Fullejar el món

Títol: Diari de viatge
Autor: Michel de Montaigne
Editorial La Mansarda
Barcelona, 2012
Traducció de Vicent Alonso
332 pàgines

"Quand je me joue à ma chatte, qui sait si elle passe son temps de moi, plus que je ne fais d'elle". La frase de Montaigne (Essais II, 12) és justament famosa. Més enllà de la seua reflexió genèrica sobre el món animal -que tant treia de polleguera Descartes-, la sentència condensa molt bé el pensament montaignenc, el seu escepticisme de base, el seu suau descreïment. Jo jugue amb la gata, sí, però ¿qui m'assegura que no és ella la que, en realitat, juga amb mi? Així de precàries són les certeses humanes, en efecte. De poques coses podem estar ben segurs, poques evidències se'ns presenten com a incontestables. Per això mateix -sembla col·legir Montaigne- cal obrir-se al món amb simpatia i amb interés, i observar els costums i la manera de ser de la infinita varietat dels pobles i les races.
D'alguna manera, en aquesta frase s'inclou el motiu pel qual un tipus com Montaigne, tan amant de la vida retirada i interior a la seua torre, va sentir, en un moment biogràfic determinat, la necessitat de viatjar. Això s'esdevingué a l'estiu de l'any 1580, quan l'autor, de 47 anys, en feia vuit que havia publicat la primera edició dels seus Essais. No seria un viatge qualsevol: l'autor hi menarà un periple opíparament renaixentista, una ruta que el portarà, al llarg de dèsset mesos, per Suïssa, Alemanya i Itàlia. El resultat serà aquest Diari de viatge que, en realitat, no fou descobert fins l'any 1770. Montaigne, òbviament, no pretengué que aquest quadern formara part de la seua obra. De fet, està escrit parcialment pel seu secretari i el trobem desproveït de l'encant i la profunditat de la resta de la producció del gran clàssic.
Era l'única peça que faltava editar-se en català, però, i Vicent Alonso, que ja va traduir la totalitat dels assajos, ens l'ha fornit ara. El poeta i professor de Godella, molt encertadament, ens recorda al pròleg de l'obra que el Montaigne que escomet el viatge és el que va dir, a l'assaig "De la vanitat": "Sé bé de què fuig, però no què busque". És òbvia, d'altra banda, la correspondència entre l'estil de l'autor i la seua manera de viatjar, sense cercar un objectiu clar. Es viatja com es pensa i tot és al·leatori, excepte trobar un cert alleujament per als càlculs renals. Per això en aquest diari és tan importnat fer notar la presència de dones belles com la densitat i la freqüència de les miccions. Humà, massa humà, en efecte. Ni cap escenari natural, ni cap pintura del llavors puixant Renaixement era tan important com poder expulsar una maleïda pedreta sota el dolor inexpressable.
Però la gata encara ens mira i qui sap què pensa d'aquesta pesada càrrega d'humanitat que hi ha en nosaltres. La chatte de Montaigne podria ser també la "gata coixa" de Vicent Alonso. Així es titula, almenys, un dels poemes del seu últim llibre de versos (En l'aspre vent del nou món), tan subtil i delicat com tots els seus llibres de versos.

"Per les finestres observes
la gata coixa que vigila l'ocell
i saps que no podries resistir
ni un sols dels moviments que et portarien
on diuen que la nit s'obri de bat a bat
sense oferir-te ni una sola imatge
de tu mateix per confondre't"

La imatge de nosaltres mateixos, l'espill, el full en blanc. Assajar, viatjar, mirar-nos en els ulls d'altri: tres operacions profundamernt imbricades. I la connexió li la devem al Senyor de la Muntanya, així que ara mateix m'ompliré el got amb un Chateau Michel de Montaigne, collita del 2003, de les heretats de Madame Mähler-Besse (denominació d'origen Bergerac). Vaig comprar aquest most aspre i profund -encara me'n queden algunes ampolles- en un viatge a la torre del vell escriptor a què ja m'he referit en aquest lloc. A la seua salut, doncs, per a què, allà on estiga, no haja deixat d'escriure ni de viatjar -si és que es tracta de coses substancialment diferents.

Joan Garí