L'herència del clàssic

Títol: El món, un escenari
Autor: Jordi Balló i Xavier Pérez
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015
226 pàgines

  Walter White, per exemple. El protagonista de la sèrie Breaking Bad (interpretat per l’actor Brian Cranston) és d’una complexitat moral majúscula. La seua evolució al llarg dels capítols, gairebé des del primer moment, va dibuixant un personatge a qui la certesa d’una malaltia devastadora va convertint en un cínic d’alt voltatge, un malfactor elegant, tan fred i exacte com un dels seus productes químics. Un professor d’institut reconvertit en la peça clau del mercat negre de la metamfetamina, tan psicoestimulant ell mateix com la pròpia droga que fabrica. Una de les graons creacions de l’audiovisual dels últims temps.
  I llavors Jordi Balló i Xavier Pérez, que ja ens havien fet fruir amb La llavor immortal o Jo ja he estat aquí (monografies que indaguen respectivament en els elements argumentals comuns a totes les pel·lícules i en les ficcions de la repetició en el món de les sèries) emprenen en El món, un escenari l’anàlisi de Walter White i escriuen: “A pesar de la seua lluita desmesurada per mantenir unida la família, està sol: és un home absort en la seua empresa, a la qual es dedica en cos i ànima amb una seductora abnegació que acaba desproveint l’espectador de cauteles morals (...) En aquest caràcter excessiu i alhora inexpugnable, Vince Gilligan, el creador de Breaking Bad, ha forjat, en clau televisiva, una de les darreres i millors manifestacions dramàtiques de la poètica del personatge dramàtic com a excés”.
  I és que Walter White, amb aquest excés, s’emparenta directament amb un gran personatge de Shakespeare, Ricard III. En l’obra de teatre que porta el seu nom el de Stratford-upon-Avon va saber crear un malvat capaç de suscitar una complicitat amb el públic superior a la d’un hipotètic caràcter bondadós. I aquesta tradició arriba fins Walter White i també fins Ciutadà Kane, o el cinema de gàngsters dels anys 30, o el Hitchcock –sempre superb- de Estranys en un tren.
  El món, un escenari ens vol explicar això: que tot naix en Shakesperare, que el cinema i la televisió actual abunden a repetir les creacions de l’autor d’Otel·lo. És així com trobem en Tarantino el costum de començar les històries in medias res (com en Hamlet), o en Joc de trons diverses trames que rimen coralment (com en El rei Lear), i encara en Gilda o en Vertigo el model del desig mimètic, com en Romeo i Julieta.
  La influència del gran geni anglès no acaba ací, però. Si Hamlet suposa “una premonició del gènere de l’espionatge”, Juli Cèsar, entre moltes altres obres, emmotla el dispositiu circular de reis que arriben al tron i de seguida hi ha nous conspiradors cobejant la corona. I després hi ha el monòleg: tot Shakespeare n’és ple, és el seu artefacte verbal més efectiu. Precisament un dels motius de la seua modernitat és aquest ús de la paraula com a instrument de persuasió, una cadena que va des d’Enric V i la seua “band of brothers” fins el coronel Kurtz (Marlon Brando) en Apocalypse Now (de Conrad/Coppola).
  I després encara ens quedaria l’ús del diàleg com a motor de l’escena (De Romeo i Julieta a Ingmar Bergman i Woody Allen), la natura en acció (de Macbeth a Akira Kurosawa), l’”escena obscena” (De El rei Lear a Sergio Leone, Sam Peckinpah i tot Tarantino) i el teatre dins el teatre (de La tempesta a Bergman, Hitchcock, Almodóvar).
  Sí: tot està en Shakespeare: les millors pel·lícules d’autor i les sèries més aclamades; el cinema clàssic i la ficció postmoderna. Perquè Shakespeare és, amb Montaigne, el clàssic essencial del nostre temps.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.653