Cinquanta anys ja i encara amb ganes de guerra

Títol: PetjAdeS
Autor: VerdCel
Editorial Bromera, 2010
Sense paginació

L'any passat, en commemorar-se el cinquantenari de la composició de la mítica "Al vent", la Universitat Politècnica de València va organitzar un concert de Raimon. El concert, però, només era el fermall de tot un seguit d'iniciatives realment meritòries, com ara l'edició d'un CD amb versions del cantant i la reedició de dos títols emblemàtics: la biografia de Joan Fuster i el poemari del propi Pelegero D'aquest viure insistent.
La cosa podria haver-se aturat aquí, però encara faltava un element més, sorprenent i estimulant. El grup alcoià VerdCel ens tenia preparat un regal que no esperàvem, i que podem rebre com un homenatge ric d'intensitat i de suggeriments. És probable que Raimon patisca el silenci i la mordassa imposats per certs sectors de la societat presumptament valenciana, però amb accions com la que ací glosse podrà entendre que el millor d'aquesta societat no s'ha oblidat d'ell, ni del seu exemple, ni de la seua meravellosa música.
En el darrer número de la revista Enderrock, Alfons Olmo, el líder de VerdCel, explica algunes particularitats de PetjAdeS. El treball es va gestar a cavall entre Barcelona, Marines, Alcoi, Terrassa i encara altres llocs de la geografia que uneix aquesta maltractada llengua en què Raimon va llançar el seu "crit metafísic". El resultat de tot plegat és un producte atípic que inclou un còmic, un CD amb versions de les seues cançons i un DVD amb un documental gravat per VerdCel més dues peces recuperades a la Filmoteca de Catalunya que recullen actuacions i declaracions del Raimon dels anys 60. Tot això ho ha editat Bromera, que és una editorial que arrisca (quan vol, tot s'ha de dir) i ara se la d'aplaudir pel risc i pel gust.
De les versions incloses en el CD, jo destacaria la de "Jo vinc d'un silenci". VerdCel és un mosaic de sons i d'harmonies que en absolut ens hauria de passar desapercebut. En aquesta cançó conjuga la força i la tendresa que caracteritza alguns dels seus millors aconseguiments, com ho fa també amb "Treballaré el teu cos" i amb altres títols. Cadascú, òbviament, n'escollirà els seus preferits.
A Raimon li tinc una querència especial per diferents motius ("querència" és una paraula genuïna? No ho sé, però m'agrada). A l'abril del 1997 vaig assistir al concert que feia a l'Auditori de Vila-real amb motiu del seu nou disc, Cançons de mai. Era la novetat llavors i ho segueix sent -fins que no traga l'anunciat nou títol amb peces noves-, perquè fa tretze anys que l'amic Pelegero no ens adelita amb música nova. Aprofitant la presència del cantant prop de casa vaig quedar amb ell perquè li volia fer un retrat literari per al mitjà on llavors col·laborava, el periòdic El Punt. Aquest setmanari (delegació d'un projecte la central del qual era a Girona) es venia a València com l'embrió del futur diari valencià en llengua catalana i amb aquesta esperança hi vaig col·laborar jo -entre altres ànimes càndides- gratis et amore durant algun temps. Al final El Punt valencià no va ser diari, sinó que es va esvair com cendra en el vent. Ara els seus antics propietaris, que han comprat l'Avui, n'han escapçat la distribució més avall del Sénia. Anem, doncs, del no-res fins la misèria més absoluta. És el que hi ha.
De l'aventura de El Punt, tanmateix, no guarde mals records. Jo era un jovenàs que volia escriure als periòdics ( i també volia cobrar-hi, però això no ho aconseguiria fins més tard) i em vaig foguejar en una columna titulada "Traducció inversa" a les pàgines d'aquell esquifit setmanari. Abans d'això, però (quan El Punt encara es deia El Periòdic), vaig fer-hi una sèrie de retrats anomenada "Cervells en fuga". Un d'aquells retrats fou el de Raimon. Abans de l'actuació a Vila-real, vam seure al pati de butaques i jo vaig preguntar i ell va respondre. El retrat resultant, "Torna el vell huracà", el podeu llegir a Un ofici del segle (7iMig). Amb la crònica de l'encontre amb Raimon, a més, vaig inaugurar el dietari Les hores fecundes (Bromera). Només hi falta, per completar la peripècia biogràfica, la foto que ens van fer mentre parlàvem, amb la sabata del de Xàtiva desafiant el primer pla. Aquella fotografia me la va dedicar després el cantant amb una anotació in situ que feia: "A Joan Garí, aquest moment fixat a l'Auditori de Vila-real, agraït pel retrat" i després afegia: "Deixem lliure la sabata per no fer malbé la foto. Salut, Raimon". L'anècdota és simpàtica i ací teniu la famosa imatge que ho testimonia.


No sóc gens mitòman, però m'estime molt Raimon. Un record des d'ací i un agraït aplaudiment.