L'Havana en vespres de totes les revolucions

Títol: Cuerpos divinos
Autor: Guillermo Cabrera Infante
Galaxia Gutemberg
Barcelona, 2010
555 pàgines

Com el Cid, Cabrera Infante guanya batalles després de mort. La seua hereva ha lliurat ara el manuscrit d’una mena d’autobiografia de l’autor de Tres tristes tigres. El text, per cert, es llegeix ceguerosament, que és com cal llegir sempre els mestres. Cabrera ens transporta als records d’un temps màgic: L’Havana dels anys 50, en vespres de l’adveniment de Fidel Castro.
Mentre Castro destralejava a la Serra amb la seua guerrilla, Cabrera s’ocupava en afers més agradables. Segons confessa el llavors crític de cinema a la revista Carteles, “la única guerra civil que conocía era la individual”. I després afegeix: “Las mujeres eran mi campo de batalla”. Cuerpos divinos, en efecte, és un recorregut per les dones que va conéixer en aquells anys. Ell hi era, per cert, un home casat –malcasat, concretament-, la qual cosa no li impedeix patrullar la ciutat a la recerca de belleses adolescents, que se li lliuren en cos però no en ànima. Cabrera pateix per això, però no massa. S’ha avesat –servint la divisa “Todo es posible en la noche habanera”- a col·leccionar nimfes a qui posseeix en posades de mala mort o en apartament llogats amb altres amics ad hoc. Només una d’aquestes nímfules és respectada in extremis pel voraç seductor: posats en el tràngol amorós, a l’escriptor li canten els budells i la xiqueta –perquè era una xiqueta- retruca: “No importa, no somos cuerpos divinos”. Davant la bellesa de l’expressió, el Casanova s’entendreix i allibera la joveneta de la ultrança coital que aquesta, tanmateix, reclamava.
A pesar de la generositat amb què serveix els seus impulsos, Cabrera no s’està de col·laborar amb activitats clandestines tant del moviment 26 de juliol (els guerrillers) com dels comunistes, de qui se sent més a prop. El 1959, quan Castro assumeix el poder després de la fugida de Batista, Cabrera passa a formar part del stablishment governant. Li encomanen la direcció del periòdic Revolución i, més tard, del seu suplement Lunes de Revolución. Coneix el Che Guevara i acompanya Castro en un periple pels Estats Units i Amèrica Llatina. Aquí acaba l’obra. La història de després ja és coneguda: Cabrera abjurarà de la revolució i s’exiliarà. Com a matèria primera dels seus llibres, però, sempre hi haurà aquella Havana dels 50, amb els seus carros americans i “máquinas de alquiler” (taxis) que, transportant-te de cabaret en cabaret, no et feien mai fora del paradís.
M’ha emocionat especialment la lectura d’aquest llibre perquè l’estiu passat vaig tenir ocasió de conéixer finalment L’Havana. Dir que està igual que als anys 50 és dir, simplement, que el mig segle de revolució ha suposat, com va predicar el Che Guevara, un “repartiment de la pobresa”. La calidesa dels havaners, però, és tan real com proclamava la llegenda. I la bellesa de les havaneres. Al davant del Museu de la Revolució (a l’antic Palau Presidencial de Batista), vaig trobar aquesta preciositat de la foto.


Li vaig demanar si podia capturar la seua imatge i ella, amablement sol·lícita, hi va accedir. La inclouré ací com un homenatge a Cabrera Infante, com homenatges són també a l’autor de Puro humo els puros que em vaig fumar amb l’amic –i excel·lent fotògraf- Ramon Usó en aquella ciutat ruïnosa i bellíssima, un dels quals va coronar una sorprenentment saborosa paella a la Casa Valencia de l’Havana Vella. Com a resultat d’aquell viatge vam publicar un reportatge sobre els jueus cubans. Vam aprendre, però, una cosa molt més important: que es pot ser digne, en la pobresa; que pot haver bellesa, al caire de la destrucció.
Tornarem a l’Havana, no hi cap dubte. Mentrestant, la reviuré als llibres de Cabrera Infante, com si jo també en fóra un exiliat. I és exactament com em sent.

Joan Garí