Periodisme sense metàfores

Títol: Aquella porta giratòria
Autor: Lluís Foix
Editorial Destino
Barcelona, 2016
273 pàgines

  Es parla sovint, en la política actual, de les "portes giratòries". Els qui utilitzen aquesta expressió metafòrica fan referència al costum, tan habitual en tot Occident, dels polítics que, immediatament després de deixar el càrrec públic, troben una acomodació confortable al consell d'administració d'alguna benèfica multinacional. Es dóna la circumstància que les empreses en qüestió havien estat sovint beneficiades per l'acció del govern on pertanyia el seu nou fitxatge. Basculant sobre la seua ben engreixada polleguera, la porta feia, doncs, una funció imprescindible, tot i que -ara, amb les carasses de la "nova política"- òbviament antipàtica...
  Quan Lluís Foix va emprendre les seues memòries d'una vida treballant per al diari La Vanguardia, va triar aquest títol amb un cert aire desmenjadament entremaliat. La "porta giratòria" a què fa referència era la barrera física que permetia l'accés a la mítica redacció del carrer Pelai, 28. Una simple fita arquitectònica però, també, alguna cosa més: "el símbol de l'adequació del diari a les modes, als poders i als canvis d'una ciutat i d'un país". En mans d'un estilista ferotge o simplement d'un periodista que no crega que "la metàfora és un gènere antic, desfasat i caduc" (com pensa Foix), aquesta porta real haguera donat un gran joc literari, fins i tot filosòfic. Foix, però, és un home tan plàcid i neutral com el diari que ha dirigit i subdirigit en diferents etapes d'una llarga trajectòria. Una porta és una porta, doncs. I la resta -deu pensar- és poesia lírica...
  Amb aquest frontispici, tenim clar de seguida quina mena de llibre de records ha escrit el senyor Foix. Un d'amable, pacífic i apaivagat. De fet, en un text així el periodisme apareix retratat com un ofici gris, moderadament excitant a vegades, més sovint la font d'una tirallonga inesgotable d'anècdotes. De fer cas del seu relat (i no tenim per què no fer-ho), des de La Vanguardia s'hauria dut a terme, més que una indagació avaluadora de la realitat, un exercici continuat de relacions públiques... Cinc generacions de la família Godó hi han esmerçat "un estil patriarcal sense complexos", no oblidant-se mai de fer caixa: "Els diners -rememora Foix- entraven a dojo".
  Fidel reflex del caràcter del país que l'havia fet possible, La Vanguardia va propiciar un periodisme mesell, mansoi, pactista, possibilista i quan ha calgut -només quan ha calgut- alternativament covard o audaç.
  L'autèntic objectiu de l'autor, però, sembla ser inventariar tot un seguit d'anècdotes sobre la gent que va conèixer al carrer Pelai, quan el seu hall era ple de conserges, a la redacció només s'escoltava el rumor mecànic del tèlex i els gasetillers sortien a les 2 de la matinada (alguns, encara sobris) amb el diari sota el braç.
  L'estil de Foix  s'acobla perfectament a la seua filosofia de l'ofici: és d'una neutralitat pasteuritzada. Resulta correcte des del punt de vista periodístic però, en un llibre que ha guanyat el premi que porta el nom del nostre més insigne prosista, fa la sensació d'estar, més que escrit, simplement redactat.
  Potser en el fons tot forma part d'una mateixa estratègia. L'autor evoca una etapa irrepetible de conxorxa entre la premsa i el poder, de corresponsals amb vides còmodes i fins i tot prestigioses, de meritoris que podien esperar un ascens -perfectament funcionarial- per etapes, de corresponsals de poble ben pagats i ben tractats per la direcció... Quasi tot això s'ha acabat (bé: la conxorxa...), però les portes continuen girant. Podrien deixar de fer-ho?

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1661