De Bovary al bovarisme

Títol: Madame Bovary
Autor: Gustave Flaubert
Editorial Empúries (Labutxaca)
Barcelona, 2008
Traducció de Lluís Maria Todó
379 pàgines

Pot passar que, com és el meu cas, hages d'anar llegint les novetats literàries. Rodes pel món i tornes al Born: vas fullejant els llibres i et vas adonant que, en realitat, no hi ha res de nou sota el sol. De tant en tant, en aquest cas, has de tornar a rellegir algun clàssic com es beu un got llarg d'aigua quan s'ha patit molta set. Amb goluderia, amb avarícia. Madame Bovary és una novel·la que s'ha de rellegir, sobretot quan s'han hagut d'emprendre altres lectures "actuals" que, tot compte fet, no li arriben ni a la sola de la sabata.
¿Quinze anys? ¿Vint? Ara no recorde quan de temps feia que no m'acarava amb la peripècia de l'encantadora Emma Rouault. Massa temps, fet i fet. Amb obres com aquesta hauríem d'establir una pauta: escometre-les, per exemple, cada deu anys. És un període raonable: el riu de la nostra personalitat hi ha fet un trajecte significatiu i podem pegar-li mos el vell clàssic flaubertià amb la garantia que el canvi dins la nostra ànima ens assegurarà una lectura sempre renovellada, sempre fructífera.
Seria ingenu, d'altra banda, que jo volguera ací "descobrir" un títol sobre el qual s'ha escrit tant i s'ha interpretat tan exaustivament. Madame Bovary és el compendi de tota la saviesa de la novel·la realista -i vos assegure que és molta saviesa. Hi ha implícit, a més, tot el cinematògraf, que usaria i abusaria de les tècniques de Flaubert: el muntatge paral·lel de la conversa entre Emma i Rodolphe a la fira de l'agricultura, l'itinerari enigmàtic del fiacre per Rouen (el Rouen de Claude Monet) amb Emma i Léon a dins mentre s'hi obra de nou el misteri de la seducció (que em fa pensar, per cert, en l'escena de Titànic, de James Cameron, quan Jack i Rose s'estimen per primera vegada a dalt d'un automòbil), o la visita d'Emma al recaptador per a evitar l'embargament, observat a través del punt de vista de dues veïnes.
Tot en aquesta prodigiosa novel·la, en efecte, presagiava el cine. Però si en alguna cosa Flaubert es demostra un mestre és en el ritme de la narració, amb la perfecta gestió de resums, el·lipsis i amplificacions. És curiós perquè, fa anys, Quim Monzó va introduir, com a cita preliminar d'un llibre seu de contes (Guadalajara), la següent cita del nostre llibre: "Van començar lentament, després van anar més de pressa" (cap. 8 de la primera part). Segons li vaig llegir en alguna entrevista, sembla que Monzó volia burlar-se del costum de les "cites preliminars". Però el cas és que, volent-ho o no, va triar una frase (de l'escena del ball a casa del marquès d'Audervilliers) que podria entendre's com el resum de l'actitud de Flaubert respecte al fet de narrar -que no és altra cosa que saber quan resumir i quan fer durar els instants. De fet, en una ocasió en què Emma passeja amb Léon, el narrador repeteix el mateix esquema oracional: "Durant un temps va caminar ràpidament; després va afluixar el pas" (cap. 3 de la segona part). Potser Monzó volia burlar-se'n, però de segur que va entendre molt bé la impagable lliçó narrativa a què al·ludia.
Al final, el que ens queda és l'anàlisi implacable d'una personalitat, la d'Emma, quixotesca i insadollable en les seues fantasies, retratada amb l'estil indirecte lliure característic del vell mestre:
"No hi fa res!, no era feliç, no ho havia estat mai. D'on venia, doncs, aquella insuficiència de la vida, aquell podrir-se instantàniament les coses en què es repenjava?... Però si en algun lloc existia un ésser fort i bell, una naturalesa valerosa, plena d'exaltació i refinament alhora, un cor de poeta dins d'una forma d'àngel, una lira amb cordes d'aram que toqués cap al cel epitalamis elegíacs, per què no el podia trobar, per atzar? Oh, quina impossibilitat! I, d'altra banda, res no valia la pena d'una recerca; tot mentia! Cada somriure amagava un badall d'avorriment, cada joia, una maledicció, tot plaer el seu enuig, i els millors petons només ens deixen als llavis l'ànsia irrealitzable d'una voluptuositat més alta" (pàg. 309).
Ací ho teniu, en esta pur: el bovarisme. Res més indicatiu de l'èxit i la pregona influència d'una obra que la conversió del nom propi de la protagonista en un adjectiu, en un nom terriblement comú. Emma Bovary ja s'ha incorporat a l'inventari dels personatges inoblidables de la literatura universal. Rellegir la seua història m'ha proporcionat el vell plaer de sempre. No tardaré vint anys més a tornar a fer-ho!

Joan Garí