Una paràbola mediterrània

Títol: Els peixos no tanquen els ulls
Autor: Erri de Luca
Edicions Bromera
Alzira, 2012
Traducció d'Anna Casassas
115 pàgines

   Hi ha en aquest llibre una bella reflexió sobre què significa ser xiquet i què significa ser adult. Són els altres els que ens ajuden a prendre consciència del nostre jo carnal. El protagonista d'aquest breu relat aprén les nocions de justícia i d'amor gràcies a una noieta de la seua edat. La relació amb ella provoca l'animadversió de tres xiquets més grans, que l'apallissen un dia. Però això el fa més fort i referma el seu amor. Ella no té nom. És "la noieta". L'autor, ja vell, no recorda el nom del seu amor primerenc. Només sap que li agradaven molt els animals i del seu comportament extreia pautes de conducta.
  L'estil poètic d'Erri de Luca substancia amb bellesa totes aquestes qüestions:
  "Jo m'adonava que aquell cos era un animal antic, que m'havia estat transmès pels avantpassats que l'havien habituat a esforços, perills, crueltats, penúries. Amb l'acte de néixer heretem l'immens temps anterior imprès a l'esquelet (...) La noieta no, ella va ser una primícia fins i tot per al cos. A prop seu reaccionava amb empenta a les vèrtebres, amunt cap a un creixement inesperat. M'adonava del cos, de la part de dins, al seu costat: del batec de la sang als polsos, de la fressa de l'aire al nas, del trànsit de la màquina cor-pulmons. Al costat del seu cos jo explorava el meu, amollat a dins, tirat com la galleda al pou".
"Com la galleda al pou": una de les metàfores més boniques que haja llegit darrerament. Aquest efecte d'abocar-se al propi cos, de mirar-se cap endins, de veure-s'hi créixer.
  L'infant que fa de protagonista podria enarborar pefectament el conegut vers de Ramon Llull com a divisa: "Vull morir en pèlag d'amor". Viu a la costa napolitana i sotja la mar i els seus servidors a l'espera d'una revelació extraordinària que, en realitat, es produeix cada dia.  De fet, està desitjant fer-se gran, desfer-se del seu cos de xiquet. Viu amb sa mare. Son pare ha hagut d'emigrar a Nova York. El seu concepte de justícia consisteix a retornar al mar un peix pescat.I la injustícia és simplement que la xica que t'agrada se'n vaja amb un altre -amb un enemic teu. La xica que t'ha ensenyat a retornar els peixos a l'aigua.
  Però no cal patir: tot haurà sigut un malson i el teu amor tornarà a tu i no tancaràs els ulls en besar-la, com els peixos.Xic i xica es citaran sota una figuera munífica i la separació els semblarà ben bé l'expulsió del paradís.
  Un relat molt bell, una paràbola mediterrània, un sensualisme literari de tall evangèlic. Una poètica neorealista adaptada a la ferma voluntat d'estil.

Joan Garí