Una paràbola mediterrània

Títol: Els peixos no tanquen els ulls
Autor: Erri de Luca
Edicions Bromera
Alzira, 2012
Traducció d'Anna Casassas
115 pàgines

   Hi ha en aquest llibre una bella reflexió sobre què significa ser xiquet i què significa ser adult. Són els altres els que ens ajuden a prendre consciència del nostre jo carnal. El protagonista d'aquest breu relat aprén les nocions de justícia i d'amor gràcies a una noieta de la seua edat. La relació amb ella provoca l'animadversió de tres xiquets més grans, que l'apallissen un dia. Però això el fa més fort i referma el seu amor. Ella no té nom. És "la noieta". L'autor, ja vell, no recorda el nom del seu amor primerenc. Només sap que li agradaven molt els animals i del seu comportament extreia pautes de conducta.
  L'estil poètic d'Erri de Luca substancia amb bellesa totes aquestes qüestions:
  "Jo m'adonava que aquell cos era un animal antic, que m'havia estat transmès pels avantpassats que l'havien habituat a esforços, perills, crueltats, penúries. Amb l'acte de néixer heretem l'immens temps anterior imprès a l'esquelet (...) La noieta no, ella va ser una primícia fins i tot per al cos. A prop seu reaccionava amb empenta a les vèrtebres, amunt cap a un creixement inesperat. M'adonava del cos, de la part de dins, al seu costat: del batec de la sang als polsos, de la fressa de l'aire al nas, del trànsit de la màquina cor-pulmons. Al costat del seu cos jo explorava el meu, amollat a dins, tirat com la galleda al pou".
"Com la galleda al pou": una de les metàfores més boniques que haja llegit darrerament. Aquest efecte d'abocar-se al propi cos, de mirar-se cap endins, de veure-s'hi créixer.
  L'infant que fa de protagonista podria enarborar pefectament el conegut vers de Ramon Llull com a divisa: "Vull morir en pèlag d'amor". Viu a la costa napolitana i sotja la mar i els seus servidors a l'espera d'una revelació extraordinària que, en realitat, es produeix cada dia.  De fet, està desitjant fer-se gran, desfer-se del seu cos de xiquet. Viu amb sa mare. Son pare ha hagut d'emigrar a Nova York. El seu concepte de justícia consisteix a retornar al mar un peix pescat.I la injustícia és simplement que la xica que t'agrada se'n vaja amb un altre -amb un enemic teu. La xica que t'ha ensenyat a retornar els peixos a l'aigua.
  Però no cal patir: tot haurà sigut un malson i el teu amor tornarà a tu i no tancaràs els ulls en besar-la, com els peixos.Xic i xica es citaran sota una figuera munífica i la separació els semblarà ben bé l'expulsió del paradís.
  Un relat molt bell, una paràbola mediterrània, un sensualisme literari de tall evangèlic. Una poètica neorealista adaptada a la ferma voluntat d'estil.

Joan Garí

Carn i esperit contra la frivolitat global

Títol: La civilización del espectáculo
Autor: Mario Vargas Llosa
Editorial Alfaguara
Madrid, 2012
227 pàgines

  Heus ací un llibre contra la frivolitat, contra la banalització operada en el terreny de la cultura en els darrers anys. I què cal entendre per frivolitat?, es pregunta l'autor. I per a respondre's escull un passatge d'un dels seus llibres preferits, el Tirant lo Blanc. És l'episodi en què l'esposa de Guillem de Vàroic bufeteja el seu fill -acabat de nàixer- per a què plore per la partida de son pare cap a Jerusalem. "Eso es la frivolidad -rebla Vargas Llosa-, una manera de entender el mundo, la vida, según la cual todo es apariencia, es decir teatro, es decir juego y diversión".
  És això exactament el que ha passat en l'àmbit de la cultura. L'apariència, el teatre, el joc i la diversió s'hi han ensenyorit. Han fet callar l'intel·lectual i, en el seu lloc, han posat una barreja de clown, presentador de televisió i showman perpetu. Res més oportú que un llibre on algú tan autoritzat com el premi Nobel llance un crit d'alerta a propòsit d'aquesta -irreversible?- situació.
  Vargas és un novel·lista gegantí. Quan assaja, però, prescindeix del seu magnífic estil literari i hi dedica, dissortadament, una prosa més rutinària, efectiva però desproveïda de l'encant narratiu habitual en ell. Confessaré que m'irrita sovint quan pontifica a la seua trona en favor de despietades teories neoliberals. I, tanmateix, és difícil no estar-hi d'acord quan entona una elegia activa en favor de l'alta cultura.Ara resulta, per exemple, que el paper abans reservat a científics, compositors i filòsofs es dedica avui a esbombar les "creacions" dels nou gurus: els chefs i els modists. La cuina i la moda han substituït, així, l'antic paper reservat a la música clàssica o la literatura. Per no parlar, òbviament, del futbol, aquesta metàstasi que no para d'envair i intoxicar el cos social i que Vargas no pot menys que qualificar de "regresión del individuo a su condición de parte de la tribu".
  La banalització i la frivolització de la cultura -el "divertim-nos fins a morir" de Neil Postman- té, segons Vargas, dos corol·laris insospitats. Per un costat, hi ha la desaparició de l'erotisme de l'escena pública. De l'altre, la pèrdua de terreny de les grans religions (especialment la catòlica) en favor de tota classe de sectes. Poden semblar dues elegies contradictòries -i probablement ho són, però només aparentment. La frivolització, que ho amera tot, ha conquistat també el sexe. La banalització de l'acte carnal ha postergat l'erotisme, que converteix aquest acte en una obra d'art, "un producte de l'alta civilització". Ara el que impera és la pornografia, que no és sinó l'erotisme amb una descurança total de les formes.
  Quant a la religió, Vargas defensa amb la mateixa convicció la necessitat ensems del laicisme i  d'una "intensa vida espiritual", que normalment es vehicula a través de les esglésies. Hi ha, d'alguna manera, una coherència de fons en la defensa de totes aquestes manifestacions que van donar sentit a la nostra civilització fins que l'entreteniment banal va substituir l'autèntica passió cultural.
  No ha d'estranyar-nos, en aquest sentit, que en aquesta civilitzación on es xifra tot a l'espectacle "el intelectual sólo interesa si sigue el juego de la moda y se vuelve un bufón". Això, en certs àmbits (com ara els mitjans de comunicació), explica molt bé l'èxit dels tertulians-escombreria o la progressiva substitució del periodisme d'investigació -que pivota sobre bases de qualitat i és car- pel totum revolutum d'internet, on el rumor i la xafarderia ocupa el mateix lloc jeràrquic que els continguts contrastats i producte d'una recerca pròpia.
  Crec que Vargas Llosa ha llançat un missatge dins una botella adreçat a aquells a qui ens agrada la lectura de Thomas Mann, sentim una passió desfermada davant les Variacions Goldberg de Bach o ens sentim identificats davant la pulsió per l'autoretrat de Rembrandt o de Picasso. Abans, érem la minoria que movia el món. Ara, què som? -o, més bé, a què ens han reduït? Resistir-nos a convertir-nos en pallassos és la nostra manera de confiar que aquest món encara té un futur possible.

Joan Garí

 

Una faula grega

Títol: Amb l’aigua fins al coll
Autor: Petros Màrkaris
Tusquets editors
Barcelona, 2011
321 pàgines

  “¿Què és l’atracament d’un banc comparat amb la seva fundació?”. Es fa difícil no llegir un llibre que porta com a cita preliminar aquesta famosa frase de Bertold Brecht (L’òpera de tres rals). I tanmateix, confessaré que sóc un pèssim lector de novel·la negra. Davant un relat d’aquest tipus, em costa interessar-ne realment pel final. És a dir, tot just al contrari que el lector corrent, que busca als llibres de lladres i serenos un itinerari més o menys envitricollat conduent inexorablement a la resolució d’un enigma. A mi, però, m’agrada més el desenvolupament de la narració que no la mar on ha de desembocar necessàriament el seu riu. Com a lector, ja ho veieu, sóc pervers i poc llépol, un desastre per als patrons habituals de la narrativa en voga.
  Dit això, seria injust atribuir a aquest relat de Petros Màrkaris un interés escàs. Té els defectes i els encerts habituals del gènere, però està resolt amb habilitat i ofici. Ambientar una història policíaca a la Grècia actual té, a més, notoris al·licients. En una país on “la lògica no et porta mai enlloc”, en un moment històric lluny de la llegenda de les vaques grasses (tot i que, com diu un personatge, “mai van ser grasses de debò, sinó engreixades amb préstecs”) i enmig d’una societat que es dessagna amb la crisi, investigar una sèrie de misteriosos assassinats de banquers té el seu què.
  El relat, d’altra banda, conté els tòpics habituals, ben gestionats per l’autor: policies incompetents (excepte el protagonista), falsos culpables i pintorescos secundaris. Tot comença quan decapiten un banquer retirat. A aquesta mort en seguiran d’altres, totes del mateix gremi. El comissari Kharitos és l’encarregat de la investigació i durà a terme el seu propòsit enmig dels carrers d’Atenes, sempre col·lapsats per manifestacions. Aquests carrers tenen noms evocadors i perfectament simptomàtics de tot el que hi ha sota l’actual debacle hel·lènica: Sòcrates, Hipòcrates, Alexandras, Eurípides, Sòfocles, Mitropóleos… Una civilització tres vegades mil·lenària convergeix a la plaça Síntagma, al davant del Parlament, on una colla de polítics ineficaços gestionen un hara-kiri patètic.
  Els col·legues de Kharitos sospiten que al darrere de la mort dels banquers hi ha alguna mena de complot terrorista. Kharitos, però, comprén de seguida que hi ha una lògica estrictament econòmica en tot plegat. Apareixen així, al departament, “dues línies d’investigació” i u esperaria veure-hi comparèixer l’ínclit Ángel Acebes, amb la seua pinta inconfusible de seminarista torturat pels plaers il·lícits, enverinant l’opinió pública per a desviar l’atenció de l’autoria correcta.
  El problema de Kharitos, en realitat, és com trobar el culpable dels assassinats en un país on tothom té motius per a odiar els bancs. Però ell no és un policia qualsevol: és un tipus de la vella escola, que circula xino-xano a través del laberint de les evidències fins trobar el fil adequat. Les narracions policíaques, al capdavall, són narracions en estat pur: la intriga hi va construint els fonaments del relat i hi enganxa el lector de manera eficaçment segura.
  No és cosa de desvelar el final, però. Hi rau la gràcia de la novel·la. Tot i que jo, quan m’hi trobe, ja he perdut l’interés. No serviria per al gènere. I, tanmateix, també odie els bancs…
 

                                                                                                                                               Joan Garí

El Temps, núm. 1.456

Invitació al viatge

Títol: Viatge pel meu país
Autor: Joan Garí
Fotografies de Joan Antoni Vicent
Editorial 3i4
València, 2012

  Només hi ha, en el fons, dos tipus de llibres: els que et canvien la vida i els que et deixen igual. No sé quins eren els propòsits de Joan Fuster quan, l'any 1962, va publicar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. El primer era una guia de viatges que li va encarregar Destino. El segon va ser el primer títol d'una nova editorial que s'estrenava a Barcelona, Edicions 62. D'una manera o altra, aquests llibres van ser decisius: van canviar la vida de molts dels seus lectors i també la de l'autor. En endavant, res va ser igual. Havia nascut un mite.
  Cinquanta anys després, m'he proposat revisitar els escenaris de Fuster. He dut a terme el meu propi viatge pel País Valencià, recorrent i rememorant les vuit rutes que informen El País Valenciano. El resultat és aquest Viatge pel meu país que us presente avui. No cal dir que aquest llibre també aspira a ser dels que canvien la vida dels lectors. ¿Hi ha cap altre propòsit raonable, per a un escriptor? Un escriptor que renuncie d'entrada a fer aquesta mena de llibres està renunciant a la seua pròpia essència, al seu alé més pregon. El propòsit, per cert, ha obrat els seus efectes en mi mateix: el canvi de vida ha tingut lloc mentre recorria de nou aquest prodigiós i contradictori país. Ningú pot quedar incòlume després d'un viatge autèntic. Ara és el lector el qui ha de sentir-s'hi al·ludit. També la seua vida és interrogada i ha de mutar esperonat potser per coses molt simples, com el vol d'una metàfora o la confessió d'una vivència amb què es capaç d'empatitzar.
  He abordat aquest viatge aprofitant el text de Fuster per a construir el meu palimpsest. Com els monjos medievals, ha sigut una experiència enriquidora poder escriure en els marges -entre línies- del llibre de Joan Fuster. Però calia que jo realitzara el meu propi itinerari i, seguint la reflexió de Saramago ("El viatger va viatjar al seu país. Això vol dir que va viatjar per dins d'ell mateix"), em vaig disposar a dur a terme una ruta interior on cada poble, cada accident geogràfic que m'al·ludira íntimament servira per a excitar l'escriptura. No podia, per exemple, parlar de Sant Miquel dels Reis sense obviar que un avi meu va estar-hi empresonat després de la guerra civil. Ni tampoc podia passar per Calp, per citar un lloc, sense recordar un gloriós arròs a banda que, quinze anys enrere, va deixar empremta en la part més sensible de la meua memòria.
  Per a sort meua i del llibre, aquest viatge ha comptat amb la col·laboració de Joan Antoni Vicent. Les seues meravelloses fotografies -el seu superb i subtil blanc i negre- han anat establint un itinerari alternatiu, de vegades coincidint i de vegades contrastant amb la meua pròpia visió. També Fuster va comptar, en El País Valenciano, amb el ferm suport imaginari d'un gran fotògraf, Ramon Dimas. Textos i fotos han anat assaonant una vivència rica i múltiple, que ara els autors voldríem compartir amb als lectors.
  M'agradaria ser capaç de comunicar-vos només un àpex de tot el que he viscut -i el que he xalat- fent aquest llibre. A Fuster, per cert, el van cremar en una falla. Alguns lectors primmirats van considerar ofensiu que el gran escriptor de Sueca passejara una mirada irònica i crítica pel paisatge i el paisanatge locals. Doncs ja advertiré que jo he seguit idèntica senda, i la meua ironia i el meu criticisme no són inferiors als de Fuster. Per si algú, en algun lloc, ja vol anar preparant l'encenedor...

Joan Garí