Una casa on sempre hem viscut

 

Títol: Atlàntic

Autor: Francesc Mompó

Voliana Edicions

Argentona, 2016


  Recorde bé la meua primera visita al Chelsea Hotel. Això era l'any 1990 i jo vivia a Nova York, que és l'única ciutat on realment es pot viure fora del lloc on has nascut. Ho he contat en Història d'Amèrica, em sembla. Això era el carrer 23 i em ve a la memòria un hall bigarrat, ple de pintures i objectes artístics. En aquest hotel Jack Kerouak va escriure On the road, i Leonard Cohen va santificar una apassionada història d'amor amb Janis Joplin. D'aquí ve aquella cançó, Chelsea Hotel, que diu això (i que jo he traduït amb la màxima fidelitat de què he sigut capaç):

    I remember you well in the Chelsea Hotel

    You were talking so brave and so sweet 

    Giving me a head-on in an unmade bed

    While the limousine was waiting in the street

    Those were the reasons amb that was New York

    Etc.

    [Et recorde bé al Chelsea Hotel

    Parlaves decididament i dolçament

    Mamant-me-la al llit desfet

    Mentre les limusines esperaven al carrer

    Aquestes eren les raons i això era Nova York]

Aquestes eren les raons, certament -i això era Nova York, l'única  ciutat que no n'imita cap altra. Tants anys després, el poeta Francesc Mompó  ha escrit un llibre en forma de cor, on la sístole s'esdevé a Amèrica, i la diàstole a Europa. Un amor així, partío, necessita còmplices: a l'un costat Patti Smith i Jack Kerouak (qui, si no?). A l'altre, Baudelaire i Lautréamont. Quatre punts cardinals per formar un quadrilàter perfecte, on escenificar un bell combat. Mompó hi parla, amb intensitat i eficàcia, de l'únic sentiment que, al seu torn, no n'imita cap altre: l'amor. "T'odie tant com t'estime", li fa -com si fora Catul- a una bella anònima. I des de l'altre costat se sent com una veu d'ultratomba afirma: "He rebut la vida com una ferida".

  Sí, amics, la ferida és el propi amor, i també certa clivella sagrada, la seua més preci(o)sa metonímia. Perquè Atlàntic, ara ja ho podem dir, és un llibre d'amor, un opuscle que podria haver estat ideat per un trobador del segle XIII, amb la condició que hagués llegit -o simplement somiat-, en un ràpid viatge al futur, "Lesbos" de Charles Baudelaire:

    Mère des jeux latins et des voluptés grecques,
    Lesbos, où les baisers, languissants ou joyeux,
    Chauds comme les soleils, frais comme les pastèques,
    Font l'ornement des nuits et des jours glorieux,
    Mère des jeux latins et des voluptés grecques


    Etc.

 Aquests dies gloriosos passats a la carretera, escoltant Patti Smith, han de concloure necessàriament amb una sentència lapidària: "Seràs fill de la follia". La ferida, que és l'origen del món, mena a aquesta mena de conclusions.

  He llegit aquest llibre amb un bourbon a la mà mentre escoltava Me and Bobby MacGee, que té la màgia de les cançons agòniques, com han de ser tots els himnes dedicats a l'amistat. I després Carles Duarte, al pròleg, sentencia que "Atlàntic és un llibre que ens obre les portes d'una casa on potser no sabíem que ja havíem viscut". Aquesta casa es diu Literatura i Francesc Mompó és el seu preclar majordom. Escolteu Atlàntic. Després, llegiu-lo. L'ordre de la bellesa segueix aquesta direcció (A la carretera sempre...).


Joan Garí