Carn i esperit contra la frivolitat global

Títol: La civilización del espectáculo
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Madrid, 2012
227 pàgines

  Heus ací un llibre contra la frivolitat, contra la banalització operada en el terreny de la cultura en els darrers anys. I què cal entendre per frivolitat?, es pregunta l'autor. I per a respondre's escull un passatge d'un dels seus llibres preferits, el Tirant lo Blanc. És l'episodi en què l'esposa de Guillem de Vàroic bufeteja el seu fill -acabat de nàixer- per a què plore per la partida de son pare cap a Jerusalem. "Eso es la frivolidad -rebla Vargas Llosa-, una manera de entender el mundo, la vida, según la cual todo es apariencia, es decir teatro, es decir juego y diversión".
  És això exactament el que ha passat en l'àmbit de la cultura. L'apariència, el teatre, el joc i la diversió s'hi han ensenyorit. Han fet callar l'intel·lectual i, en el seu lloc, han posat una barreja de clown, presentador de televisió i showman perpetu. Res més oportú que un llibre on algú tan autoritzat com el premi Nobel llance un crit d'alerta a propòsit d'aquesta -irreversible?- situació.
  Vargas és un novel·lista gegantí. Quan assaja, però, prescindeix del seu magnífic estil literari i hi dedica, dissortadament, una prosa més rutinària, efectiva però desproveïda de l'encant narratiu habitual en ell. Confessaré que m'irrita sovint quan pontifica a la seua trona en favor de despietades teories neoliberals. I, tanmateix, és difícil no estar-hi d'acord quan entona una elegia activa en favor de l'alta cultura.Ara resulta, per exemple, que el paper abans reservat a científics, compositors i filòsofs es dedica avui a esbombar les "creacions" dels nou gurus: els chefs i els modists. La cuina i la moda han substituït, així, l'antic paper reservat a la música clàssica o la literatura. Per no parlar, òbviament, del futbol, aquesta metàstasi que no para d'envair i intoxicar el cos social i que Vargas no pot menys que qualificar de "regresión del individuo a su condición de parte de la tribu".
  La banalització i la frivolització de la cultura -el "divertim-nos fins a morir" de Neil Postman- té, segons Vargas, dos corol·laris insospitats. Per un costat, hi ha la desaparició de l'erotisme de l'escena pública. De l'altre, la pèrdua de terreny de les grans religions (especialment la catòlica) en favor de tota classe de sectes. Poden semblar dues elegies contradictòries -i probablement ho són, però només aparentment. La frivolització, que ho amera tot, ha conquistat també el sexe. La banalització de l'acte carnal ha postergat l'erotisme, que converteix aquest acte en una obra d'art, "un producte de l'alta civilització". Ara el que impera és la pornografia, que no és sinó l'erotisme amb una descurança total de les formes.
  Quant a la religió, Vargas defensa amb la mateixa convicció la necessitat ensems del laicisme i  d'una "intensa vida espiritual", que normalment es vehicula a través de les esglésies. Hi ha, d'alguna manera, una coherència de fons en la defensa de totes aquestes manifestacions que van donar sentit a la nostra civilització fins que l'entreteniment banal va substituir l'autèntica passió cultural.
  No ha d'estranyar-nos, en aquest sentit, que en aquesta civilitzación on es xifra tot a l'espectacle "el intelectual sólo interesa si sigue el juego de la moda y se vuelve un bufón". Això, en certs àmbits (com ara els mitjans de comunicació), explica molt bé l'èxit dels tertulians-escombreria o la progressiva substitució del periodisme d'investigació -que pivota sobre bases de qualitat i és car- pel totum revolutum d'internet, on el rumor i la xafarderia ocupa el mateix lloc jeràrquic que els continguts contrastats i producte d'una recerca pròpia.
  Crec que Vargas Llosa ha llançat un missatge dins una botella adreçat a aquells a qui ens agrada la lectura de Thomas Mann, sentim una passió desfermada davant les Variacions Goldberg de Bach o ens sentim identificats davant la pulsió per l'autoretrat de Rembrandt o de Picasso. Abans, érem la minoria que movia el món. Ara, què som? -o, més bé, a què ens han reduït? Resistir-nos a convertir-nos en pallassos és la nostra manera de confiar que aquest món encara té un futur possible.

Joan Garí