Per què he fruït llegint Larsson i per què ja no pense seguir llegint-lo

Títol: Els homes que no estimaven les dones
Autor: Stieg Larsson
Columna, 2008
Traducció de Alexandre Gombau Arnau
i Núria Vives Colom
625 pàgines

Sí, jo també he llegit Els homes que no estimaven les dones. És el best-seller del moment i, davant els best-sellers, els escriptors que venem pocs llibres experimentem una barreja de fascinació i estranyament, i també -en el millor dels casos- una enveja desmenjada. Els escriptors que venem pocs llibres somiem també, però no amb un llumí i un bidó de gasolina -en el millor dels casos. Somiem, sovint, en la Posteritat. En algunes vesprades d'hivern, quan el sol daura ja els pics de les muntanyes amb una espasa refulgent, nosaltres pensem que vindrà un dia la mort, i serà cruel i absurda, però portarà com a contrapartida que tots aquells que ens han ignorat, que ens han malinterpretat o que simplement no ens han llegit hauran de reconèixer el seu error. Llavors entrarem en aquest país anomenat Posteritat on s'entra sense passaport, i on ens esperen les hurís de la nostra glòria pòstuma. ¿No li ha passat això, al Larsson? Sí i no. Larsson no ha pogut assistir a l'explosió universal del seu èxit, això és cert, però ha estat tot una pura qüestió de temps. Simplement, ha mort massa aviat. Si el seu cor castigat haguera aguantat un parell d'anys més, s'hauria trobat de cara amb els milions d'exemplars venuts, amb l'elogi universal, amb la sensació ferma i pura de ser l'home de moda. La seua mort, per dir-ho així, ha estat un accident en la ruta d'accés a la seua fama literària. No crec que n'haja estat, doncs, una conditio sine qua non.
Anem al tema, però. ¿M'ha agradat Els homes que no estimaven les dones? Diria que sí. És un llibre escrit amb passió, amb vigor, amb un estil precís i auster. És un llibre entretingut i fins i tot oportú. Jo també m'he identificat amb el coratge de Mikael Blomkvist i m'he deixat fascinar per la misantropa, bizarra i inquietant Lisbeth Salander. Amb Blomkvist m'identifique perquè tots els qui ens dediquem al periodisme tenim de nosaltres -o hauríem de tindre- la seua exacta imatge. Amb Salander fruïsc perquè la pertorbació sempre és més estimulant que l'acatament. Sincerament, m'agradaria haver creat personatges com aquests. Ara explicaré, però, perquè no pense llegir els altres dos toms de la trilogia.
No pense llegir els altres dos toms de Millenium perquè el temps és limitat i la quantitat de llibres de 600 pàgines que em puc posar entre pit i esquena cada any ha de ser necessàriament raonable. Larsson està bé però no és cap geni ni jo sóc un friki que em dedique a consumir llibrots d'acord amb les modes. Una cosa és la curiositat i una altra la lleugeresa. Si el meu únic objectiu en llegir un llibre fos l'entreteniment, els tres volums de Millenium ja m'estarien bé. No sent així, però, no passaré de la primera part. Però en recomane la lectura a qui vulga passar una bona estona ocupant-se de temes tan actuals com la corrupció, l'espionatge industrial i els embolics familiars de l'alta burgesia. N'hi ha també una pel·lícula, per cert, que ja m'he descarregat amb l'e-mule. Segur que serà també molt entretinguda. L'ofici de lector té això: ho has de tastar tot, has d'entrar en cada llodriguera. Mai no sabràs on s'amaga la veritable llebre.