22/11/09
Un crit enmig del soroll
Títol: Quaderns deltaics
Autor: Josep Igual
Cossetània Edicions
Valls, 2009
172 pàgines
Josep Igual és de Benicarló, però des dels anys 90 viu a Sant Carles de la Ràpita. Com a habitant, doncs, d’aquesta franja enigmàtica que uneix –i separa- el País Valencià de Catalunya podria erigir-se en un observador privilegiat per a auscultar fenòmens societaris molt interessants. Massa sovint, però, habitar en terra de ningú et fa candidat a una col•lecció excessiva de desavantatges. L’escriptor hi pot sentir-se sol, ignorat o observat en la distància, com un estrany animal que s’esforça a comportar-se amb pautes humanes. La seua obra pot patir, també, una injusta postergació, o no assolir la difusió que mereixeria objectivament.
He llegit alguns dels llibres de poemes d’Igual i també els seus dietaris (algun dels quals, a més, he contribuït a editar), i he de dir que em semblen d’una qualitat bastant destacable. Que en aquest país s’ignore o es blasme la qualitat mentre s’encimbella nul•litats pavoroses no té res de particular: això passa a tot arreu. Però els lectors una mica desperts, que cerquen en obrir un llibre alguna cosa més que un enjòlit i tres ensurts, farien bé de fixar-se en els seus títols.
Quaderns deltaics replega anotacions dietarístiques escrites entre els anys 2001 i 2007. Com que l’autor es guanya les garrofes en la premsa, el seu quadern té molt de l’apunt pres a mà alçada davant la realitat irredempta. Ell, però, no es considera “escriptor i periodista” (com ningú es consideraria, precisa, “metge i practicant”). Sap perfectament que l’ofici és únic i, en tot cas, cada un dels plats de la balança serveix per alimentar l’altre. Del periodisme ha tret, sense dubte, la concisió i la brevetat que constitueix el seu programa d’escriptura, tal com ho recull en aquesta anotació: “Em preparo l’orgasme del got d’aigua fresc, després de devorar el cor de la carxofa torrada a la brasa. Minúcia deliciosa i inútil: una constant del meu llibre d’estil”.
No trobarem al seu llibre, en efecte, divagacions laxes i inútils. “Escriure –ens confessa- és poder parlar sense ser interromput. Però no cal abusar del temps dels lectors. El que puguis dir en set pàgines no ho diguis en cent cinquanta”. Aquest programari l’aboca, inequívocament, a fer literatura fragmentària, havent renunciat explícitament a l’”originalitat” (“Cal abandonar la il•lusió de ser originals, com a tard, quan ens ha deixat la primera xicota”) i a les grans ambicions ficcionals.
La condensació discursiva, d’altra banda, afavoreix la tendència a l’aforisme, per al qual l’autor –a diferència de tants altres dietaristes actuals- sembla perfectament dotat (“Som una podridura pretensiosa”).
Un projecte escripturari, en definitiva, que cerca lectors intel•ligents i amants de la literatura pura i dura. Aquesta mena de lectors que siguen capaços de distingir les veus autèntiques enmig de tanta impostura enquadernada, precisament perquè, com rebla Igual, “En aquests dies de tant de soroll, el més discret és cridar”.
El Temps, núm. 1.327
un llibre i un autor de primer nivell literari
ResponElimina