El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí

 

 

  

Un llibre és amor o no és res

Títol: Hi ha un país on la boira

Autora: Gemma Gorga

Tushita edicions

2021

296 pàgines

 

  "Certes persones establim amb els llibres una relació eròtica que requereix uns preliminars i que ens impedeix entrar de dret al contingut sense fer-li violència. Quin plaer retardar la trobada amb la primera pàgina, sabent que hi és, que, fidel, ens espera i que no fugirà. Però abans cal esmolar l'atenció amb aquestes minúcies que tant signifiquen. Com una preparació, una propedèutica amorosa".

  Aquestes paraules de Gemma Gorga en Hi ha un país on la boira expliquen molt bé  els motius pels quals s'estima un llibre. Els qui llegim molt, els practicants de la sagrada promiscuïtat de la literatura, sabem bé que perquè un llibre t'arribe a l'ànima te n'has d'enamorar. De seguida o a poc a poc. Amb una primera lectura, o en escomeses posteriors. Des de la primera pàgina o quan portes molta estona dubtant de si el temps invertit en aquell flirteig realment paga la pena. Un llibre és amor -Eros- o no és res. I amb els anys, amb la saviesa, l'escepticisme i els desenganys, aquest colp d'efecte a primera vista segueix sent tan meravellosament necessari i desconcertant com sempre.

  No coneixia Gemma Gorga, ni crec que ella em conega, a mi. Tot i ser escriptors de la mateixa generació, vivim separats per una mateixa llengua. Nadem en les aigües amniòtiques de la mateixa literatura, però, com en els submarins, algú ha tancat una porta de ferro movent una manovella circular que impedeix, en una catàstrofe, que l'aigua hi penetre. Però, com no hi ha mai aquesta mena de catàstrofes, el que no hi pot penetrar és la vida, el coneixement i la paraula.

  Hi ha un país on la boira  és la crònica d'una estada a San Francisco. San Francisco és la ciutat de Vertigo, probablement la més depurada de les pel·lícules d'Alfred Hitchcock. Gorga fa cap a Misión Dolores, l'edifici més antic de la zona, un dels pocs que van resistir el cèlebre terratrèmol del 1906. Però Misión Dolores és, sobretot, el lloc on Madeleine (Kim Novak) diposita un ram de flors a la tomba de Carlota Valdés, sense saber-se observada pels ulls escrutadors de Scottie (James Stewart). 

  Els qui sentim la passió dels llibres solem també cremar en la de les pel·lícules. Per això comprenc Gorga: en la meua odissea americana jo també em vaig delir per visitar els escenaris dels meus films predilectes. Però l'autora fa més que això. Converteix el seu viatge en un recorregut minuciós per totes les llibreries disponibles, que a San Francisco en són moltes i extremadament generoses.

  Sota l'advocació d'un joc de paraules profitós d'Enric Iborra (Carpe librum!)  i tenint sempre al cap la vella reflexió de Bohumil Hrabal, segons la qual els llibres ens expliquen alguna cosa de nosaltres mateixos que encara desconeixíem, Gemma Gorga s'hi aplica a escenificar un tòpic de la pintura occidental: l'Anunciació. Una dona, al quadre, crea en si "un espai buit que serà omplert per la paraula fecundant". I encara: "Durant la lectura acollim, i les mans obertes que sostenen el llibre tradueixen visualment aquest gest de disponibilitat i d'obertura".

  Literatura, cinema, pintura (i, encara, fotografia). Un país on la boira és la demostració que per a viatjar no cal eixir de casa, però, posats a fer-ho, és la nostra mirada la que ho determinarà tot. Hi ha qui fa la volta al món i no ha comprés ni comprendrà mai res sota cap mena de circumstància. Crec que, d'això, en diuen turisme...

Joan Garí

 

  

Una veu suculenta i troncal

Títol: L'estiu dels brivalls/Infant d'hivern

Autor: Francesc Viadel

Vincle/Neopàtria

 

   Francesc Viadel acaba de publicar dos llibres. L'un, L'estiu dels brivalls, és una novel·la antiga que ha recuperat l'editorial Vincle i s'ha endut el Premi Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona. L'altre, Infant d'hivern, és un aplec de versos que va guanyar l'any passat el Premi Vila de Nules, i que ha editat Neopàtria.  

  Francesc Viadel és un escriptor prolífic ( benvingut al club...). A més dels seus llibres, també fa articles per als diaris, amb un estil particularment combatiu, sense pèls a la llengua. El problema que té  l'escriptor prolífic -que tenim- és que viu en un país substancialment bibliòfag. Ací no llig ni Déu: s'entén millor així? 

  Aquesta apreciació, per punyent i realista que siga, però, no busca descoratjar ningú. Al cap i a la fi, L'estiu dels brivalls ja va per la segona edició. Algú llegeix -alguns-, al capdavall. El qui ho faça regularment, li recomanaria que es fixara en la prosa i els versos de Viadel. 

  L'estiu dels brivalls és una recreació de la vida quotidiana d'un grapat de joves sense ofici ni benefici, en un ambient rural - que podria ser l'Algemesí natal de Viadel- i on la desesperació i els anhels habituals de l'espècie -diners, sexe, reconeixement- informen unes vides brutes i obscures. El que hi destaca, però, és la poderosa prosa de l'autor, un estil vigorós, de vegades encabritat, sempre efectiu:

 "Nòmades, delinqüents de duro, conspicus amants de l'absenta, insaciables libadors de conys gastats o de lloguer, joves de molts segles..."

  Infant d'hivern, al seu torn, es l'evocació lírica d'un amor  i d'un paisatge moral d'adolescència. Un conjunt de versos i proses poètiques un poc més irregular que la novel·la però on sura, quan menys ho esperes, una poderosa veu poètica. Aquesta veu naix de l'evocació dels sentits, del rècord punyent del foc, de la nostàlgia per un amor esvaït que Viadel ha volgut fixar negre sobre blanc, perquè el món no l'oblide:

"Ara mateix,

mentre penses aquells

bells monstres alats,

mentre dorms o mors,

cacen mig nus encara

(en aquell paradís de vora riu

que mai més ja no sabràs trobar)

una ferotge tribu de xiquets

o d'ombres escanyolides

que res no saben

del seu destí

de rars insectes

atrapats en el flascó

d'una farmàcia d'espant"

  Contra el vici de no llegir, senyores i senyors, Francesc Viadel. Una veu suculenta i troncal que no podem ignorar.

Joan Garí

La gran aventura subterrània

Títol: Diari 1965-1977
Autor: Josep Iborra
Institució Alfons el Magnànim
València, 2022
951 pàgines

 

  Josep Iborra (1929-2011) és un escriptor valencià amb poca obra publicada en vida: tot just el volum de narracions Paràboles i prou (1955) i els assajos Inflexions (2005) i Breviari d’un bizantí (2007), entre altres. Ara sabem, però, que durant anys i panys va escriure pacientment uns quaderns dietarístics que la Institució Alfons el Magnànim ha donat a conèixer.

  Diari 1965-1977 és la clau de volta d’aquesta literatura subterrània. Era el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor- segurament restaria inèdit per sempre més. Per sort, Enric Iborra, fill i hereu de l’escriptor, es va adonar de seguida de la importància d’aquells apunts de diari. Aquella hemorràgia verbal indeturable havia d’arribar als lectors en forma de paper pòstum, i és això el que ha passat.
  Josep Iborra no és un estilista melós, de lectura afalagadora i gratificant. Les seues notes exploren la sempre porosa frontera entre l’assaig i la filosofia, i s’estenen pels viaranys d’uns pocs temes predilectes: la contraposició natura/cultura, la dissociació entre el cos i la consciència, la novel·la del XIX i el XX, la possibilitat d’una cultura i una crítica antiburgesa... Iborra s’acull al clàssic clau, en aquestes disquisicions: Montaigne. Com molt bé diu (en 1973!) en matèria assagística les anomenades “ciències humanes” ens volen donar gat per llebre: “avui el tractat està de moda i l’esperit de l’assaig, en decadència”. El “galimaties pedant”, la “nova escolàstica” provocada per la puixança universitària –adverteix- està convertint el quart gènere literari i “l’esperit del lliure examen” en una caricatura tecnocràtica.
  En lluita contra això –i com reprotxar-li-ho-, Iborra dedica gran part dels seus esforços silenciosos a glossar els grans autors del seu segle i del segle precedent. Reputa Lacan, Foucault o Derrida d’”extravagants”, de la mateixa manera que jutja amb severitat les conseqüències de la revolta francesa del Maig del 68. En canvi, la lectura de A la recerca del temps perdut li provoca tot de sensacions meravellosament contradictòries. Quan comença a llegir aquest obra mestra absoluta no s’està d’exclamar-se: “La literatura de Proust és la vida, la verdadera vida”. Després, mentre la lectura continua (li durarà anys), hi afegeix matisos: “Aquest teixit cancerós de mots”; “Potser no hi ha cap escriptor, en cap literatura, que tinga la impertorbabilitat de Proust. Cap que escriga, com ell, sense pressa”;  “Proust embafa. Pla sembla un Proust, a vegades. Però un Proust robust”.
  La lectura de Josep Pla, en efecte –especialment del primer volum de la seua Obra Completa, El quadern gris-, el convenç potser de la seua inferioritat de condicions. “Pla –defineix-, el Baedeker de la cultura catalana”. És probable que la figura de Joan Fuster (a qui va dedicar la seua tesi doctoral) li provocara emocions semblants. Davant aquells gegants muntanyencs, els quaderns d’Iborra s’empetitien.
  Ara, recuperada aquesta superba aventura intel·lectual, podem avaluar-la en els justos termes que mereix.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-6-2022