre corre l'alcohol i les drogues de dalt a baix de l'escenari. El resultat literari no és dolent i això és el que ha de comptar, en efecte. La història que s'ha empescat Cave s'afegeix molt convincentment a aquest pòdium d'excel·lència convulsa on hi ha els més brillants psicòpates, violadors, marginals i violents personatges del món a mida nordamericana (tot i que la novel·la se situe a Gran Bretanya), probablement extrets un a un -com preciats peixos d'alta mar- d'una realitat on abunda l'excèntric i on la psicopatologia quotidiana basteix un darwinisme de pedra picada.
Com en La carretera, de Cormac McCarthy, en La mort de Bunny Munro hi ha un pare i un fill que protagonitzen un peculiar viatge, en un crescendo de violència i nonsense. Ací s'acaba tota semblança, perquè l'odissea de McCarthy és una paràbola bastida d'altres elegàncies i d'un sabor postapocalíptic que afavoreix lectures al·legòriques més o menys desassossegants. Cave cava en una altra platja. La seua història no té res de faula moral. Si n'hi ha, de lectura moral, s'haurà d'extraure més enllà de la intenció de l'autor. I què pretén, l'autor? És difícil d'escatir. Hi ha hilaritat i bon humor a la seua novel·la, no hi cap dubte, però el que més abunda és l'amargor d'un personatge -Bunny Munro- absolutament fora de si, que no pot suportar el suïcidi de la seua dona i per això s'endú el fill en una cursa autodestructiva on el sexe és l'únic refugi -i, alhora, la seua pesada espasa de Dàmocles.
El llibre es llegeix molt bé. Cave domina les gran frases. Primera Gran Frase: "Deu anys, pensa, deu anys i aquestes llàgrimes encara el commouen; aquells ulls turquesa, aquell cony alegre, i, hòstia, aquella incomprensible manera de plorar". ¿Bona, no? (es refereix a la Libby, la seua dona). Segona Gran Frase: "Tots els que es mouen en aquests ambients saben, millor que cap altra cosa, que les millors mamades les fan les ionquis (les putes enganxades al crack, les pitjors)". Tercera Gran Frase: "El pa tou, la carn esponjosa, el formatge, el cogombret tallat tan fi i, per descomptat, la salsa especial salada, fan que mossegar una Big Mac sigui el més semblant a menjar-se un cony que hi ha després de, bé, menjar-se un cony". Quarta Gran Frase: "Fill, anem a remenar l'arbre dels calés. Fotrem uns quants babaus i munyirem la vaca verda sagrada -diu en Bunny, i es posa un Lambert & Butler a la boca-. Guanyarem uns calerons, farem pela. Traure'm els cèntims a la gent. Com diem els del gremi, a violar i a saquejar". I així, fins al final.
Una novel·la amb aquest to no defrauda, i es llegeix com es veu un film de Scorsese o de Ben Stiller. Tampoc no hi desentona, si es vol, un final amb una lleugeríssima moralina irònica, quan a Munro se li representen, en l'interval entre la vida i la mort, totes les dones amb qui ha compartit la seua compulsiva lascívia ecumènica. ¿Quina lliçó en pot extraure el seu fill? Que la vida és molt puta, òbviament. I que l'única manera de superposar-se al dolor és pensar en vagines (sic) i actuar en conseqüència. Tot un apòleg, sí senyor.

L'excel·lència és a la perifèria

Títol: Aiguafang
Autor: Joan Lluís Lluís
Editorial La Magrana, 2008
141 pàgines

¿Voleu un símptoma de la vitalitat de la literatura catalana actual? Doncs és fàcil trobar-lo: gran part dels seus autors més emblemàtics escriuen des de fora de la Catalunya estricta. Ara venim de deplorar la desaparició de Baltasar Porcel, que era mallorquí (ho era el seu món i el seu llenguatge, independentment de la seua ubicació espacial i d'on pagava el seus impostos); ara es reconeix el paper d'humanista complet i autor solidíssim a Joan Francesc Mira, que és valencià pels quatre costats; ara triomfen, en fi -i són fins i tot moda- dos autors tan diferents com Joan Daniel Bezsonoff i Joan Lluís Lluís, ambdós procedents de la Catalunya Nord, a l'altre costat de la sempre present barrera dels Pirineus.
La literatura catalana, doncs, en mans dels no-catalans: oh paradoxa! Doncs no passa res. Al capdavall, mirem què passa a la literatura espanyola, permanentment bolcada en el miracle constant dels autors hipanoamericans, que s'enduen tots els premis i tots els reconeixements (Roberto Bolaño, diguem-ne). Haurem d'apreciar el fenomen, doncs, com un símptoma de normalitat. Una altra cosa és que a Barcelona, ciutat cosmopolita permanentment auscultant-se el propi melic, siga difícil fer-los reconéixer-se en aquesta realitat. No és que no l'assumisquen: és simplement que no estan disposats a acceptar la dada més enllà de dotar la seua pròpia visió literària d'un esvaït color local -d'un aire vigorosament colonial. Un luxe que no ens podem permetre, tots plegats -i que, tanmateix, és a l'ordre del dia.
Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff són la cara i la creu d'una mateixa moneda. El primer ha optat per bastir una prosa pulcra i continguda, desproveïda en essència de matisos dialectals fora dels més imprescindibles. Bezsonoff, d'altra banda, es desborda per l'altre cantó, excel·lint precisament en l'elaboració d'un model literari on el dialecte rossellonés juga un paper clau. El seu univers s'estima el devessall emocional, la pulsió memorialística i l'arrap del llenguatge matern i és així com ha imposat una obra fascinadora i singularitzada -a l'altura de la seua desbordant personalitat.
Joan Lluís Lluís convenç amb una tàctica totalment diferent: els seus llibres ofereixen un català modèlic, perfectament congeniat amb l'agudesa fabuladora i els arguments redons. Aiguafang és una mostra perfecta d'això. Aquesta història de tres personatges -l'assassí, l'oroneta i l'esclau- en un escenari postapocalíptic és d'una rara perfecció. Es llegeix amb delectació i també amb un cert desassossec -com s'escolta una cançó de Lou Reed o del Bob Dylan menys previsible. Sobretot, s'admira la seua perfecció sintàctica, perfectament a l'altura de la gran literatura internacional. La Barcelona degradada, oriental, boirosa demanaria a crits un cineasta per ser convertida en imatges poderoses -una mena de creuament entre La Fura dels Baus i Bigas Luna.
Aquest llibre m'ha recordat el Richard Matheson de Sóc llegenda no per superficials concordances argumentals, sinó per la capacitat per crear universos desassossegadors amb una notòria capacitat parabòlica. És sense cap mena de dubte, el millor títol de Joan Lluís Lluís. Caldria no evitar, de cap manera, la seua lectura.

Auscultant el cor del vell Ausiàs

Títol: Lo cor salvatge. Indagacions sobre Ausiàs Marc
Autor: Robert Archer
Editorial Alfons el Magnànim
València, 2009
185 pàgines

El meu amic Robert Archer m'envia, des de Londres, el seu darrer llibre. Són tan anys de diàleg íntim amb el vell Ausiàs que aquestes noves indagacions, ara, no fan sinó abundar en una altra amistat sòlidament establerta: la del Poeta -que ens parla des del fons dels segles- i el seu lector excepcional. Em consta que Robert es va enamorar dels versos lluminosos i torturats d'Ausiàs gairebé alhora que del paisatge i el sol que va fer possible la saó de la seua poètica. Ara ha descobert -d'acord amb certes belles teories de Lakofff- que el que hi ha implícit en la millor poesia de Marc és la concepció de la vida com un viatge, una ruta marítima on estem a mercé dels vents i on cada sirena i cada dimoni que se'ns apareixen entre l'escuma de les onades no són sinó manifestacions dels nostres implorants desitjos (perquè tota autèntica odissea no és res més que una aventura interior).
En aquest llibre es poden trobar diferents estudis (alguns ja coneguts, d'altres inèdits) sobre temes i problemes suggerits per la poesia d'Ausiàs. De nou hi compareix la relació de March amb els seus antecessors o amb el rei Alfons el Magnànim (aquest suggestiu monarca medieval), les qüestions relatives a la hipertrofiada capacitat eròtica del personatge o la seua peculiar concepció teològica. Un aspecte, en tot cas, que m'hi ha interessat especialment és la referència que fa Archer als problemes que ha trobat a l'hora de traduir els versos marquians a l'anglès. Ja se sap que el catalanòfil britànic és l'autor d'una recent traducció en vers d'algunes composicions marquianes: Ausias March: Verse translations of thirty poems (editorial Barcino). La seua actitud, davant el fet traductor, és de modèstia: reconeix que no és un poeta llorejat, però per això mateix jutja que el fet de no partir d'un llenguatge poètic ja establert el pot ajudar a recrear amb més objectivitat l'univers de l'autor del Cant espiritual. M'agradaria saber molt més anglès del que sé per a poder avaluar el resultat, però el meu atreviment no supera la meua vergonya.
Robert Archer s'ha fet una figura habitual, en els darrers anys, tant al paisatge informatiu de València com de Barcelona. I això és una bona notícia, perquè vol dir que la nostra societat ha sabut reconèixer els mèrits d'un erudit i intel·lectual de primera fila. Figues d'un altre paner són imatges com ara la protagonitzada recentment a València, on Francisco Camps i Rita Barberà assistien, circumspectes i buits, a una conferència d'Archer. Com si els importara mínimament la llengua del noble i provecte Ausiàs. Com si tingueren cap interés a retornar el nostre magnífic idioma a la condició de llengua nacional que va tenir a l'època en què Marc, Martorell, Corella o Roig poblaven i honoraven els carrers de València.
Però res de tot això pot entelar la gran tasca de Robert Archer. Gràcies a ell, coneixem millor el nostre millor poeta i la seua lectura inacabable es pot fer un poc més planera. Enhorabona, Robert. El vell Ausiàs, allà on siga, estaria orgullós de tu.

Per què he fruït llegint Larsson i per què ja no pense seguir llegint-lo

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Columna, 2008
Traducció de Alexandre Gombau Arnau
i Núria Vives Colom
625 pàgines

Sí, jo també he llegit Els homes que no estimaven les dones. És el best-seller del moment i, davant els best-sellers, els escriptors que venem pocs llibres experimentem una barreja de fascinació i estranyament, i també -en el millor dels casos- una enveja desmenjada. Els escriptors que venem pocs llibres somiem també, però no amb un llumí i un bidó de gasolina -en el millor dels casos. Somiem, sovint, en la Posteritat. En algunes vesprades d'hivern, quan el sol daura ja els pics de les muntanyes amb una espasa refulgent, nosaltres pensem que vindrà un dia la mort, i serà cruel i absurda, però portarà com a contrapartida que tots aquells que ens han ignorat, que ens han malinterpretat o que simplement no ens han llegit hauran de reconèixer el seu error. Llavors entrarem en aquest país anomenat Posteritat on s'entra sense passaport, i on ens esperen les hurís de la nostra glòria pòstuma. ¿No li ha passat això, al Larsson? Sí i no. Larsson no ha pogut assistir a l'explosió universal del seu èxit, això és cert, però ha estat tot una pura qüestió de temps. Simplement, ha mort massa aviat. Si el seu cor castigat haguera aguantat un parell d'anys més, s'hauria trobat de cara amb els milions d'exemplars venuts, amb l'elogi universal, amb la sensació ferma i pura de ser l'home de moda. La seua mort, per dir-ho així, ha estat un accident en la ruta d'accés a la seua fama literària. No crec que n'haja estat, doncs, una conditio sine qua non.
Anem al tema, però. ¿M'ha agradat Els homes que no estimaven les dones? Diria que sí. És un llibre escrit amb passió, amb vigor, amb un estil precís i auster. És un llibre entretingut i fins i tot oportú. Jo també m'he identificat amb el coratge de Mikael Blomkvist i m'he deixat fascinar per la misantropa, bizarra i inquietant Lisbeth Salander. Amb Blomkvist m'identifique perquè tots els qui ens dediquem al periodisme tenim de nosaltres -o hauríem de tindre- la seua exacta imatge. Amb Salander fruïsc perquè la pertorbació sempre és més estimulant que l'acatament. Sincerament, m'agradaria haver creat personatges com aquests. Ara explicaré, però, perquè no pense llegir els altres dos toms de la trilogia.
No pense llegir els altres dos toms de Millenium perquè el temps és limitat i la quantitat de llibres de 600 pàgines que em puc posar entre pit i esquena cada any ha de ser necessàriament raonable. Larsson està bé però no és cap geni ni jo sóc un friki que em dedique a consumir llibrots d'acord amb les modes. Una cosa és la curiositat i una altra la lleugeresa. Si el meu únic objectiu en llegir un llibre fos l'entreteniment, els tres volums de Millenium ja m'estarien bé. No sent així, però, no passaré de la primera part. Però en recomane la lectura a qui vulga passar una bona estona ocupant-se de temes tan actuals com la corrupció, l'espionatge industrial i els embolics familiars de l'alta burgesia. N'hi ha també una pel·lícula, per cert, que ja m'he descarregat amb l'e-mule. Segur que serà també molt entretinguda. L'ofici de lector té això: ho has de tastar tot, has d'entrar en cada llodriguera. Mai no sabràs on s'amaga la veritable llebre.

Reinterpretant el Llibre

Títol: Caín
Autor: José Saramago
Edicions 62, 2009
Traducció de Núria Prats
142 pàgines

He llegit, en els darrers anys, alguns dels llibres de José Saramago. Són llibres que m'han provocat una certa indiferència, quan no algun badall. Ja sé que té el Nobel i que és un escriptor amb molts incondicionals al darrere. Passa que el seu estil reiteratiu, additiu i feixuc tendeix a ennuegar-me. És com un dolç de mantega i farina: el vas menjant, et sembla bo, però aviat en quedes una mica fart i al final el sabor se't desdibuixa.
La substància del que ve a dir Saramago als seus llibres pot ser més o menys interessant, però l'estil ho converteix en una pasta poc mengívola, indiferenciada, excessivament engavanyadora. Si he llegit ara Caín és per curiositat, no de l'autor, sinó del tema. Ja vaig llegir fa anys L'Evangeli segons Jesucrist -que tampoc no em va convéncer- i volia veure si Saramago havia avançat o no en la seua reinterpretació de la Bíblia. N'he quedat de nou decebut, però.
Així i tot, és possible que Caín desperte les ires dels qui van llegir L'Evangeli... amb aigua beneïda als ulls (tan semblants, en realitat, a personatges del propi escriptor portugués). L'actitud de Saramago, amb el material bíblic, és essencialment respectuosa (llevat d'algun acudit poc encertat o alguna ironia blanca), i així i tot els fanàtics de la creu no estaran mai disposats a admetre que s'utilitzen els versicles del Llibre per a fer literatura -és a dir, per a la llibertat.
Saramago fa viatjar Caín pel temps bíblic i el confronta amb altres mites fundacionals de l'Antic Testament. He de reconéixer, això sí, que el que ell fa amb la "paraula sagrada" és l'únic interessant que s'hi pot fer: amassar-la, pastar-la, fényer-la, posar-la al forn, coure-la i després, consumir-la a voluntat. Prendre-la al peu de la lletra o usar-la com a arma llancívola -les solucions tristament habituals- són realment usos penosos -humans, massa humans. Saramago, almenys, té el valor de rellegir, de reinterpretar, de reescriure. A mi no em convenç el resultat -s'ha quedat massa curt, supose, o el propòsit li ha vingut gran-, però he de lloar la valentia i l'ambició del seu intent.
La història de Caín acaba malament. Tot es resol com en una pel·lícula d'aquestes que s'estilen ara, amb Caín introduït a l'arca de Noè i cometent-hi assassinats fantasmagòrics per contrariar la voluntat de Déu (o déu, com escriu l'autor). Al final, només queden Caín i Déu, cara a cara, amb els seus retrets mutus. I Saramago escriu: "La història s'ha acabat, no hi ha res més per explicar". Diu que va redactar el llibre en quatre mesos. Encara me'n pareixen molts.

En una terra de ningú

Títol: La terra retirada
Autora: Mercè Ibarz
Edicions 62
Barcelona, 2009
112 pàgines

62 reedita ara (dins el segell Labutxaca) l'opuscle La terra retirada, de Mercè Ibarz, i, alhora, la selecta editorial Minúscula en trau una versió castellana en la col·lecció "Paisajes narrados", que tant m'ha fet fruir en els últims temps. Crec que ja sabreu que aquest llibre és la crònica lírica (però no sentimental) d'aquest territori de l'Aragó -que solem anomenar la Franja- on es parla català. Ibarz va fer un llibre molt bonic, un llibre que és un poc el llibre que hem de fer tots -tots aquells, almenys, que també venim de la terra, de la llaurança i de les seues servituds. Parlar de la Franja, d'alguna manera, és parlar d'un terra de ningú que Aragó sembla oblidar i que Catalunya només recorda quan s'han d'elaborar aquests bonics mapes dels Països Catalans.

Diu Ibarz que, molt sovint, quan senten el seu accent, li pregunten si és valenciana. Ella sol contestar afirmativament. És bonica l'anècdota. Em recorda una dona de Fontdespatla -a l'extrem sud de la Franja, a tocar del País Valencià, doncs- a qui vaig interrogar sobre l'idioma que parlava. I la bona dona, usuària d'un català puríssim, em va contestar: "Jo no sé que parlem ací, una cosa que no és valencià ni és català". Una cosa que no és valencià ni és català: una llengua de ningú pròpia d'una terra de ningú.

Mercè Ibarz parla de la Franja (i de Saidí, el seu poble) des de la distància, i ho fa amb precaució i amb pena, perquè ella ja s'ha alliberat del destí de servitud de les dones del seu poble; però ara que ha conquistat la llibertat i viu a Barcelona i ha triomfat professionalment veu com el seu vell país malviu per la decadència de l'agricultura i per l'avanç de l'urbanisme salvatge i per tantes malvestats més. És una "terra retirada" -és a dir, la metàfora que s'usa per a aquells camps que ja no es treballen i que han accedit a una subvenció governamental. Un territori, doncs, perfectament emplaçat per a la nostàlgia. Un microclima -el de la Vall del Cinca- on les feines ancestrals (el raïm, l'ametla, l'oliva, el panís) han estat substituïdes pels braços plegats, per l'inquietant quietud generada pel progrés.

Ara que la terra retirada és ja un solar dins la nostra pròpia ànima, tenim un deure de solidaritat amb els altres erms on es parla aquesta maltractada llengua. Els seus habitants saben callar tan bé com els nostres ancestres.

¿És millor ser negre o ser jueu?

Títol: L'últim home que parlava català
Autor: Carles Casajuana
Editorial Planeta
Barcelona, 2009
202 pàgines

Llegint The tenants (1971), de l'escriptor jueu nordamericà Bernard Malamud, Carles Casajuana va tenir la idea de fer una novel·la que enfrontara en un edifici abandonat dos escriptors catalans amb projectes literaris -i vitals- totalment diferents. En The tenants Malamud "fantasy to deal with both social issues and the nature of the creative writing process" i això ho fa a través de dos personatges singulars, un negre i un jueu, amb la particularitat que l'amiga del negre acabarà embolicant-se amb el jueu, la qual cosa afegirà una fricció insuportable a una relació ja de per si tensa i espinosa.
Aquesta filiació que revele ací no és cap brillant producte de la meua cultura literària. El propi Casajuana ens ho confessa a les pàgines del seu llibre, i això té un sentit. De fet, L'últim home que parlava català és una novel·la on es parla de com es fa una novel·la, un exercici metaliterari on els personatges parlen de literatura i, especialment, parlen de quina llengua usen per a fer literatura. Ací no hi ha un negre i un jueu, sinó dos escriptors barcelonins, un dels quals -Ramón Balaguer- escriu en castellà i l'altre -Miquel Rovira- ho fa en català (i, més concretament, prova d'escriure un llibre on es conten els últims moments de la vida del darrer parlant de la llengua catalana).
Naturalment, l'escriptor que escriu en català retrau a l'altre que el seu castellà és postís i que mai escriurà com un autèntic escriptor castellà; l'escriptor que escriu en castellà, al seu torn, està convençut que el seu contraopinant utilitza el català més per motivacions polítiques que literàries i que els escriptors catalans, en no tenir una apreciable massa crítica de lectors, estan abocats a viure dels ajuts oficials.
Ja tenim, doncs, el drama muntat. L'argument, a més, insisteix en l'operació de mobbing immobiliari a què està sotmés Ramón Balaguer. El propietari de l'edifici on viu -i on recala, d'okupa, Miquel Rovira- vol fer-lo fora per a reformar-lo i forrar-se i, davant la negativa de Balaguer, acabarà introduint uns operaris magribins que comencen la restauració a la valenta i amb l'inquilí a dins. Uns operaris, per cert, que no parlen ni català ni castellà...
La novel·la no és cap genilitat però té la seua gràcia. Sempre és oportú que es tornen a posar damunt la taula les raons per les quals uns i altres escrivim en segons quins idiomes. És obvi, però, que com a llibre de reflexió aquest no haguera durat ni una setmana a les llibreries; en canvi, com a novel·la per a passar l'estona ha merescut el premi Ramon Llull, que són un bon grapat d'euros posats trinco-trinco pel Govern d'Andorra i l'editorial Planeta.
Al capdavall, em pense que el que pretén Carles Casajuana és fer-nos notar que qualsevol escriptor, a casa nostra, és i serà "l'últim home que parlava català". Tot escriptor és l'últim home que parla el seu idioma, i també el primer. Si l'entrellat va per aquí, doncs benvinguda siga la peripècia. Els qui escrivim en català, tanmateix, estem infinitament més exposats a dolències existencials i metàfores agòniques. ¿És millor ser negre o ser jueu? Home, millor per millor, el més òptim és ser WASP: blanc, anglosaxó i protestant. Per si n'hi havia cap dubte.

Nàixer, somiar, morir (i haver-ho escrit)

Títol: La casa que vull
Autor: Enric Balaguer
Arola editors, 2009
178 pàgines

El dietarisme és una reacció contra el curs inexorable del temps però també, paradoxalment, contra les conseqüències d’una època ferotgement individualista. L’erosió temporal es combat, ni que siga il·lusòriament, transcrivint en un quadern les vivències quotidianes, salvant-les d’un naufragi programat on l’anihilament és simplement l’oblit. En una societat, a més, on res que no siga una experiència personal sembla interessant, i on tota experiència personal, per més banal que siga, és encimbellada al pòdium de les categories més excelses, cal explicar detalladament el plaer que causa el retorn de les orenetes a la terrassa de casa, i fer-ho com si fóra la primera vegada que algú hi hagués reparat. I com si aquesta humil troballa justificara mil moments experiencials, alguns inútils, d’altres decididament valuosos.
Al capdavall, el dietarista és algú que treballa amb materials comuns i locals però aspira a extraure’n lliçons d’una certa singularització universal. Precisament passar l’experiència pel tamís del quadern de notes és també una manera de convertir-la en pensament. A això es referia André Gide quan ens advertia que “allò que es comprén en un obrir i tancar d’ulls no deixa senyal”. I tot quadern de notes és un quadern de senyals.
Enric Balaguer ha estructurat La casa que vull seguint l’ordre de les estacions, tot començant per l’Hivern. Hi barreja amb naturalitat el seu budisme amb la seua topofília. L’espiritualitat d’arrel oriental prepara el terreny per a desplegar un sincer amor al paisatge i això mena l’autor a escriure el seu quadern com qui fa ioga o com qui planta –i veu crèixer- un arbre fruiter. Fart de la vida universitària (“la universitat és un cau de gent narcisista, exhibicionista i histriònica”, ens confessa), Balaguer es refugia en el seu paratge natal de la Vall de Guadalest, des d’on medita la seua relació d’amor/odi amb la ciutat d’Alacant, que ha donat l’esquena a la llengua i als valors del seu paisatge.
Davant la progressiva invasió urbanitzadora de la costa cap a l’interior, el dietarista es posa trist, però és l’únic: els seus paisans estan delerosos que es materialitze el déu PAI, perquè n’esperen suculents beneficis. Això incrementa la sensació de soledat de l’escriptor, i fa que es refugie més en els valors naturals, a la manera de Thoreau o del Rousseau que confessava sentir-se autèntic només quan estava sol.
Enric Balaguer considera que l’escriptura és una cosa tan sagrada com regar un arbre. No ben bé un ofici, sinó, més pròpiament, una experiència (i, més enllà, una aventura cognoscitiva). Com el llaurador que llaura, Balaguer escriu, però a diferència del llaurador ell sap per què escriu: ha conquistat l’autoconsciència, i així s’ha llevat del damunt el fosc automatisme tel·lúric de la tradició.
Potser els dietaris conjuren les reticències que desperten entre els lectors majoritaris el dia que s’ensenye a aquests a llegir-los com una novel·la. Cap altra cosa és un d’aquests quaderns on s’entrecreuen les històries. Diu un propagandista del budisme: “L’home ve al món, somia i es mor”. Heus ací la gran Novel·la. Entremig, simplement, no ens hem d’oblidar d’omplir el nostre quadern.

El Temps, núm. 1.319

La lúcida soledat en un temps convuls

Títol: Desde hace dos mil años
Autor: Mihail Sebastian
Editorial Aletheia
València, 2008
Traducció de Joaquín Garrigós
249 pàgines

Per diverses raons, no he llegit encara el Diari (1935-1944) de Mihail Sebastian, repetidament lloat. Ara, però, ha caigut en les meues mans aquest Desde hace dos mil años, que ha posat en circulació entre nosaltres la jove i selecta editorial valenciana Aletheia. ¡Quin descobriment! Feia temps que no xalava tant llegint un llibre, que no fruïa de manera tan intensa davant la intel·ligència i la sensibilitat d'un escriptor fora mida. Crec que som davant d'un llibre que mereixeria ser considerat un clàssic de la literatura jueva d'entreguerres i això és dir molt, perquè de literatura jueva, als anys 20 i 30, n'hi ha molta i molt refotudament bona. Hitler, ja se sap, va destruir un món i, amb ell, un patrimoni artístic que ja no tornarà mai més. Sebastian, en tot cas, va morir atropellat per un tramvia al maig del 1945, és a dir, quan el malson ja havia passat i l'esperava un pervindre de reconeixement i lucidesa. No va poder ser.
L'any 1934, quan publica aquest diari de joventut, Sebastian és un jueu romanés que ha viscut ja episodis fonamentals de la convulsa Romania prebèl·lica. A la universitat, es troba de cara amb la lletja faç de l'antisemitisme, però la seua reacció no és histèrica. Sembla sentir, davant les convulsions de la bèstia, una mena de curiositat intel·lectual: "Me gustaría ser antisemita -escriu- cinco minutos. Sentir en mí a un enemigo al que hay que liquidar". Per les pàgines del seu diari van passant tota classe de personatges. Alguns odien tot allò hebraic de manera instintiva, visceral i irracional. D'altres, els jueus, es divideixen entre els qui voldrien emigrar a Palestina per a contribuir a la creació de l'estat d'Israel i aquells -ell mateix- suaument escèptics. Els seus dubtes psicològics sobre el sionisme protagonitzen un dels episodis més memorables d'aquest llibre: l'encontre amb el viatjant Abraham Sulitzer, que li ensenya joies de la cultura europea traduïdes al jíddish. Sulitzer menysprea l'hebreu, que considera fred i artificial (al contrari que els partidaris del nou Estat) i prefereix l'argot del gueto. Sebastian, que no coneix bé ni el jíddish ni l'hebreu, el deixa parlar. D'alguna manera, l'admira.
Un professor de la universitat, Ghita Blidaru, li recomana que estudie arquitectura. Ho farà, i les reflexions sobre aquesta noble professió liberal jalonaran el seu escrit. Ell només vol tindre tres o quatre amics ben seleccionats, i entre aquests hi ha alguns arquitectes rutilants (com ara Mircea Vieru) i també filòsofs i escriptors en una època en què Romania en va proporcionar una generació brillant i estrambòtica. Entre aquests hi ha Cioran, que hi compareix, com d'altres, amb nom suposat. L'atmosfera de tot plegat és la de "un gran incendi històric que s'aproxima" (en expressió del propi Cioran). Davant l'evident trastorn social i el quotidià "Mort als jueus!", però, Sebastian s'ho pren amb tranquil·litat, gairebé amb cinisme. Segons confessa, "siempre he creído que las únicas derrotas y las únicas victorias decisivas en la vida son las que uno pierde o gana contra sí mismo".
Amb aquesta mentalitat de fons pot admirar sense estupor, gairebé sincerament, el Mircea Vieru que li diu que s'haurien d'eliminar alguns centenars de milers de jueus de Romania (sic). Per a Sebastian, l'antisemitisme és un fenomen "metafísic", una cosa que sura a l'ambient i impregna fins i tot els millors cervells, però que és "disculpable" sempre i quan es tracte d'una "postura intel·lectual" (¡ah si l'anticatalanisme, a Espanya, poguera ser també -i tan sols- una "postura intel·lectual (potser a la manera orteguiana)!).
Com un despert entre adormits, ell ausculta els seus contemporanis, i no es deixa impressionar pels escarafalls generals: "La diferencia entre nosotros reside solamente en que ellos estimulan sus propias fiebres, mientras yo vigilo las mías".
No considera, d'altra banda, que Romania siga realment la seua pàtria (ni molt menys "Israel"). La seua pàtria, en realitat, és el Danubi. El riu, d'alguna manera, l'ha curat de la seua propensió a l'"abstracció". "A mi gusto judaico por las catástrofes íntimas -confessa- , el río le ha opuesto el ejemplo de su real indiferencia. A mis complejidades internas le ha opuesto la simplicidad del paisaje".
Com totes les intel·ligències extremadament lúcides en un temps d'aldarull i violència, Sebastian està sol, sol enmig de l'incendi. Setanta anys després, però, la seua soledat és la nostra companyia, i del gregarisme imbècil i perillós dels seus contemporanis només ha quedat una nota patètica als marges de la gran destrucció.
Busqueu aquest llibre, no pareu fins topetar-lo. No és un llibre bo, ni un llibre amé, ni un llibre curiós, ni un llibre simpàtic. És un llibre imprescindible.

Un llibre per al camí

Títol: El sec i l'humit

Autor: Jonathan Littell

Traducció de Pau Joan Hernàndez

Quaderns Crema

Barcelona, 2009

143 pàgines

He passat uns dies, a mitjan mes, recorrent la costa guipuscoana tot fent l'anomenat Camí de Santiago del Nord. Aquest camí, a diferència del Francés -el més transitat i conegut-, naix al pont internacional que separa Hendaia d'Irún. Si l'emprens sense pressa i disposat a aprendre tot allò que el propi camí t'ensenye pots arribar, indubtablement, a Santiago de Compostel·la, mentre coneixes unes gents hospitalàries i uns paisatges bellíssims. El Cantàbric, fins i tot en agost, és un mar fred i suau, més indicat per a la serena contemplació que per a qualsevol plaer banyista. Pujar i baixar les muntanyes basques mentre es van descobrint els pobles costaners -Pasaia, Donosti, Orio, Zarautz, Getaria, Zumaia- és una delícia a l'abast de butxaques molt foradades, però d'ànimes una mica corretjoses -tan corretjoses, almenys, com la sola de les sabates.

Per acompanyar el camí vaig triar aquest llibre de què parle avui. La selecció no fou casual: necessitava un exemplar no massa voluminós (has de carregar amb tot a coll de poble a poble, en una severa disciplina autoimposada) i el llibre de Littell, amb el seu format de butxaca, em va semblar perfecte. Feia temps, a més, que sentia curiositat pel seu contingut. Quan vaig llegir Les benignes, el seu títol més ambiciós i conegut, em vaig quedar un poc despagat. Venia de la gran fama francesa (els gavatxos, ja se sap, són -en termes literaris- uns entusiasmats), però a mi no em va enganxar. Un volum correcte i prou. Com immediatament després vaig llegir Vida i destí, de Vasili Grossman, la comparança que vaig establir-hi no era massa afalagadora per a l'opus de Littell.

El sec i l'humit, en canvi, és una petita delícia, un breu assaig en què l'escriptor nordamericà d'expressió francesa es dedica a analitzar el llenguatge de Léon Degrelle (Bouillon, Bèlgica, 1906- Màlaga, Espanya, 1994) i en concret un dels seus llibres més coneguts, La campagne de Russie, 1941-1945. Degrelle, feixista belga, és un pinxo que es va refugiar a Espanya després de la segona guerra mundial i es va dedicar a passejar-se amb uniforme de la SS i a reivindicar la memòria dels voluntaris belgues -flamencs i valons- al front oriental. Encara recorde haver-lo vist participar, amb la seua xuleria característica, al programa La clave de José Luis Balbín, aquell llarguíssim debat televisiu -emblema de la Transició democràtica espanyola-que els qui ja pentinen cabells blancs recordaran perfectament.

Littell es dedica a disseccionar les curioses metàfores degrellianes, tan sucoses com un aiguamoll. És així com ens assabentem, per exemple, que "el feixista treballa sense descans sobre el seu cos per purificar-lo de tot el que és humit, tant si pren forma de "fangar oficial" com de les humitats de l'erotisme" [d'on s'explica el títol d'aquest opuscle]. Al final, ens quedem amb la sensació que hi ha molt a raure en l'anàlisi del llenguatge feixista (és a dir, de la seua psicologia), tan imprescindible per a entendre -encara- el nostre món.

A les nits dels albergs, mentre els caminants de tots els països s'acotxaven ràpid per a aprofitar les hores de son, jo llegia El sec i l'humit. El vaig acabar al monestir de Ziortza, a Biscaia, just al final del meu viatge -i mentre uns amables monjos cistercencs ens regalaven els seus càntics. Jo també, d'alguna manera, m'havia mantingut dins la nòmina del sec. Però no era feixista.

El porc de Josep Pla

Títol: El nostre heroi Josep Pla

Autor: Enric Vila

Editorial A Contra Vent

Barcelona, 2009

403 pàgines

No he dubtat mai que Josep Pla és un autèntic porc: tot se n'aprofita. Heus ací un llibre, però, que actualitza la lectura política de l'empordanés i la posa al dia d'acord amb el que ara s'estila. Un Pla independentista és el retrat que Enric Vila construeix al llarg de les 400 pàgines d'aquest llibre certament peculiar, una mena de dietari on l'autor desenvolupa, com en una conversa -a estones un monòleg- les seues tesis sobre Pla.

Fart que certs autors hagen creat el mite del Pla "periodista bilingüe" per a fer-lo simpàtic en alguns cenacles de Madrid, Vila invoca el contramite del Pla resistent i menyspreador de la cultura castellana. No hi ha cap mal, tanmateix, a ser bilingüe (ni tan sols a ser periodista!): jo també ho sóc, perquè els meus fills (com els de Pla) no em pregunten d'on trac els diners amb què els alimente i els vestisc. És cert, però, que s'havia abusat massa d'aquesta idea del Pla a qui li era igual tot: un tipus no escriu vint mil pàgines en català si resulta que no li importa la cultura catalana. Vila furga en aquesta nafra, i ho fa a la manera d'un "Traieu les vostres brutes mans del damunt del Josep Pla". El resultat és interessant, i no està desproveït d'una certa amenitat. Perjudiquen el conjunt, però, la tendència de l'autor a fer frases redones sense concessió als matisos, com ara quan afirma que "Pla és el nostre Pujol de la literatura".

La idea d'un Pla patriota grinyola una mica, perquè ataca el fonament de la seua estructura política: l'ambigüitat. És obvi que Pla era conservador, és obvi que suportava malament les arbitrarietats del règim franquista, és obvi que s'estimava el seu país (els límits del qual -com passa amb tots els escriptors de raça- coincidien amb els de la seua llengua), però no és menys cert que sentia una animadversió profunda pels nacionalismes. Ell era català i prou. O, per a dir-ho amb una frase del propi Enric Vila: "L'ocultació forma part de l'encant literari de Pla. L'escriptor sempre va saber fins on havia de mostrar-se per alimentar el misteri". Feu una lectura política d'aquest comentari i ja ho teniu resolt.

El nostre heroi Josep Pla, tanmateix, té valors tangencials que no hauríem de deixar passar per alt, com ara les converses reportades amb gent com Amadeu Cuito, o les referències a la mítica generació de periodistes d'abans del 39 (amb Pla i Xammar al capdavant). Vila té idees i bon estil, però el seu to de "buen rollito" constant enerva una mica.

Alguna cosa ha de tenir Pla quan pot ser reivindicat alhora per José María Aznar i Josep-Lluís Carod Rovira. Potser, simplement, és que es tracta, irreversiblement, d'un clàssic.

Mel per a tots

Títol: El gust de la mel

Autora: Salwa Al Neimi

Edicions 62

Barcelona, 2009

Traducció de Marta Serra

131 pàgines

Èls àrabs, no confesse, em fan llàstima. Les dones àrabs, més concretament. Només cal veure les que es passegen pels nostres carrers tapades de cap a peus, envoltades de criatures, servicials fins al deliri amb els seus mascles. Fa uns anys, a Barcelona, en vaig veure una vestida de dalt a baix d'un dol rigorós a la vora d'una piscina... en ple juliol! Són, tot plegat, l'espectacle més antieròtic que es puga imaginar.

Després hi ha, és cert, les seues filles. Petits projectes de dones que, en molts casos, han nascut al nostre país. D'alguna manera, han tingut accés als dos mons i sovint ho delaten amb la indumentària: són xavaletes de setze o dèsset anys que emparellen els blue jeans amb el mocador al cap -i tot, amb un toc de maquillatge. En algun cas, és d'esperar, es produirà la revolta. Najat el Hachmi, per exemple. Ella ha fabulat sobre el trencament amb el patriarcat -amb el patriarcat àrab: poca broma. Com ella, moltes altres podrien fer-ho. Ho faran?

Mentre es decideixen, és un plaer llegir un llibre que ens parla d'una altra tradició àrab, la sensual, la de la vindicació de les raons lliures del cos, la del sexe com a alegria i com a curació. I ho fa des del punt de vista d'una dona. No esperem, però, trobar en El gust de la mel un tractat eròtic per a llegir amb una mà. Es tracta més bé d'un assaig narratiu sobre el sexe en la literatura àrab clàssica on el pensament dels antics és confrontat amb la realitat actual de la narradora. Aquesta descobreix, gràcies al seu treball de bibliotecària, la fastuosa literatura eròtica àrab. Així ens assabentem que els àrabs del segle IX eren menys hipòcrites en l'ús de les paraules que els d'ara. I ja se sap, d'altra banda, que a un home ben cardat no se li passa pel cap convertir-se en suïcida...

No voldria, però, deixar la sensació que tinc cap mena d'islamofòbia. En el fons, totes les religions s'assemblen, i entre un cristià fonamentalista, un jueu fonamentalista i un islamista radical no sabria veure diferències substancials. Utilitzen Déu per a apartar-se del seu propi cos, per a renegar d'ells mateixos, de la seua humanitat bategant. Els cal, de totes totes, una mica més de mel.

Una vida aprofitada

Títol: Autobiografia

Autor: Charles Darwin

Universitat de València, 2009

150 pàgines

Traducció de Jaume Terradas

El bicentenari de Darwin ha propiciat la reedició o noves traduccions d'alguns dels seus llibres. D'entre tots ells, l'Autobiografia és probablement l'escrit més personal, allà on el cèlebre naturalista va realitzar algunes confessions importants per a entendre una personalitat vigorosa i ben orientada. En aquest sentit, per exemple, és de gran interés el retrat que fa de son pare, Robert Darwin, un metge perspicaç i compassiu per qui Charles sentia una gran admiració. Fou probablement l'home més important de la seua vida. Immediatament després el seguirira, en aquest rànquing, Robert Fitz-Roy, el capità del Beagle. Gràcies a ell Darwin va poder realitzar el llegendari viatge que li va permetre desenvolupar les seues conegudes teories. Tot i això, el naturalista no s'està de consignar el caràcter lluner i atrabiliari del capità qui, si bé era "un home dedicat al seu deure, generós en extrem, coratjós, decidit, d'una energia indomable, i un defensor fervorós dels qui estaven sota el seu comandament", també era un personatge sotmés a un mal geni corcat i depressiu. Cap al final de la seua vida, Fitz-Roy va retraure a Darwin la publicació de L'origen de les espècies; havent-se tornat molt religiós, el mariner degué sentir aversió per les conseqüències, en l'ordre teològic, que tenien les investigacions del naturalista.

Precisament la qüestió religiosa és la que més polseguera ha aixecat en relació a aquest llibre. Martí Domínguez ho repassa amb detalla al seu pròleg. És sabut que la família de Darwin va censurar-ne alguns passatges per a emmascarar el decidit agnosticisme de l'autor. De fet, les referències que s'hi inclouen són molt taxatives. "Aquesta incredulitat -ens confessa un Darwin ja en la vellesa- va créixer en mi a un ritme molt lent, però al final era completa". Vist amb ulls actuals, la cosa no deixa de semblar un episodi grotescament inversemblant.

Des del punt de vista de la formació del científic, dues coses destaquen en aquestes confessions. Per un costat, la referència de Darwin a la pobresa de la seua formació: "Per a mi l'escola, com a sistema educatiu -escriu-, va ser simplement nu·la". En segon lloc, la lenta modificació dels seus gustos culturals: si de jove llegia amb plaer Shakespeare, Milton, Coleridge o Shelley, amb el temps els va avorrir i ja només li interessaven l'assaig, els llibres de viatges i les biografies. Una evolució, per cert, que corre paral·lela a la desaparició de les seues creences escatològiques, que encara mantenia quan va pujar al Beagle.

Com fent-se eco d'aquesta conclusió vital, Josep Pla deia que, a partir dels quaranta anys, no s'haurien de llegir novel·les. Potser llegir llibres com aquest, per contra, estiga perfectament indicat per a tota mena d'edats. N'aprendrem que hi ha vides completament aprofitades -i tantes de miserablement balafiades. Imitem les primeres, doncs. Continua sent un sistema d'una eficàcia perfectament contrastada.

Des del Sud profund

Títol: Rellotge sense busques
Autora: Carson McCullers
Edicions del Salobre, 2008
Traducció d'A. Picornell i M. Ferré
278 pàgines


En un temps en què bona cosa d’escriptors creuen que per a fer un llibre que atraga l’atenció dels lectors s’hi ha de parlar necessàriament d’assassinats en monestirs medievals, de fosques conspiracions templàries o dels sentiments de Jesús envers Maria Magdalena (quan no, directament, de la seua descendència!), no hi ha res com girar la ullada cap als clàssics per a veure com se n’han sortit els grans.
En realitat, construir una trama novel•lesca amb amenitat i rigor no és difícil si se’n té el talent. Només cal parar atenció als batecs de la realitat circumdant. En qualsevol estrat del món d’ara mateix (i acceptem –com volia el poeta- que n’hi haja d’altres, però circumscrits dins aquest) el novel•lista pot perfectament trobar els estímuls per a bastir una obra moralment complexa i literàriament funcional. Si, a més, ho fa amb un estil propi i inconfusible ja tenim els elements imprescindibles per a bastir una obra que deixarà ratlles fetes.
D’entre els clàssics nordamericans contemporanis, Carson McCullers forma part de l’esplet de novel•listes del Sud profund que han interpretat la modernitat des de dins de l’angoixa d’una societat racista i reaccionària. Autora de llibres inoblidables com El cor és un caçador solitari o Reflexos en un ull daurat, és en Rellotge sense busques on aconsegueix la millor simbiosi entre el retrat descarnat d’una societat i un estil transparent i sobri, que flueix com si la narració sorgira naturalment des d’algun lloc de la nostra pròpia consciència.
El jutge Clane senyoreja el relat, que se situa als anys posteriors a la segona Guerra Mundial. Nostàlgic de la Confederació i del Ku Klux Klan, se sent d’alguna manera culpable de la mort del seu únic fill –i ho és, d’alguna manera. D’altra banda, el seu nét Jester estableix una relació equívoca i malaltissa amb un altre orfe, Sherman Pew. Aquest, un negre d’ulls blaus, és el resultat d’un afer amorós entre una dona blanca i un home negre i manté amb avi i nét un estrany lligam que es resoldrà per al lector al final de la novel•la.
El més curiós és que el llibre comença amb la visita al metge que fa un personatge secundari, el farmacèutic Malone. El bon home rep la terrible notícia que una leucèmia ha posat límit a la seua vida, però no és Malone qui està condemnat a mort, sinó el Sud podrit i nostàlgic. En aquesta terra sotmesa a passions irracionals tot encaixa com la maquinària d’un rellotge, però el rellotge –ai!- no té busques.
En aquest context d’odis i suspicàcies, només Jester representa l’esperança en un món millor i un futur possible, on els prejudicis poden ser vençuts. L’habilitat de McCullers és fer arribar el lector en aquestes conclusions purament per la força de la narració, sense necessitat de segregar cap mena de moralitat explícita.
Un llibre oportú en els temps en què per primera vegada ha arribat a la presidència dels Estats Units una persona de raça negra. I una mostra més de l’encertada política de moltes editorials mallorquines petites que incoporen grans títols del segle XX a la llengua catalana.

El Temps, núm. 1.306