Cap a l'assaig de muntanya

Títol: Baules i llenguatges
Autor: Lluís Calvo
Editorial 3i4
València, 2011
292 pàgines

  Lluís Calvo, poeta prestigiós i assagista subtil, signa l'última obra de la col·lecció "Gran Idees" de  l'editorial 3i4. La col·lecció és jove (va començar l'any 2009) i jo no hi sóc imparcial: sóc el seu director. No crec, però, que això m'invalide per a parlar-ne. Siga com siga, és la primera vegada que em referisc a un dels seus títols en aquest Ofici Se n'han publicat alguns de gran interés, bé en el terreny de l'assaig original (La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies, d'Enric Balaguer), o dels clàssics traduïts (Lleures i sentències de Cristina de Suècia -en versió de Joan Verdegal- o Pensaments en una estació seca, de Gerald Brenan -a càrrec de Josep Marco). La idea consistia, simplement, a oferir un mostrari d'assaig literari de qualitat, bé d'autors del país o bé dels clàssics, i esperem que la crisi econòmica no ho paralitze. En premsa es troba un nou títol, una antologia de dietaristes en llengua catalana, de què s'ocupa el professor de la Universitat d'Alacant Joan Borja.
  Érem amb Calvo, però. Baules i llenguatges és una col·lecció molt estimulant de fragments. De l'aforisme a l'article extens, Calvo exposa les seues meditacions sobre qüestions artístiques o filosòfiques, però ho fa sense descavalcar d'una ferma voluntat d'estil. El resultat és un assaig amb tots els ets i els uts on s'aborden temàtiques diverses, que poden anar de l'anàlisi de l'últim llibre d'una poetessa actual a Youtube, tot passant per Tàcit. No cal dir com em fan fruir aquesta mena de llibres. Són, ja ho va dir Fuster, els "tebeos per a intel·lectuals", aquell gènere on la intel·ligència s'esmola i també pot reposar, perquè sent que se la tracta amb dignitat i respecte.
  Un llibre així també és difícil de ressenyar. Em concentraré, doncs, en un dels fragments: el de les pàgines 57 i 58. L'autor s'emmiralla en una cita de Claude Lévi-Strauss. Dic s'emmiralla i dic bé: Lluís Calvo comença explicant una idea que li ronda pel cap: que "la muntanya mitjana, aquella que s'alça entre els vuit-cents i els dos-mil metres, té més interés que els pics elevats". Aquesta natura modesta és la pròpia dels Països Catalans, un lloc sense Everests ni Himàlaies però amb espais on "en pocs quilòmetres" es poden trobar "cinc climes, quatre tipologies de paisatges i dotze mons del tot oposats".
  L'autor es congratula, finalment, d'haver trobat, en Tristos tròpics, una reflexió semblant: "M'agradava el tipus de muntanya dit "de vaques" (à vaches); i sobretot la zona compresa entre 1.400 i 2.200 metres; massa mitjana encara per a empobrir el paisatge tal com fa més enlaire, on l'altitud sembla que provoqui la naturalesa a una vida més detonant i més ardent, al mateix temps que descoratja el cultiu".
  És curiós però la muntanya, fins i tot si és d'altura morigerada i domèstica, pot semblar un olimp inassolible. Joan Fuster, per exemple. En El País Valenciano, és arribar al Penyagolosa -el pic emblemàtic de l'interior valencià (1.813 metres)- i entrar-li un gran cansament. No és gens partidari, diu, de les "muntanyes frenètiques", així que no hi puja. El Penyagolosa, però, té poc de "frenètica". És precisament, com diuen Lluís Calvo i Lévi-Strauss, una d'aquestes muntanyes mitjanes, amanoses, gustoses, amb el paisatge intacte i insòlit, i on pujar-ne al cim constitueix un plaer que ja he explicat en Viatge pel meu país.
  Fuster, que era de marjal -arran de mar-, no tenia interés en cap element del paisatge que no fora "humanitzat". I, com deia el seu còmplice, "a la rosa, per a ser perfecta, només li falta ser comestible"...

Joan Garí