Quan parla el lector

Títol: Entre els lectors i jo
Autor: Josep M. Espinàs
Edicions La Campana
Barcelona, 2011
190 pàgines

Marco Schwartz és un jueu colombià que fa molts anys que exerceix de periodista en aquest costat de l’Atlàntic. Des de l’any 2008 feia de cap d’opinió del diari Público, que en pau descanse. Dec a aquest gran professional de tracte eixut però respectuós, amb un fons culterà de vegades desplegat en una vehemència rarament sobreactuada, la realització d’un dels meus somnis més pregons. Com qualsevol escriptor de periòdics que es prenga seriosament el seu ofici, no volia morir civilment sense haver tingut al meu càrrec una columna diària. Sempre agrairé a Schwartz que me’n confiara una, la primera –i a Jaume Roures, naturalment, que me la pagara.
Poca gent sap, a més, que vaig estar a punt d’encarregar-me després, per al mateix periòdic, d’una secció –també diària- anomenada Carta con respuesta. La cosa consistia a seleccionar algunes de les missives enviades pels lectors i dedicar-hi respostes detallades. El titular inicial de la columna era l’escriptor asturià Rafael Reig (curiosament, també criat a Colòmbia). Reig –professor de l’escola d’escriptura madrilenya Hotel Kafka- hi imprimia un estil sarcàstic i iconaclasta, amb gran altura literària. Marco Schwartz volia que jo el substituïra, i vaig arribar a escriure’n una bona caterva de proves-pilot, però finalment –com sol passar als mitjans- el rellevament no va arribar a materialitzar-se i la secció va desaparéixer del periòdic.
Siga com siga, haver pertangut ja al club dels columnistes diaris m’ha permés comprendre millor –i respectar més, si cap- Josep Maria Espinàs. Al capdavall, Espinàs porta 35 anys escrivint cada dia -10.000 articles, hi ha comptat-, i no ha dubtat a canviar de capçalera quan ha calgut per a poder mantener-s’hi. Un contacte tan habitual, tan sistemàtic amb els lectors propicia una correspondència plena d’anècdotes i de curiositats de tota mena. Els lectors escriuen als escriptors del periòdic per a lloar-los o criticar-los, per a demanar-los alguna cosa o fer-los regals, per a establir confidències o plantar-hi deliciosos malentesos. Entre els lectors i jo és una selecció de les cartes rebudes per Espinàs en aquests 35 anys de professió, ara per fi contestades.
A Espinàs li ha escrit gent de tota mena (els columnistes més joves ja no rebem epístoles, sinó “comentaris” digitals…). Alguns eren professionals acreditats, però d’altres dirimien aparatoses batalles amb l’alfabet. Les cartes d’aquest segon grup són les més emotives. Demostren, entre solecismes i faltes d’ortografia, fins a quin punt Espinàs és un escriptor llegit i estimat. Una subespècie dels lectors d’ortografia vacil·lant són els patriotes abrandats. El nostre autor els anomena “apòstols-inquisidors del català”. Solen caracteritzar-se per defensar a mort el temple de l’idioma al mateix temps que demostren una severa incapacitat per a escriure’l amb una mínima correcció…
Espinàs sospita que “la llengua és, per a algunes persones, una mena de religió”, però encara no ha acabat d’exercir-hi la seua extraordinària paciència irònica quan es veu escomés per aquells altres lectors que li retrauen la seua escassa credulitat en déus i deesses. Contra tots aquests Espinàs exhibeix el seu estil ja clàssic de màxima austeritat expressiva i hi rebla: “El meu motllo no és el d’una rica copa de cristal perquè hi beguin els prínceps els licors més secrets, sinó el del càntir d’aigua fresca”.
I cada dia, des de fa 35 anys, estem convidats a beure’n.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.452