Invitació al viatge

Títol: Viatge pel meu país
Autor: Joan Garí
Fotografies de Joan Antoni Vicent
Editorial 3i4
València, 2012

  Només hi ha, en el fons, dos tipus de llibres: els que et canvien la vida i els que et deixen igual. No sé quins eren els propòsits de Joan Fuster quan, l'any 1962, va publicar El País Valenciano i Nosaltres els valencians. El primer era una guia de viatges que li va encarregar Destino. El segon va ser el primer títol d'una nova editorial que s'estrenava a Barcelona, Edicions 62. D'una manera o altra, aquests llibres van ser decisius: van canviar la vida de molts dels seus lectors i també la de l'autor. En endavant, res va ser igual. Havia nascut un mite.
  Cinquanta anys després, m'he proposat revisitar els escenaris de Fuster. He dut a terme el meu propi viatge pel País Valencià, recorrent i rememorant les vuit rutes que informen El País Valenciano. El resultat és aquest Viatge pel meu país que us presente avui. No cal dir que aquest llibre també aspira a ser dels que canvien la vida dels lectors. ¿Hi ha cap altre propòsit raonable, per a un escriptor? Un escriptor que renuncie d'entrada a fer aquesta mena de llibres està renunciant a la seua pròpia essència, al seu alé més pregon. El propòsit, per cert, ha obrat els seus efectes en mi mateix: el canvi de vida ha tingut lloc mentre recorria de nou aquest prodigiós i contradictori país. Ningú pot quedar incòlume després d'un viatge autèntic. Ara és el lector el qui ha de sentir-s'hi al·ludit. També la seua vida és interrogada i ha de mutar esperonat potser per coses molt simples, com el vol d'una metàfora o la confessió d'una vivència amb què es capaç d'empatitzar.
  He abordat aquest viatge aprofitant el text de Fuster per a construir el meu palimpsest. Com els monjos medievals, ha sigut una experiència enriquidora poder escriure en els marges -entre línies- del llibre de Joan Fuster. Però calia que jo realitzara el meu propi itinerari i, seguint la reflexió de Saramago ("El viatger va viatjar al seu país. Això vol dir que va viatjar per dins d'ell mateix"), em vaig disposar a dur a terme una ruta interior on cada poble, cada accident geogràfic que m'al·ludira íntimament servira per a excitar l'escriptura. No podia, per exemple, parlar de Sant Miquel dels Reis sense obviar que un avi meu va estar-hi empresonat després de la guerra civil. Ni tampoc podia passar per Calp, per citar un lloc, sense recordar un gloriós arròs a banda que, quinze anys enrere, va deixar empremta en la part més sensible de la meua memòria.
  Per a sort meua i del llibre, aquest viatge ha comptat amb la col·laboració de Joan Antoni Vicent. Les seues meravelloses fotografies -el seu superb i subtil blanc i negre- han anat establint un itinerari alternatiu, de vegades coincidint i de vegades contrastant amb la meua pròpia visió. També Fuster va comptar, en El País Valenciano, amb el ferm suport imaginari d'un gran fotògraf, Ramon Dimas. Textos i fotos han anat assaonant una vivència rica i múltiple, que ara els autors voldríem compartir amb als lectors.
  M'agradaria ser capaç de comunicar-vos només un àpex de tot el que he viscut -i el que he xalat- fent aquest llibre. A Fuster, per cert, el van cremar en una falla. Alguns lectors primmirats van considerar ofensiu que el gran escriptor de Sueca passejara una mirada irònica i crítica pel paisatge i el paisanatge locals. Doncs ja advertiré que jo he seguit idèntica senda, i la meua ironia i el meu criticisme no són inferiors als de Fuster. Per si algú, en algun lloc, ja vol anar preparant l'encenedor...

Joan Garí