La vigència del projecte fusterià

Títol: País Valencià segle XXI. Sud enllà (volum IV)
Martí Domínguez (coordinador)
Universitat de València, 2010
189 pàgines

Els qui hem anat llegint els successius volums emparats sota el rètol País Valencià segle XXI podem extraure diferents conclusions. La primera, que la reflexió sobre el projecte col·lectiu encetat simbòlicament per Joan Fuster als anys 60 és oportuna, i més quan estem en l’horitzó del seu primer mig segle de vida. La segona, que es nota l’absència, tot compte fet, d’una perspectiva de conjunt, d’una nova (re)interpretació del plantejament original. Sense aquest segon aspecte, es corre el perill de perdre’s en disquisicions nostàlgiques o elucubracions ingènues, oscil·lant –en el millor dels casos- entre la consciència d’un cert fracàs i la necessitat imperiosa de l’esperança.
En els tres opuscles anteriors hi hagué aportacions valuoses, dits col·locats amb certa punteria damunt la nafra. Com quan Adolf Beltran, per exemple, es preguntava si “pot el valencianisme parlar de política sense repetir receptes ideològiques d’escàs contingut”. O com quan Antoni Furió i altres es burlaven del regionalisme “neollorentinista” que fa furor en les noves fornades del nacionalisme parlamentari. O com quan Manuel Alcaraz (un analista molt agut) denunciava que el postfusterianisme on se sent més còmode és en l’imaginari de la derrota. És possible que les respostes de Fuster no hagen estat socialment sancionades, però –remarca Alcaraz- ningú ha demostrat encara que les seues preguntes hagen deixat de ser pertinents. I aquesta és la via correcta, no cal dir-ho.
El que aporta el quart volum de la sèrie és la visió del problema des de Catalunya. Una selecció d’intel·lectuals catalans reflexionen sobre València, amb aspectes de desigual interés, des de l’anecdotari incruent a certes indiscutibles categories. Llegint les seues aportacions, comprenem de sobte que entre Catalunya i el País Valencià hi ha en realitat ponts molt visibles, a nivell literari, universitari, científic i artístic –i ara, també, tímidament empresarial. Són els polítics, de nou, els qui no hi són, ni se’ls espera.
Si des d’aquesta banda del Sénia es temia que Catalunya tallara definitivament amarres amb nosaltres, la lectura del volum revela que hi ha un lligam emocional entre tots dos països difícil d’evacuar. Això és mèrit, en gran part, de la generació de Fuster. El que és evident és que no hi ha una única manera d’entendre les relacions Catalunya-València i que el problema del nom pesa i pesarà. Per centrar-ho en els corònims, a “Països Catalans”, de fet, li passa com a “Espanya”: hi ha parts del suposat tot que no es reconeixen en cap sinècdoque. És com un joc invers de nines russes: en lloc d’encaixar-hi, les diferents ninetes s’hi subleven i fan impossible la figura global.
En aquest context, les teories del tàndem Josep Vicent Boira i Enric Juliana em semblen estimulants. Tot coincidint en el fet que el miratge del 1977 no tornarà, la proposta d’aquests dos autors (vehiculada ací pel periodista de La Vanguardia) entén que continua havent base per a una nova aliança catalano-valenciana. És difícil no estar-hi d’acord (i no dic completament d’acord). Juliana, a més, s’ha pres la molèstia d’exposar la qüestió amb bona prosa, imaginativa i audaç (i ja se sap que la lucidesa comença inexorablement per la sintaxi).
Al final, queda la sensació que, mig segle després, necessitem renovar el discurs. Però potser els encarregats de fer-ho definitivament no són precisament els inventariats en el tercer volum, dedicat a les “noves generacions”. Haurem de cavar més fondo i tafanejar a les aules dels qui ara encara fan el batxillerat. Potser hi puguem trobar, un dia, el nou (i encara tendre) Joan Fuster.

El Temps, núm. 1.348