Cinquanta anys ja i encara amb ganes de guerra

Títol: PetjAdeS
Autor: VerdCel
Editorial Bromera, 2010
Sense paginació

L'any passat, en commemorar-se el cinquantenari de la composició de la mítica "Al vent", la Universitat Politècnica de València va organitzar un concert de Raimon. El concert, però, només era el fermall de tot un seguit d'iniciatives realment meritòries, com ara l'edició d'un CD amb versions del cantant i la reedició de dos títols emblemàtics: la biografia de Joan Fuster i el poemari del propi Pelegero D'aquest viure insistent.
La cosa podria haver-se aturat aquí, però encara faltava un element més, sorprenent i estimulant. El grup alcoià VerdCel ens tenia preparat un regal que no esperàvem, i que podem rebre com un homenatge ric d'intensitat i de suggeriments. És probable que Raimon patisca el silenci i la mordassa imposats per certs sectors de la societat presumptament valenciana, però amb accions com la que ací glosse podrà entendre que el millor d'aquesta societat no s'ha oblidat d'ell, ni del seu exemple, ni de la seua meravellosa música.
En el darrer número de la revista Enderrock, Alfons Olmo, el líder de VerdCel, explica algunes particularitats de PetjAdeS. El treball es va gestar a cavall entre Barcelona, Marines, Alcoi, Terrassa i encara altres llocs de la geografia que uneix aquesta maltractada llengua en què Raimon va llançar el seu "crit metafísic". El resultat de tot plegat és un producte atípic que inclou un còmic, un CD amb versions de les seues cançons i un DVD amb un documental gravat per VerdCel més dues peces recuperades a la Filmoteca de Catalunya que recullen actuacions i declaracions del Raimon dels anys 60. Tot això ho ha editat Bromera, que és una editorial que arrisca (quan vol, tot s'ha de dir) i ara se la d'aplaudir pel risc i pel gust.
De les versions incloses en el CD, jo destacaria la de "Jo vinc d'un silenci". VerdCel és un mosaic de sons i d'harmonies que en absolut ens hauria de passar desapercebut. En aquesta cançó conjuga la força i la tendresa que caracteritza alguns dels seus millors aconseguiments, com ho fa també amb "Treballaré el teu cos" i amb altres títols. Cadascú, òbviament, n'escollirà els seus preferits.
A Raimon li tinc una querència especial per diferents motius ("querència" és una paraula genuïna? No ho sé, però m'agrada). A l'abril del 1997 vaig assistir al concert que feia a l'Auditori de Vila-real amb motiu del seu nou disc, Cançons de mai. Era la novetat llavors i ho segueix sent -fins que no traga l'anunciat nou títol amb peces noves-, perquè fa tretze anys que l'amic Pelegero no ens adelita amb música nova. Aprofitant la presència del cantant prop de casa vaig quedar amb ell perquè li volia fer un retrat literari per al mitjà on llavors col·laborava, el periòdic El Punt. Aquest setmanari (delegació d'un projecte la central del qual era a Girona) es venia a València com l'embrió del futur diari valencià en llengua catalana i amb aquesta esperança hi vaig col·laborar jo -entre altres ànimes càndides- gratis et amore durant algun temps. Al final El Punt valencià no va ser diari, sinó que es va esvair com cendra en el vent. Ara els seus antics propietaris, que han comprat l'Avui, n'han escapçat la distribució més avall del Sénia. Anem, doncs, del no-res fins la misèria més absoluta. És el que hi ha.
De l'aventura de El Punt, tanmateix, no guarde mals records. Jo era un jovenàs que volia escriure als periòdics ( i també volia cobrar-hi, però això no ho aconseguiria fins més tard) i em vaig foguejar en una columna titulada "Traducció inversa" a les pàgines d'aquell esquifit setmanari. Abans d'això, però (quan El Punt encara es deia El Periòdic), vaig fer-hi una sèrie de retrats anomenada "Cervells en fuga". Un d'aquells retrats fou el de Raimon. Abans de l'actuació a Vila-real, vam seure al pati de butaques i jo vaig preguntar i ell va respondre. El retrat resultant, "Torna el vell huracà", el podeu llegir a Un ofici del segle (7iMig). Amb la crònica de l'encontre amb Raimon, a més, vaig inaugurar el dietari Les hores fecundes (Bromera). Només hi falta, per completar la peripècia biogràfica, la foto que ens van fer mentre parlàvem, amb la sabata del de Xàtiva desafiant el primer pla. Aquella fotografia me la va dedicar després el cantant amb una anotació in situ que feia: "A Joan Garí, aquest moment fixat a l'Auditori de Vila-real, agraït pel retrat" i després afegia: "Deixem lliure la sabata per no fer malbé la foto. Salut, Raimon". L'anècdota és simpàtica i ací teniu la famosa imatge que ho testimonia.


No sóc gens mitòman, però m'estime molt Raimon. Un record des d'ací i un agraït aplaudiment.

La vigència del projecte fusterià

Títol: País Valencià segle XXI. Sud enllà (volum IV)
Martí Domínguez (coordinador)
Universitat de València, 2010
189 pàgines

Els qui hem anat llegint els successius volums emparats sota el rètol País Valencià segle XXI podem extraure diferents conclusions. La primera, que la reflexió sobre el projecte col·lectiu encetat simbòlicament per Joan Fuster als anys 60 és oportuna, i més quan estem en l’horitzó del seu primer mig segle de vida. La segona, que es nota l’absència, tot compte fet, d’una perspectiva de conjunt, d’una nova (re)interpretació del plantejament original. Sense aquest segon aspecte, es corre el perill de perdre’s en disquisicions nostàlgiques o elucubracions ingènues, oscil·lant –en el millor dels casos- entre la consciència d’un cert fracàs i la necessitat imperiosa de l’esperança.
En els tres opuscles anteriors hi hagué aportacions valuoses, dits col·locats amb certa punteria damunt la nafra. Com quan Adolf Beltran, per exemple, es preguntava si “pot el valencianisme parlar de política sense repetir receptes ideològiques d’escàs contingut”. O com quan Antoni Furió i altres es burlaven del regionalisme “neollorentinista” que fa furor en les noves fornades del nacionalisme parlamentari. O com quan Manuel Alcaraz (un analista molt agut) denunciava que el postfusterianisme on se sent més còmode és en l’imaginari de la derrota. És possible que les respostes de Fuster no hagen estat socialment sancionades, però –remarca Alcaraz- ningú ha demostrat encara que les seues preguntes hagen deixat de ser pertinents. I aquesta és la via correcta, no cal dir-ho.
El que aporta el quart volum de la sèrie és la visió del problema des de Catalunya. Una selecció d’intel·lectuals catalans reflexionen sobre València, amb aspectes de desigual interés, des de l’anecdotari incruent a certes indiscutibles categories. Llegint les seues aportacions, comprenem de sobte que entre Catalunya i el País Valencià hi ha en realitat ponts molt visibles, a nivell literari, universitari, científic i artístic –i ara, també, tímidament empresarial. Són els polítics, de nou, els qui no hi són, ni se’ls espera.
Si des d’aquesta banda del Sénia es temia que Catalunya tallara definitivament amarres amb nosaltres, la lectura del volum revela que hi ha un lligam emocional entre tots dos països difícil d’evacuar. Això és mèrit, en gran part, de la generació de Fuster. El que és evident és que no hi ha una única manera d’entendre les relacions Catalunya-València i que el problema del nom pesa i pesarà. Per centrar-ho en els corònims, a “Països Catalans”, de fet, li passa com a “Espanya”: hi ha parts del suposat tot que no es reconeixen en cap sinècdoque. És com un joc invers de nines russes: en lloc d’encaixar-hi, les diferents ninetes s’hi subleven i fan impossible la figura global.
En aquest context, les teories del tàndem Josep Vicent Boira i Enric Juliana em semblen estimulants. Tot coincidint en el fet que el miratge del 1977 no tornarà, la proposta d’aquests dos autors (vehiculada ací pel periodista de La Vanguardia) entén que continua havent base per a una nova aliança catalano-valenciana. És difícil no estar-hi d’acord (i no dic completament d’acord). Juliana, a més, s’ha pres la molèstia d’exposar la qüestió amb bona prosa, imaginativa i audaç (i ja se sap que la lucidesa comença inexorablement per la sintaxi).
Al final, queda la sensació que, mig segle després, necessitem renovar el discurs. Però potser els encarregats de fer-ho definitivament no són precisament els inventariats en el tercer volum, dedicat a les “noves generacions”. Haurem de cavar més fondo i tafanejar a les aules dels qui ara encara fan el batxillerat. Potser hi puguem trobar, un dia, el nou (i encara tendre) Joan Fuster.

El Temps, núm. 1.348

Tota una vida amb ell

Títol: Bulevard dels francesos
Autor: Ferran Torrent
Editorial Columna
Barcelona, 2010
404 pàgines

Em disposava a escriure aquesta anotació al bloc i, de sobte, m'he adonat, amb una certa brutalitat desmenjada, que portem mitja vida amb Ferran Torrent. Recorde, sí, aquella edició barata de No emprenyeu el comissari, l'any 84, que ens descobria un món fins llavors absent a la nostra literatura: el dels baixos fons de la València lumpen, de manguis i pinxos del terreny, de lladres i serenos amb accent de l'Horta. Després vindrien les altres novel·les i la creació d'aquest univers propi sustentat sense dubte en la vivència i també en la construcció/revelació d'una biografia relativament novetosa en el camp de les nostres lletres. Torrent, en efecte, havia estat boxejador ("El tigre de Sedaví" era la seua divisa), entre altres oficis i no semblava parlar d'oïdes quan al·ludia a putes i drogates, o a polisseros i lladregots.
Personalment, de tot el que du escrit el de Sedaví, em quedaria amb la seua autobiografia novel·lada, Gràcies per la propina, i també amb la trilogia dedicada a la política valenciana dels darrers temps, constituïda per Societat limitada, Espècies protegides i Judici final. Gràcies per la propina va comptar, a més, amb la immensa sort que Francesc Betriu es decidira per fi a rodar una bona pel·lícula, un film més que correcte on sempre recordarem les intervencions de Santiago Ramos o l'imprescindible Juli Mira.
Any rere any, novel·la rere novel·la, Torrent ha seduït centenars de milers de lectors i ha madurat ell mateix com a escriptor en el procés. Naturalment, no busquem a les seues pàgines el gran estilista ni el súmmum de l'originalitat. Les seues armes són unes altres. Igual que Blasco Ibáñez (el seu antecedent més evident) va bastir la poètica en prosa de la València de principis del segle XX, ell s'ha ocupat de rescatar la mirada de la gent humil i també la d'aquells que viuen a l'altre costat de la llei. De fet, crec que el més important que ve a dir-nos l'obra de Torrent és que la integritat moral es troba per igual a ambdós costats de l'espill de la llei...i també, naturalment, la manca d'integritat.
En Bulevard dels francesos tornen els seus temes habituals, el seu suau escepticisme vital, la melancolia corregida per un vitalisme instintiu, ara enfocant un episodi de la resistència antifranquista als anys 60. De nou Torrent demostra un domini de les trames interconnectades que desemboquen en un final resolutiu, i una imaginació novel·lística completa i eficient.
La seua prosa vivaç i ben dialogada farà passar una bona estona els qui encara confien en els llibres a l'hora de trobar un divertiment. Abans he parlat de No emprenyeu el comissari i els seus primers títols. Precisament en eixa època (l'any 88, concretament) jo feia de coordinador d'un suplement d'espectacles (anomenat Weekend) al periòdic castellonenc Mediterráneo. Amb el pseudònim Escanyapobres, hi perpetrava a més unes columnes que retrataven personatges de l'actualitat cultural. A Torrent li vaig dedicar "Un tigre amb un saxo" i hi incloïa la següent anècdota:
-Es conta d'ell que s'acostà un dia a la barra d'un bar i demanà "un suc de figa". I el cambrer, que tampoc no havia nascut ahir, li va retrucar: "Sí senyor. ¿Palera o natural?".
Contalles com aquesta, no cal dir-ho, abunden en tot allò que té relació amb Ferran Torrent. Ell mateix ha procurat cultivar aquesta imatge informal i passablement truculenta, com és obvi. Al final, el que quedarà no serà això, però, sinó una obra honesta que agradarà més o menys, però que ocupa el seu lloc específic. I serà mèrit seu.

Joan Garí

L'Havana en vespres de totes les revolucions

Títol: Cuerpos divinos
Autor: Guillermo Cabrera Infante
Galaxia Gutemberg
Barcelona, 2010
555 pàgines

Com el Cid, Cabrera Infante guanya batalles després de mort. La seua hereva ha lliurat ara el manuscrit d’una mena d’autobiografia de l’autor de Tres tristes tigres. El text, per cert, es llegeix ceguerosament, que és com cal llegir sempre els mestres. Cabrera ens transporta als records d’un temps màgic: L’Havana dels anys 50, en vespres de l’adveniment de Fidel Castro.
Mentre Castro destralejava a la Serra amb la seua guerrilla, Cabrera s’ocupava en afers més agradables. Segons confessa el llavors crític de cinema a la revista Carteles, “la única guerra civil que conocía era la individual”. I després afegeix: “Las mujeres eran mi campo de batalla”. Cuerpos divinos, en efecte, és un recorregut per les dones que va conéixer en aquells anys. Ell hi era, per cert, un home casat –malcasat, concretament-, la qual cosa no li impedeix patrullar la ciutat a la recerca de belleses adolescents, que se li lliuren en cos però no en ànima. Cabrera pateix per això, però no massa. S’ha avesat –servint la divisa “Todo es posible en la noche habanera”- a col·leccionar nimfes a qui posseeix en posades de mala mort o en apartament llogats amb altres amics ad hoc. Només una d’aquestes nímfules és respectada in extremis pel voraç seductor: posats en el tràngol amorós, a l’escriptor li canten els budells i la xiqueta –perquè era una xiqueta- retruca: “No importa, no somos cuerpos divinos”. Davant la bellesa de l’expressió, el Casanova s’entendreix i allibera la joveneta de la ultrança coital que aquesta, tanmateix, reclamava.
A pesar de la generositat amb què serveix els seus impulsos, Cabrera no s’està de col·laborar amb activitats clandestines tant del moviment 26 de juliol (els guerrillers) com dels comunistes, de qui se sent més a prop. El 1959, quan Castro assumeix el poder després de la fugida de Batista, Cabrera passa a formar part del stablishment governant. Li encomanen la direcció del periòdic Revolución i, més tard, del seu suplement Lunes de Revolución. Coneix el Che Guevara i acompanya Castro en un periple pels Estats Units i Amèrica Llatina. Aquí acaba l’obra. La història de després ja és coneguda: Cabrera abjurarà de la revolució i s’exiliarà. Com a matèria primera dels seus llibres, però, sempre hi haurà aquella Havana dels 50, amb els seus carros americans i “máquinas de alquiler” (taxis) que, transportant-te de cabaret en cabaret, no et feien mai fora del paradís.
M’ha emocionat especialment la lectura d’aquest llibre perquè l’estiu passat vaig tenir ocasió de conéixer finalment L’Havana. Dir que està igual que als anys 50 és dir, simplement, que el mig segle de revolució ha suposat, com va predicar el Che Guevara, un “repartiment de la pobresa”. La calidesa dels havaners, però, és tan real com proclamava la llegenda. I la bellesa de les havaneres. Al davant del Museu de la Revolució (a l’antic Palau Presidencial de Batista), vaig trobar aquesta preciositat de la foto.


Li vaig demanar si podia capturar la seua imatge i ella, amablement sol·lícita, hi va accedir. La inclouré ací com un homenatge a Cabrera Infante, com homenatges són també a l’autor de Puro humo els puros que em vaig fumar amb l’amic –i excel·lent fotògraf- Ramon Usó en aquella ciutat ruïnosa i bellíssima, un dels quals va coronar una sorprenentment saborosa paella a la Casa Valencia de l’Havana Vella. Com a resultat d’aquell viatge vam publicar un reportatge sobre els jueus cubans. Vam aprendre, però, una cosa molt més important: que es pot ser digne, en la pobresa; que pot haver bellesa, al caire de la destrucció.
Tornarem a l’Havana, no hi cap dubte. Mentrestant, la reviuré als llibres de Cabrera Infante, com si jo també en fóra un exiliat. I és exactament com em sent.

Joan Garí