Vida d'un monstre

Títol: Soy yo, Édichka
Autor: Eduard Limònov
Marbot Edicions
Barcelona, 2014
Trad. d'Ana Guelbenzu
330 pàgines


  L'any 2011, Emmanuel Carrère va publicar a França un llibre meravellós titulat simplement Limonov. El volum abordava la vida de l'escriptor i polític russoucraïnès Eduard Savienko, que es va canviar el nom a Limònov -o Limonov, que amb els noms russos mai no se sap-  en una primera etapa de poeta alternatiu. Carrère va trobar en aquest personatge atrabiliari i excessiu un subjecte perfectament adequat dins el seu projecte de fer literatura a partir de la vida real. Limonov (que va traduir al castellà Anagrama l'any 2013) va resultar un relat superb i engrescador, que no debades meresqué el Prix des prix (el guardó que distingeix, a França, el millor entre els vuit premis literaris més importants, entre els quals el de l'Académie Française i el Goncourt).
  El Limònov que retratava Carrère era fill d'un txequista subaltern i havia aprés ràpid, entre la dècada dels 60 i els 70, a la Unió Soviètica, a considerar enemic qualsevol poderós, incloent-hi els poetes amb fama. No simpatitza amb el règim però tampoc amb els dissidents "oficials". Carrère anirà resseguint la seua vida en l'etapa d'exiliat als Estats Units, el seu triomf a París i el posterior retorn a la Unió Soviètica, on el suïcidi propiciat per Gorbatxov anima Limònov a involucrar-se en la política domèstica tot fundant un partit, el Nacional Bolxevic, que barreja la nostàlgia estalinista i el nacionalisme més descarnat. Suficient per a atraure-hi una joventut que té per herois Jim Morrison, Lenin, Charles Manson, Mishima i Hitler alhora. I no és broma.
  Amb aquest materials, es podria pensar que Limònov és una mena d'il·luminat poca-solta, més o menys perillós. Carrère s'ocupa especialment a matisar aquest extrem. Aprofitant la sinceritat aclaparadora del rus, el francès va completar amb sòlida ficció -això és l'estil- els fets purs. La fascinació que li despertava Limònov és transmesa capítol a capítol al lector. I després deixa que aquest traga les seues pròpies conclusions.
  Doncs bé, aquell Limònov que va arribar a Nova York als anys 70 es va aplicar a relatar l'experiència en aquest Soy yo, Édichka que ara ha traduït Marbot. La història del volum és curiosa. Va ser escrit en rus a Nova York, però publicat per primera vegada en francès a París. És aquesta darrera ciutat, precisament, la que proporciona a Limònov la seua fama internacional. Eduard no era precisament popular entre certs membres de la colònia russa a Manhattan, sobretot després d'haver escrit a la premsa local desmitificant la dissidència (l'ubicu Joseph Brodsky, l'afectat Soljenitsin). A sobre Elena, la seua esposa, l'abandona. Llavors comença per a Limònov un descens als inferns contat amb una notòria absència de pudor. Trasbalsat per la traïció d'Elena, Eduard recorre els carrers de la Gran Poma buscant negres sense ofici ni benefici que li proporcionen plaer homosexual. En aquesta etapa, mascle o femella li resulten tan indiferents com capitalisme o comunisme. Res sembla sadollar el seu ego. Nova York no el fascina, perquè es nega a donar-li el que li correspon "per dret, per naixement i per talent" (sic).
  Mentre explora tots els estadis de la degradació i sobreviu amb un migrat subsidi social, no s'està de flirtejar amb els cercles marxistes locals i fins i tot pretén gitar-se amb una militant del Partit dels Treballadors. El còctel resultant de tots aquests elements té un regust certament estrany. Avaluat ara, aquest relat autobiogràfic, afectat d'una verborrea egocèntrica, em desperta menys interès que la prosa perfecta d'Emmanuel Carrère. Però Limònov fascina, d'això ni hi ha cap dubte. Com tots els monstres, el deix d'humanitat que conté ens descol·loca.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-12-14

A la sala d'espera de la guillotina

Títol: La nostra vida vertical
Autor: Yannick Garcia
L'Altra Editorial
Barcelona, 2014
140 pàgines

  En un dels contes d'aquest llibre, intitulat "Caurem ben cap amunt", el protagonista acudeix a un congrés a Sofia que porta per nom oficial Jornades Intensives de Pensament Emprenedor Avançat (JIPEA). Ell i una amiga -Teresa- bategen l'esdeveniment com la Llepada Anual, perquè "el veritable objectiu del congrés és ensabonar-se". I més: "Fer-se un massatge d'ego els una als altres". Qualsevol que haja participat en una d'aquestes cerimònies acadèmiques -com a víctima o com a botxí- no podrà evitar un somriure agredolç. L'anècdota argumental serveix, a més, per situar-nos en un horitzó d'expectatives en què podem esperar les teories més brillants o les més hilarants, sovint separades ambdues pel gruix d'un paper de fumar.

  La Teresa va tindre un professor a Arizona que li va explicar la teoria de la caiguda cap amunt. Anomenava així les civilitzacions que no han seguit l'evolució habitual (naixement, creixement, apogeu, declivi i extinció), sinó que passen, per exemple, de l'apogeu a l'extinció sobtada sense una fase llarga de declivi. És el cas dels maies. 

  A la nostra civilització (la capitalista, mal anomenada "liberal"), on tot va esdevenint intangible ("el dia que peti internet, ningú sabrà qui som"), només ens pot identificar realment el que llancem. Som ja un vell projecte de vestigi arqueològic on l'essencial romandrà ocult. I tots els participants en congressos que coincideixen a explicar que, en xinès, el caràcter per a "crisi" està compost pel símbol de perill i el d'oportunitat s'assemblen ridículament a aquest contertulians de qualsevol escombreria televisiva que engolen la veu al màxim per a proferir la frase "Aquesta crisi és una crisi moral"...

  M'ha agradat especialment aquest conte perquè demostra com es pot fer bona literatura de l'actualitat estricta. No cal anar-se'n a l'època d'Escipió, ni allà on Crist va perdre les espardenyes: és ací, en cada cantonada del real més immediat, on bateguen els més engrescadors projectes literaris.

  Els contes de Garcia agafen sovint giragonses sorprenents i tenen arguments molt variats, però acaben formant una unitat plausible. La nostra vida vertical, en aquest sentit, suposa un alè d'aire fresc en una literatura que ha donat grans contistes i que, pel que es veu, ho continuarà fent.

  Potser la literatura catalana està en l'estadi de confondre l'apogeu amb l'extinció -com qualsevol literatura culta minoritària-, però amb autors com Yannick Garcia la sala d'espera de la guillotina se'ns farà més confortable. Així sia.

Joan Garí

 

La dona sense rostre

Títol: Per a Isabel. Un mandala
Autor: Antonio Tabucchi
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. de Teresa Muñoz
132 pàgines

Un mandala (literalment, roda o cercle en sànscrit) és, segons la Viquipèdia, “un dibuix, pintura o baix relleu normalment amb trets geomètrics que es desenvolupa a partir d’un punt central o axial fins a formar normalment una figura circular o concèntrica”. Usualment té un significat místic o simbòlic, representant l’Univers sencer a través de cercles. Quan va escriure Per a Isabel. Un mandala, als anys 90, Antonio Tabucchi va disposar una estructura on el narrador de l’obra du a terme una intensa perquisició a la recerca d’una dona portuguesa a través de nou cercles, en consonància amb la tradició budista. La Isabel que dóna títol a aquesta nouvelle va créixer en una família antisalazarista, en aquell Portugal “oblidat per Europa i desmemoriat d’Europa”. A mesura que avançarà en la seua indagació, el narrador rememorarà la jove que va conèixer, rebel i inconformista, vital i decidida a menjar-se el món.

Des d’Èdip sabem que tota enquesta íntima ens farà tremolar en arribar als resultats, i l’examen de l’evocador narrador de Per a Isabel seguirà el mateix esquema. Com la Beatriu de Dante, el seu rostre guia el narrador, però la recerca mística no pot conduir més que a la melancolia. La persistent primera persona de la narració ha hagut de travessar nou cercles i entrevistar personatges molt diferents, fins a retrobar-se amb una fantasmagòrica Isabel a la Costa Blava. Uns li han dit que Isabel s’havia suïcidat, d’altres que va ser una ferma opositora al règim (no sent, totes dues coses, estrictament incompatibles). Qui va ser el seu carceller, Joaquim Francisco Tomás de Almeida (a qui tothom anomena l’oncle Tom), convida el narrador a un gotet de cachaça. Ell presumeix de saber-ho tot sobre Isabel, però l’única frase que se li escapa, enmig d’una bafarada intensament etílica, és un vinyolià “Tot és res”. La figura d’Isabel s’esvaeix. D’una manera o altra, està perfectament representada per la imatge de la portada del llibre, una bella fotografia d’Alicia Savage protagonitzada per una dona prima, amb un vestit roig, que subjecta amb totes dues mans una gran maleta; el seu rostre està completament velat per un núvol vermellós, mentre en segon pla una casa s’endevina enmig d’un paisatge boscós.

En realitat, Per a Isabel condensa tots els motius de la fascinació que un escriptor italià podia sentir per Portugal. Aquest país és com aquesta dona misteriosa -la dona sense rostre o amb el rostre ennuvolat, com en la imatge de Savage- que cal anar a buscar: un repte, un enigma, un trencaclosques emocional, un joc de la memòria. Tot això dota de sentit la mateixa història del manuscrit. Com han explicat els seus editors originals, Per a Isabel no va tindre mai l’imprimàtur d’Antonio Tabucchi. Es tracta d’un inèdit publicat pòstumament (Tabucchi va morir l’any 2012). L’autor l’havia datat a Vecchiano, el 1996, i l’havia definit com una “novel·la extravagant, una criatura estranya com un coleòpter desconegut que ha quedat fossilitzat en una pedra”. La malaltia que el va sorprendre la tardor del 2011 li va impedir anar més enllà.

Posat dins del conjunt de la seua obra, però, Per a Isabel té un sentit. Aquesta Isabel que trobem a la Costa Blava, amb un “vestit blau de seda com el d’una vegada que la vaig veure davant de l’ajuntament i un barret amb el vel blanc” no pot ser més que una figura de la memòria. Habita un estadi temporal compartit però periclitat -un “llavors” que ja no pot ser “ara”-. Forma part del passat del narrador i no del seu present, potser condensant tants moments intensament viscuts en aquest Portugal on un escriptor italià podia sentir-se com a casa, “si és que hi ha cases d’algú...”

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-12-14

L'horror de la pau

Títol: Ens veurem allà dalt
Autor: Pierre Lemaitre
Edicions Bromera
Alzira, 2014
Trad. d'Albert Pejó
477 pàgines

Per què ens fascina la Primera Guerra Mundial? En la Segona hi ha Hitler, tota la vesània criminal del nazisme, la monstruosa pallassada mussoliniana, l'hecatombe sense pal·liatius de la Shoah, l'obstinada fúria nipona,  la tragèdia triomfal de la Unió Soviètica... però en la Primera (la Gran Guerra per antonomàsia) conflueixen potser facetes de l'horror que eren massa inèdits quan s'esdevingueren. El món venia de la tendra relaxació de la Belle Époque (com va retratar Stefan Zweig, amb un lirisme commovedor, en les seues memòries El món d'ahir) i no s'esperava que en tant poc de temps es congriara una tempesta tan perfecta. L'horror de les trinxeres va donar pas a un seguit de circumstàncies, bé politicosocials (la revolució russa o la ignomínia de Versalles, per exemple) o bé estrictament tècniques (l'aparició dels primers avions de combat, dels primers tancs, dels atacs amb gas...) que posarien les bases de totes les conflagracions futures. Ningú li estalviarà a la Gran Guerra el seu caràcter emblemàtic. I per això els països que la van sofrir més directament han convertit aquest any del 1914 en ocasió per a les commemoracions més sentides.
  Si algú hi va patir amb més intensitat, sense dubte va ser França. En cada llogarret del país un monument recorda, en un lloc d'honor, els caiguts en aquella infame carnisseria. Per això hi ha estat especialment oportuna la publicació, ara fa un any, d'aquest Au-revoir là-haut que ens arriba molt eficientment traduïda per Albert Pejó de la mà d'Edicions Bromera. El llibre va ser rebut enllà dels Pirineus amb un entusiasme unànim i va ser guardonat amb el premi Goncourt. Amb molt bon criteri, tot s'ha de dir: Ens veurem allà dalt és una autèntica novel·lassa, escrita amb l'ofici d'un gat vell com Pierre Lemaitre (foguejat en l'ubicu gènere negre). Només un escriptor amb tots els ets i els uts com aquest és capaç de suscitar una lectura ceguerosa i febril, tot conduint el lector a través d'una història que en realitat no se situa enmig dels esdeveniments bèl·lics pròpiament dits, sinó en la més immediata postguerra.
  La peripècia de la tragèdia fins la picaresca d'aquests dos miserables soldats, Albert Maillard i Édouard Péricourt, està marcada des d'un principi pel seu caràcter de testimonis d'un assassinat. Però cometre un crim en una guerra és com posar multes de velocitat a Le Mans (com hauria dit algú en el film Apocalypse Now): Maillard ho sap i ho sap també Péricourt. Aquest segon ha quedat, a més, horriblement marcat com només et podria haver passat en aquella inversemblant contesa: sense mandíbula inferior, amb la gola a l'aire "i, a sota, un magma de carns escarlates amb alguna cosa al fons, que deu ser la glotis..."
  Hi ha moments narrativament esplèndids en aquesta obra, com l'explicació de les conseqüències de la indisposició del senyor Péricourt (producte de l'emoció pel record sobrevingut del seu fill) o la negociació del preu dels taüts entre Pradelle i Lavallée. Lemaitre sap dosificar i estructurar la informació, va conduit el lector per la senda que vol i és destre en la ironia i, quan cal, en la introspecció psicològica. Ha après la pauta de la millor novel·lística francesa, de Victor Hugo a Irène Némirovsky.
  Potser la lliçó de Ens veurem allà dalt és que el pitjor d'una guerra és la pau subsegüent. En aquesta conjuntura atroç, soldats com Maillard tenen moments estrictament proustians contemplant el món de l'alta societat com ho faria un infant davant d'un aquari. La guerra l'ha destruït i l'ha empobrit. I encara voldrien que donés les gràcies.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-11-14

In versu veritas

Títol: El rastre blau de les formigues
Autor: Ponç Pons
Quaderns Crema
Barcelona, 2014
207 pàgines

  Quan un creador es troba en aquesta precisa edat en què ja li ha passat la dèria de ser “el centre del món”, potser, amb gran sort, s’esdevinga que en endavant les seues pretensions es circumscriuran a “restar-ne un poc al marge”. Això és el que li ha passat a Ponç Pons (Menorca, 1956). Vorejant la seixantena, aquest poeta ha volgut oferir-nos un vademècum literari atresorant la saviesa de tota la vida viscuda. I ho ha fet en forma d’aforisme, que és una manera acreditada de condensar els conceptes fonamentals amb brevetat i substància. Al capdavall, som fills de la nostra civilització i no en podem fugir: els japonesos fan haikus i hi reïxen però els poetes occidentals que ho intenten naufraguen gairebé sense excepció quan s’enfronten a un motle que els és profundament aliè. En canvi, m’agradaria llegir els llibres dels aforistes nipons: no crec que hi estiguen dotats.
  Pons, que sap tot això i sap més coses, s’ha adonat que Menorca podria ser Ítaca però un Ulisses poeta i aforista no necessitaria el gran viatge. Com diria Joan Guasp, un altre autor balear addicte a la literatura sapiencial, un Ulisses així no necessitaria viatjar, perquè ja viuria al paradís més pròxim.
  Amb aquesta filosofia ha encetat Ponç Pons la singladura seca de El rastre blau de les formigues. I voldria dir ara, per a què no hi haguera cap dubte, que aquest em sembla un dels llibres més importants que s’han publicat en català als darrers anys. No sóc partidari dels elogis buits, ni de les lloances sistemàtiques: vaig passar un mes d’agost deliciós sentint-me acompanyat per la riquesa conceptual i la bellesa formal d’aquest grapat d’aforismes. Vaig comulgar, així mateix, amb la filosofia vital de Pons. El seu panteisme -la recerca d’un Déu natural i sense intermediaris-, les lliçons d’estil preses del paisatge (sense oblidar que “El millor paisatge per escriure sempre és l’interior”), la seua profunda convicció que “escriure és també una forma de llegir”, la manera activa i desacomplexada d’entendre l’escriptura (“Un llibre també depén de la qualitat del lector”): tot ajuda a conformar l’esperit d’un escriptor profundament imbricat amb el seu ofici i el seu territori.
  Menorca, en aquesta cosmovisió, és com el Walden de Thoreau però a la inversa: tot ací està rodejat d’aigua i el poeta pot sentir-se illòman amb totes les conseqüències epistemològiques. La lectura d’alguns autors estimats (Jean Giono, certs filòsofs, els gran poetes de tots els temps) va convencent l’autor que la veritat es troba a la seua cabana de fusta en Sa Figuera Verda, on l’única companyia és la dels animals i les plantes. En aquesta soledat ascètica, res no importa: ni les enveges del món literari, ni les critiques ni res que no siga escriviure i practicar la filosovida.
  Al capdavall, Menorca només té set-cents quilòmetres quadrats: no s’hi pot anar molt lluny però –com demostra Pons- s’hi pot anar molt endins. Aquesta és la lliçó primordial d’aquest llibre. El seu autor voldria capgirar el tòpic i poder tindre llibres, escriure arbres i plantar fills. El seu lema: In versu veritas. I tota la resta no és ni tan sols literatura.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.587

El teatre de la vida

Títol: La gran caiguda
Autor: Peter Handke
Barcelona, 2014
Raig Verd editorial
Trad. de Marta Pera
171 pàgines

  Homer potser no s'ho imaginava, però quan va escriure L'odissea va idear -o va fixar- una fórmula narrativa destinada a una posteritat especialment agraïda. Narrant la tornada d'Odisseu/Ulisses a Ítaca després de la guerra de Troia -amb totes les aventures esdevingudes al país dels cicons i dels lotòfags, amb el cíclop Polifem, a l'illa d'Èol, al país dels lestrígons, a l'illa de Circe i al propi Hades, amb les sirenes, les roques d'Escil·la i Caribdis o les vaques d'Hèlios-, Homer -fos qui fos "Homer"- estructurava un model literari que de llavors ençà ha continuat fascinant-nos: el viatge.
  El guerrer que recorre el Mediterrani experimentant un procés d'aprenentatge biogràfic és l'heroi universal que travessa la vida detenint-se en cada port, mentre somia en una llar que podria ser qualsevol illa, però només és aquella on una esposa pacient i un fill intrèpid escruten cada dia l'horitzó. Ulisses tornarà finalment a Ítaca, vestit com un captaire ("ric del que ha donat..."), es venjarà de la infame turba de pretendents de Penèlope i imaginarà un repòs possible. Però això, és clar, serà ja una altra història.
  Peter Handke, en La gran caiguda, ha seguit sense dissimular l'esquema homèric. Tota l'acció de la novel·la transcorre en una sola jornada, del matí a la nit. Un actor retirat -un actor sense nom- es desperta en una casa que no és la seua. És un poc misantrop i no estima realment la dona que l'ha hostatjat (a qui retrobarà després, a la ciutat). Té una petita missió: ha de rebre un premi. Es posa en marxa, doncs, des de la casa on ha passat la nit, cap a  la gran ciutat on l'honor l'espera. En un llibre, però, ha llegit un aforisme que sembla un reflex especular de la seua pròpia divisa vital: "La impaciència aniquila l'existència".
  L'actor sense nom, doncs, no té cap pressa. Primer que res -com en els contes infantils- ha de travessar un bosc. Al bell mig de l'arbreda troba un vell captaire, que podria ser un altre Odisseu de la vida, i imagina que podria tractar-se de l'últim home. Després, però, hi compareixerà més gent, fins i tot un tipus que llegeix l'immortal poema homèric. No esperem, però, que aquestes peripècies estiguen narrades amb cap motle realista. Handke ha ordit un text certament original, fins i tot sorprenent, servit en un estil reiteratiu, detallista, desproveït aparentment de pretensions fins vorejar el naïf. El que tenen en comú els personatges amb qui l'actor es troba és precisament la seua naturalesa profundament teatral. Fins i tot -o especialment- enmig d'una església, on és l'únic espectador, té l'ocasió d'observar el misteri de la representació, que li confirma l'oficiant: "Jo, com a capellà, també sóc actor, ho he de ser".
  A la ciutat, el protagonista contempla en un televisor com el president del país declara la guerra a una altra nació. A la pantalla hi ha dones boniques amb postures sensuals, però al carrer les dones van tapades fins als ulls. Tot sembla formar part d'una gran farsa. Entre la multitud de la megalòpolis reconeix el seu pare i la dona a casa de la qual ha passat la nit. Finalment, li surt al davant el director de la pel·lícula en què, a l'endemà, ha d'actuar. Però si tot és ja una immensa ficció: quin sentit té dir-se actor?
  La "gran caiguda" a què fa referència el títol és també la gran el·lipsi del final. Si hi ha una guerra en marxa, si l'amor no és possible, si el capellà va disfressat sota la casulla, si tots són actors, potser el final del dia siga simplement el final de la vida. Deixar-se caure, llavors?

Joan Garí

Publicat en Ara, 1-11-14

Retorn al carreró dels miracles

Títol: L'edifici Iaqubian
Autor: Alaa Al Aswani
Edicions del 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Pius Alibek
315 pàg.

Es reedita en format de butxaca L'edifici Iaqubian, d'Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d'una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries... fins i tot els islamistes.
  L'autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l'entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l'Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L'edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d'Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.
  Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:

  "Nasser ha estat el pitjor governant de la història d'Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L'efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l'oportunisme i la mentida".

  Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:

"Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
   Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament".

  El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.

Joan Garí

Zezé a la terra promesa

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Libros del Asteroide
Barcelona, 2014
Trad. de Carles Sans
191 pàgines

  José Mauro de Vasconcelos (Rio de Janeiro, 1920- São Paulo, 1984) és un dels escriptors brasilers més populars del segle XX. El seu interès pels actors més fràgils de la realitat brasilera -els indis, els garimpeiros, els treballadors de les hisendes- el va moure a dur a terme un projecte literari de reivindicació de les classes subalternes i també de la terra d'on volien ser expulsats. En aquest sentit, és lògic que, en un moment donat, la seua mirada es desplaçara cap al món dels infants. Un xiquet no és un oprimit, però un xiquet pobre pateix doblement la incomprensió dels adults. D'aquí que Vasconcelos es decidís per retratar, en La meva planta de taronja llima (1968), la vida quotidiana d'un marrec que viu al Brasil profund en comunió amb el seu medi natural. És probable que l'autor hi bussejara en els seus propis records. De fet, ell mateix va nàixer en una família ben pobra, al barri carioca de Bangu, i la indigència el va obligar a anar a viure amb uns oncles a Natal. Ben aviat la vida el sacsejaria, fent-lo subsistir en els més diversos oficis: entrenador de boxa, carregador de bananes a una fazenda, model d'escultors, cambrer nocturn...
  El protagonista d'aquest llibre és José, a qui tots coneixen per Zezé. El seu oncle Edmundo li diu que quan siga gran li explicarà la història de Josep a Egipte, aquesta peripècia dramàtica que prefigura la del propi Jesucrist. Però Zezé té altres preocupacions. A casa, cada germà cuida del germà més petit. D'ell va tindre cura Lalá i ell, al seu torn, ha d'ocupar-se de Luis. La família vol mudar-se a una casa nova i, al pati d'aquest nou habitatge, creix un humil arbret de taronja llima. Zezé hi parla, i hi comparteix confidències.
  La narració privilegia els moments dialogats. L'autor es preocupa per imitar acuradament la parla dels infants, però probablement en la traducció s'ha perdut bona cosa de la vivacitat de la llengua original. La pobresa de la família només és relativa als béns materials: les vivències interiors dels personatges -la seua loquacitat evangèlica- no es veu en absolut afectada pel tamany de les seues possessions.
  La vida menarà Zezé a convertir-se en adult precoçment. Però la seua llarga conversa amb Minguinho, l'arbret de taronja llima, s'instal·larà en el més profund del seu subconscient, l'autèntic territori de la més fèrtil de les riqueses.

Joan Garí

Publicat en Ara, el 18-10-2014

El paradís perdut

Títol: Matar De Gaulle
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2014
171 pàgines

  A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. En Matar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
  El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors: La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
  A Matar De Gaulle, Bezsonoff imagina una família nordcatalana resident a Alger, els Vidal. Els pares no parlen als fills en català, però aquest idioma és ben habitual a la ciutat, claferta de valencians, menorquins i rossellonesos. És aquest món el que serà esborrat radicalment del mapa el 1962. Aquell any, al març, Alain Vidal i la seua nòvia Sylviane passegen el seu amor mentre un país sencer es convulsiona pel desesperat ménage-à-trois entre l’exèrcit francès, els insurrectes i l’OAS (l’organització clandestina que lluita per mantindre el poder francès a Algèria). Alain i Sylviane participen en una manifestació pacífica en solidaritat amb la població algeriana, però l’exèrcit dispara a matar. Sylviane mor. Quatre mesos després, França se’n va d’Algèria. L’oncle d’Alain, Anatole, decideix involucrar-se amb una cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle per la suprema traïció d’abandonar a la seua sort milers de francesos algerians (els famosos pieds-noirs).
  La peripècia d’aquest atemptat contra el general és el motor de la novel·la. En realitat, la població metropolitana vivia amb una notòria indiferència l’afer algerià. Però els militars tenien el seu honor i es poden cometre els majors crims en el seu nom. Si l’atemptat haguera reeixit, l’OAS podria haver-se convertit en un símbol patri. En fracassar, tot se’n va en orris: “”Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort”, reflexiona l’autor d’Una educació francesa.
    Algèria, fet i fet, és el paradís perdut de més d’una generació de francesos i els qui l’abandonaren el 1962 han retornat sovint com Adam i Eva podrien haver revisitat l’Edèn després de l’afer del fruit prohibit. L’autor, en tot cas, no s’oblida de recordar-nos les seues obsessions més càlides, de vegades de forma irònica (“Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”). El seu rossellonès és un instrument d’una vivesa sorprenent i evocar-hi el do de pit de Luis Mariano en Mexico converteix tot plegat en una exòtica evocació demodée. L’Algèria preindependent era un frenopàtic temptadorament resumible: “Els policies col·laboraven amb els assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera”. I així va ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-10-2014

Contra la connivència polsosa

Títol: Feliços els feliços
Autora: Yasmina Reza
Anagrama
Barcelona, 2014
Trad. d’Oriol Sánchez Vaqué
188 pàgines
  Quan algú que jutja públicament un llibre no queda satisfet amb la seua lectura té dues vies: la humilitat o el carnatge. Certs crítics molt atrevits frueixen especialment amb aquest segon recurs: destrossar el llibre que ha escrit algú altre pot resultar un plaer refinat i volàtil perquè és fàcil i costa ben poc destruir allò que ha costat mesos o anys d’edificar amb més o menys encert. Tanmateix, quan qui judica és un escriptor –com és el meu cas- és lògic que s’hi procure ser caut i –per què no- una mica magnànim. Al capdavall, jo sé el que costa escriure un llibre, quantes il·lusions s’hi depositen, com és de difícil excel·lir-hi absolutament. Ser humil a l’hora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.
  Feliços els feliços és un aplec d'una vintena de fragments on un grapat de personatges de diferent edat, sexe i condició interactuen i s'entrellacen en una pugna existencial on sovint hi ha el sexe enmig i sempre la múltiple i viscosa variabilitat de les emocions. El títol ve suggerit per una cita preliminar de Borges: "Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices" (en castellà en l'original). Aquest bucle borgià sembla voler suggerir la intenció de l'autora de presentar un aplec més o menys casual de tipus que potser tenen en comú anar passant la vida papallonejant al voltant de la llum de la felicitat sense cremar-s’hi mai realment. Són gent molt diversa: una professora d'institut que té por d'envellir malament, un matrimoni amb desavinences, una anciana amb càncer, una parella que té un fill que vol ser Céline Dion, un sexagenari que vol que l'incineren quan es muira, un metge que paga per sexe a jovenetes, un excèntric jugador de cartes... La peripècia de tots plegats es configura com en una sèrie o en una pel·lícula d'aquestes que Hollywood deixa fer quan vol rivalitzar amb el cinema independent. Al fons –però no gaire amagat- sura la visió que Yasmina Reza probablement té sobre la monogàmia i que podria ser la que vehicula a través de les paraules de Chantal Audouin, un dels seus personatges: “Les parelles em fan fàstic. El seu encongiment, la seva connivència polsosa. No m’agrada res d’aquesta estructura ambulant que travessa el temps davant dels nassos dels solitaris. Menyspreo les dues parts i només aspiro a destruir-les”.
  M'agradaria poder dir que de la lectura de tot això he tret alguna sensació clarament positiva, però no ha sigut així. Només hi he sabut veure una mena de deliciosa xerrameca, fins i tot acceptant que de vegades la línia divisòria entre la xerrameca i l'alta literatura –certa mena d’”alta literatura”- pot ser realment feble.
  He llegit poc Yasmina Reza però he vist coses seues -en teatre, en cinema- que m'han semblat interessants. No és el cas de Feliços els feliços. No dic que no hi haja un propòsit en aquesta obra, però jo no hi he empatitzat. L'empatia és essencial amb un llibre: és el que et permet interessar-t'hi més enllà de l'obligació professional, el que el dota de l'atractiu que el farà perdurable.
  Llegint aquestes pàgines he tingut la mateixa sensació que de vegades em sorprén fa anys en les pel·lícules de Woody Allen: tot hi és tècnicament perfecte, els diàlegs són correctes i fins i tot amb guspires d’autèntica gràcia –la llegendària vis comica del feiner novaiorquès-, els personatges són atractius i la mecànica narrativa està ben engreixada. Però hi és absent alguna cosa, un element inaprehensible, que separa la màgia dels seus films dels primers temps de la rècua de pel·lícules que, invariablement, ens endossa cada any en tot el que portem de segle. Yasmina Reza ha escrit un relat que m’ha fet el mateix efecte.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-9-2014

Al tron més elevat del món

Títol: Quaranta nits amb Montaigne
Autor: Antoine Compagnon
Blackie Books
Barcelona, 2014
Trad. de Jordi Martín Lloret
165 pàgines

  En els últims anys han sovintejat les lectures aplicades de Montaigne. Conforme ens endinsem en el segle XXI, el solitari de Saint Michel es revela, com més va més (i en companyia de Skakespeare: el vell Will no deixa mai d’estar d’actualitat), el clàssic essencial d’aquesta estranya època que ens ha tocat viure. Les “lectures aplicades” es podrien entendre com la versió culta dels llibres d’autoajuda, si això no les desmereix en excés. Al capdavall, si Plató pot ser més eficaç que el Prozac, Montaigne pot fer l’efecte d’un vàlium, sobretot si prenem la precaució de no barrejar-lo amb alcohol…
  How to live: a life of Montaigne, de Sarah Bakewell (Cómo vivir. Una vida con Montaigne, Ariel, 2011) podria ser l’exemple paradigmàtic dels llibres a què faig referència. La senyora –o senyoreta- Bakewell, al capdavall, es limita a observar que “la idea d’escriure sobre un mateix”, tant en boga en l’oceà dels blogs, tuits, tubes, spaces, faces, webs i pods, no va existir a la pràctica fins que Montaigne no la va inaugurar. Fins i tot va haver d’inventar la paraula per a definir la nova mena de llibre que havia fabricat: essais. Dissortadament, avui dia la paraula assaig sembla un reclam per a provocar l’allunyament ràpid dels lectors. A còpia de considerar-hi qualsevol cosa que no és ni una novel·la, ni un poemari ni un text teatral, hem poblat el món d’”assajos” que no tenen res a veure amb la literatura, criatures plúmbies i contrafetes, refregits de tesis doctorals, memorials de greuges contra les belles lletres… amb cites a peu de pàgina!
  Contra tot això, i contra el mal de viure, Bakewell proposa tornar a l’escriptura de Montaigne, a la seua tolerància, a la seua introspecció, al seu escepticisme. How to live va ser un èxit internacional i va revifar l’interès per una obra que, en realitat, mai havia deixat de fascinar.
  Qui ha visitat la torre de Michel de Montaigne a la petita vila que porta el seu nom, al Perigord, no oblidarà mai l’experiència. Per sort, el lloc és ben difícil de trobar, com va explicar amb un divertit enuig Jorge Edwards en La muerte de Montaigne (Tusquets, 2011) i puc corroborar jo mateix. Certs territoris de l’ànima convé que siguen secrets per a què conserven la seua puresa. Allí es poden contemplar encara les bigues on l’assagista va fer gravar les seues dilectes màximes en grec i en llatí. La biblioteca de Montaigne, completament buida de llibres, és la més fascinant del món.
  En l’estela de Sarah Bakewell, és ara el professor Antoine Compagnon qui acaba de triomfar al seu país –França- amb un manualet titulat originàriament Un été avec Montaigne. El volum aplega textos producte de la col·laboració de l’autor amb un programa de ràdio. Durant quaranta dies, un intens estiu, Compagnon va alliçonar els oients amb càpsules muntanyenques. Hi va pintar un Montaigne precursor de Descartes, de la fenomenologia, del comunisme o de Freud, i va provar d’argumentar que l’escriptura, segons el mestre, és un bon remei contra l’angoixa i els dimonis interiors.
  L’home que parla obertament de sexe (al segle XVI!), que no se sent concernit pel discurs religiós, que dubta constantment i que considera que “la major part de les causes dels desordres del món són gramaticals” (amb la qual cosa, no es converteix també en precursor de la filosofia del llenguatge?) s’hi alça com un clàssic perfectament viu, més poderós i actual que mai.
  Al final, la lectura intel·ligent de Compagnon serveix, si més no, per a recordar-nos la vigència d’un pensador que ho acaba resumint tot en una frase immortal: “Et au plus eslevé throne du monde, si ne sommes assis que sus notre cul” (“I al tron més elevat del món, no ens asseiem més que sobre el nostre cul”). Montaigne forever.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-14

Simfonia d'una gran ciutat

Títol: Berlin Alexanderplatz
Autor: Alfred Döblin
Edicions de 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Carme Serrallonga
542 pàgines

  Si Ulysses (1922) era la novel·la de Dublín i del deambular ciutadà de Leopold Bloom, Berlin Alexanderplatz (1929) és l’odissea d’un altre tipus característicament urbà, Franz Biberkopf, i d’una ciutat que ve d’un gran desastre i se n’acosta a un altre de pitjor, però encara no ho sap.
  A final dels anys 20, certament, la capital d’Alemanya semblava haver passat algunes proves excessives, com l’amenaça de la revolució bolxevic o  la hiperinflació, i veia pupul·lar-hi un tall d’individus estrafolaris, tan marcials i seriosos com perfectament ridículs: els nazis. El 1928, quan Döblin situa l’acció de la seua novel·la, feia quatre anys que Adolf Hitler havia eixit de la presó on havia anat a raure després del putsch de Múnic, i tres des que havia publicat la delirant autobiografia Mein Kampf. Naturalment, pocs alemanys semblaven encara haver llegit aquest llibre, i els que ho havien fet –no crec que hi estigués comprés Döblin- potser no se l’havien pres massa seriosament. És el cas que l’autor de Berlin Alexanderplatz es deleix a imaginar un protagonista que es dedica a vendre el Völkischer Beobachter. “No té res contra els jueus –explica el narrador a propòsit de Biberkopf-, però està per l’ordre”. Döblin, per cert, és jueu i a més militant socialista. I tanmateix el Berlín que s’estén al llarg de les seues pàgines no és una ciutat ideològica, sinó una fascinant i terrible megalòpolis amb els seus llampants reclams publicitaris, el trànsit embogit, l’estrèpit continu, la gentada. És el món modern el que s’hi representa, amb la seua dislocada fúria intrínseca. Hi ha nazis als carrers, sí, però els socialdemòcrates tenen majoria al Reichstag (tot i que Döblin avisa: “els socialistes no han conquistat el poder polític, és el poder polític qui ha conquistat els socialistes”). Prescindint de la política, tot  hi és magnífic i excitant.
  A Franz Biberkopf el van tancar a la presó quatre anys per haver matat la seua xicota Ida. Els personatges amb què es relaciona fora de la presó no són molt diferents dels que degué trobar a dins. El Berlín de Döblin és una urbs poblada per rufians i furtamantes i la realitat que informa és un collage fet a base de notícies borsàries, anuncis, prospectes comercials, cartes de presos, estadístiques, articles de diccionaris, cançons, butlletins meteorològics i etcètera. Aquest món embogit està vist amb un distanciament brechtià i amb la mateixa voluntat expressionista que podia animar Grosz, Dix, Meidner o Beckmann. L’Alexanderplatz, en aquest mapa, és el lloc per on passen tots els tramvies i en 1928 una plaça amb el subsòl a l’aire per la construcció del metro. Amb els anys, els comunistes la convertirien en el centre neuràlgic del Berlín Oriental, mentre la destruïen estèticament amb una arquitectura d’una lletjor meticulosa.
  Sembla evident el paral·lelisme amb L’Ulysses joyceà, tot i que Döblin va al·legar que no va conèixer aquest llibre fins ben endinsat en l’escriptura del seu: “Una mateixa època –va escriure- por produir dues coses semblants, fins i tot iguals, en diferents indrets i amb independència l’una de l’altra”.
  I és així, en efecte, com l’esperit de l’època agermana Joyce i Döblin. Irònicament, els nazis ja al poder degueren considerar les seues novel·les igualment “degenerades”, i van cremar sense dubte en alguna pira aquelàrrica. Com tot l’art experimental, van nàixer en un món convuls i ja en són testimoni imperible.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.578

L'ordre alfabètic del món

Títol: Alguien dice tu nombre
Autor: Luis Garcia Montero
Alfaguara
Madrid, 2014
226 pàgines

  Es nota que aquesta és una novel·la escrita per un poeta. Per un bon poeta, afegiria. Més enllà de la trama argumental i de l'edifici complet de l'obra, el llenguatge que hi utilitza García Montero és d'una precisió estilística notable i d'una bellesa superlativa.
  El protagonista de l'obra, León Egea, és un jove estudiant de Filosofia i Lletres que, durant l'estiu de l'any 1963, es posa a treballar en una editorial especialitzada en enciclopèdies. Som a Granada, epítom de la província espanyola, asfixiada pel franquisme i per la misèria moral d'una societat malalta. En 1963 Miguel Ríos encara es feia dir Mike Ríos, però Manuel Fraga ja era Manuel Fraga, tot un ministre d'Informació i Turisme. És possible que al món ja sonaren els acords dels Beatles i de Bob Dylan, però a l'Espanya de l'època l'únic indici de modernitat era l'actitud d'alguns estudiants -León entre ells-, que buscaven en la literatura subversiva i la pell de les dones una cosmovisió alternativa a la de l'Invicto Caudillo.
  Una altra novel·la ambientada durant el franquisme... I així seria, i potser passaria sense pena ni glòria de no ser per la ductilitat d'aquesta prosa de poeta que gasta Montero, una prosa que et fa aturar-te i subratllar determinades frases de tant en tant, i pensar-hi detingudament. "En la tierra seca falta la hierba verde que le sobra al parloteo", descriu León durant un viatge en tren. "La soledad es la ropa interior de mi conciencia, mi condición más íntima, mi manera de ser", cavil·la aquest durant la primera visita a casa de Consuelo, la secretària de l'editorial amb qui viurà una inoblidable història d'amor. "Las personas desnudas, aunque quieran comportarse de forma perversa, están siempre a un paso de la ingenuidad. Por eso los sastres y los modistos son agentes del orden", conclou el protagonista mentre pensa en ell i en Consuelo. "La flexible oscuridad de la noche nace del cuerpo", medita León al llit de la seua amant dèsset anys major que ell.
  Aquestes frases no són simples sentències rutinàries espargides per un prosista més o menys talentós. Aquestes frases revelen la ploma d'un gran escriptor, dotat de força lírica i de la capacitat d'harmonitzar la sintaxi per a produir això tan delicadament rar: bellesa. 
  És per aquest motiu que aquest llibre no es pot deixar de llegir fins al final. També l'argument i la trama estan ben construïts, és cert. És un encert imaginar de protagonista un venedor d'enciclopèdies. Aquest acaba tenint una visió enciclopèdica del món. Tot s'hi registra per ordre alfabètic i la gran confabulació dels objectes, les idees i els éssers sembla seguir com una pauta secreta. Molt coherentment, l'editorial on treballa León es diu Universo, perquè no hi ha res més universal que una bona enciclopèdia.
  El final del llibre és sorprenent, perquè ni els companys de treball -incloent-hi Consuelo- ni el professor més estimat per León resulten ser els qui ell pensa que són. La giragonsa ajuda a formar-se la idea que aquest és un llibre redó, escrit amb la sensibilitat estilística del poeta i la saviesa estructurant del narrador. Una història iniciàtica que resumeix moltes biografies d'aquells anys -les biografies dels millors. Una vindicació de la vida, del compromís i del sentit de la Història. Una bona novel·la.

Joan Garí

 
 

La novel·la de la vida real

Títol: Los hijos
Autor: Gay Talese
Editorial Alfaguara
Madrid, 2014
Trad. de Damià Alou
 765 pàgines

Gay Talese és considerat, amb Tom Wolfe, el pare del New Journalism. Amb aquesta etiqueta –que en realitat és de Wolfe- es venia a donar carta de naixença a l’ús en el periodisme de les tècniques i els recursos de la ficció novel·lística. Amb això, els redactors dels periòdics dels anys 70 van poder posar en marxa un nou model de reportatge que, sense apartar-se dels fets objectius, oferia al lector una prosa vivaç i versàtil, un empelt fructífer que ha arribat fins a l’actualitat convertit ja en un clixé de la professió.
  Quan va haver d’enfrontar-se a la redacció de la seua autobiografia, Unto the Sons, Talese va escollir aquesta mateixa tècnica. Segons confessa, volia mantenir-s’hi dins els límits de la no-ficció, però per primera vegada es va permetre petites llicències que potser el van torturar breument (com ara alterar alguns dels noms de les persones reals que protagonitzaven la història). En realitat, Los hijos es llegeix com una llarga novel·la que pren la família de Talese com a excusa per a realizar generoses excursions per la història d’Itàlia, d’Europa i dels Estats Units.
  El pare de Gay, Joseph Talese, va nàixer a Maida, al sud d’Itàlia, però, seguint la ruta de milions dels seus connacionals, va acabar instal·lant-se com a sastre als Estats Units (a Ocean City, New Jersey). Era un home seriós, que escoltava música seriosa, que mentre sopava expressava pensaments seriosos i que deplorava les pel·lícules, les obres de teatre i els programes de ràdio de l’Amèrica dels anys 40 per ser poc adequats per a una mentalitat seriosa. Aquest pare sever, que renyava el fill si col·locava el pa cap per avall, va trobar la seua mitja taronja en una altra immigrant italiana incapaç de tindre un tracte realment íntim amb ningú… amb l’excepció del seu marit. A la seua manera, doncs, pare i mare s’estimaven i, fent honor al seu rigor compartit, van procurar per al seu fill una austera educació catòlica.
  Entre monges i capellans –monges obsedides per l’onanisme, capellans una mica talossos- el jove Gay experimenta els tòpics comprovats per tots aquells que, almenys fins al Concili Vaticà II, van ser educats en aules que no eren sinó extensions d’espartanes sagristies. El que el preocupa, però, no és això. Són els anys de la Segona Guerra Mundial i els seus pares són italians. Amèrica combat Mussolini. Els germans de Joseph Talese lluiten a Itàlia amb el Duce contra els americans, cosa que provoca en Joseph un sentiment d’”agent doble emocional”. Aquesta ambivalència la transmet al seu fill, però qui sap si això serà, amb el temps, el motor que va permetre engegar aquest llibre.
  I és que l’autor s’oblida ràpid de la seua evocació infantil i, aprofitant els records de son pare i el diari del seu cosí Antonio Cristiani, acaba convertint Los hijos en una prolixa i commovedora vindicació de l’aportació italiana a la conformació dels Estats Units contemporanis. En aquest propòsit cap tot, des de la recreació de la cruesa primitiva de la vida a la Itàlia meriodional a llargues marrades històriques explicant el paper de Garibaldi en la unificació italiana o la Primera Guerra Mundial (on participa Antonio).
  Fascinat pels seus ancestres italians, es diria que Talese està disposat a conculcar el dogma del Nou Periodisme per a convertir el que havia començat sent unes memòries en una novel·la tout court. I és una llàstima, perquè l’evocació memorialística a l’Ocean City de la dècada dels 40 m’ha resultat molt més interessant que la llarga epopeia italiana.

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-9-14

Arguments per a després de les religions

Títol: Pasión del dios que quiso ser hombre
Autor: Rafael Argullol
Acantilado
Barcelona, 2014
81 pàgines

  Aquest llibre, que està dedicat "a los creyentes en dioses transitorios", consta de tres parts: la primera és un relat en segona persona, on l'autor apel·la al propi Crist, tot resseguint l'itinerari d'aquest fins a la mort; la segona és la confessió, en primera persona, d'un home que no és cristià i, tanmateix, es revela fascinat per la figura de Jesucrist, pel seu misteri; la tercera, finalment, fa el paper d'un apèndix documental, amb la reproducció cronològica, seguint la biografia de Jesús, d'una selecció dels quadres que l'han narrada visualment.
  Aquest és un llibre breu, però particularment intens. Rafael Argullol s'hi endinsa en un terreny que ja han sovintejat els novel·listes (com ja he explicat ací amb els casos de Saramago i Colm Tóibín). Ara ell aborda el tema des del punt de vista assagístic, i ho fa amb eficàcia i una rara intensitat. El tema és Jesucrist, ni més ni menys. Aquest "monstre" infantat a partir d'una "violació divina", aquest engendre amb "cor humà i pensaments divins". Argullol prova d'acostar-se a la seua còsmica soledat, intenta entendre'l:

"Tus enemigos te calificaban de mago impostor; tus amigos, de profeta e, incluso, de mesías. Sólo tú sabías en qué consistía el juego"

   No és aquesta, evidentment, la mirada del creient. És la mirada de l'escèptic que està convençut que "nuestra relación con lo sagrado es demasiado profunda como para ser entregada al abrazo de una religión". Allà on les religions ofereixen solucions, Argullol voldria preservar enigmes. Allà on la ideologia -el cristianisme- ha deixat de suscitar emoció, queda tanmateix el misteri d'una figura atractiva però ambígua, "un héroe, un charlatán, una sombra, un avatar". Les raons d'aquesta fascinació poden ser perfectament circumscrites dins el camp d'allò estètic:

"En ninguna otra historia legada por la mitología o la literatura un héroe sabe de antemano con tanta nitidez el dolor al que va a ser sometido y al que voluntariamente se somete. Cristo ha escrito en su espíritu todos los capítulos que le llevan a la muerte antes de vivirlos en su propio cuerpo. Esta monstruosa belleza es inexplicable"
 

  Però, sent "inexplicable", ha provat de ser explicada una vegada i una altra en la història de l'art occidental, que si ha tractat un tema amb profusió (de Quentin Massys a Piero della Francesca, de Miquel Àngel a Velázquez, de Botticelli a Bellini, de Grünewald a Rafael) ha estat el de la passió i la mort de Crist. Argullol es commou especialment davant la Crucifixió d'Isenheim, de Grünewald, on el cos de Crist és sotmés a una "convulsió brutal". A mi m'espanta especialment -com a Dostoievski- el "Crist mort al sepulcre" de Hans Holbein, on el presumpte salvador jau en una inconcebible horitzontalitat exasperada. Com explicava Sòcrates Miró en la meua novel·la El balneari, "un Crist així, el Crist vençut i humiliat de Holbein, no pot ser res més que un home". 

  Em permetré, doncs, afegir aquesta estampa torturada a la pinacoteca selecta de Rafael Argullol. Ell ha fet un petit gran llibre, un assaig per a pensar i per a pensar-se. Després de les religions, encara haurem de tractar amb els déus. I Argullol ens hi ha ofert un primer argument. 

Joan Garí

La vida, simplement

Títol: Això és tot
Autor: James Salter
Editorial Empúries
Barcelona 2014
Trad. de Ferran Ràfols
378 pàgines

  Això és tot és la crònica, al llarg de quaranta anys, dels avatars sentimentals de Philip Bowman, editor i exoficial de la marina que sembla un alter ego de l'autor. Un episodi primerenc dóna molt bé el to d'aquest llibre: Philip i la seua primera dona Vivien van a un sopar a casa del cap del primer. Un home s'hi insinua a la Vivien. Això excita en Bowman ("bullia de desig, com si s'haguessin conegut en un ball"). Quan els esposos són al llit, ell posa la mà a la corba del maluc d'ella. Ella el rebutja. "De cop i volta -explica el narrador- semblava una desconeguda". Per algun motiu inconcret, sura en l'aire la sensació que alguna cosa s'ha trencat, que l'episodi constitueix un punt i a part molt enèrgic. "La mateixa parella, el mateix llit, i en canvi ja no era el mateix". Fi del capítol.
  Per a ser un bon novel·lista has de donar-li faena al lector, no proporcionar tota la matèria ja mastegada. El bon novel·lista treball en el terreny de l'implícit. En una anècdota com aquesta és on James Salter demostra la seua fusta i no ens enganyarà: Això és tot és una magnífica novel·la, per això i pels personatges i per l'extraordinària economia narrativa que s'hi maneja:

  "Allò era Ovid, Carolina del Sud (Ouvid, com ho pronunciaven ells), caminets d'entrada fets de conquilles d'ostra, rètols de llautó, esglésies, ampolles de whiskey en bosses de paper i noies de pell blanca i cabells ondulats que treballaven en botigues i oficines, naixies per casar-te amb una d'elles"

  Com sol ser habitual en molts escriptors nordamericans, Salter hi segueix una estratègia reticular: cada vegada que s'intrudueix un personatge nou se'ns conta la seua vida. És així com el llibre va prenent la fesomia d'una teranyina. Quant a l'argument, és realment curt d'explicar: durant quaranta anys -entre l'època, al final de la Segona Guerra Mundial, en què Bowman serveix a la marina nordamericana i els anys 80- les dones van succeint-se al llit del protagonista. Primer va ser Vivien, una aristòcrata sudenca tocada i posada. Després va vindre Enid Armour, una anglesa també de l'alta societat. Més tard hi compareix Christine Vassilaros, l'esposa d'un empresari grec. Amb aquesta té un desengany que depassa el terreny sentimental. Ella s'enamora d'un altre home i, en separar-se de Bowman, li vol prendre la casa que li ha ajudat a comprar. L'incident és tan desagradabel que Bowman es venja seduint la filla de Christine, emportant-se-la a París i abandonant-la-hi després d'un indici de brevíssima però intensa lluna de mel.
  No hi ha res en aquesta història de realment transcendent. La biografia de Bowman va transcorrent, les dones hi entren i n'ixen, i al seu voltant també la Història passa. Però és precisament la vida allò que saltironeja en aquestes pàgines com un animal impacient, allò que informa cada fet i cada giragonsa argumental. Salter sap com es fa. Ens dóna accés directe a la vida, subordinant-hi i diluint-hi tot artifici.
  El llibre acaba de sobte, amb el fil de la vida interromput, just quan Bowman ha conegut una altra dona -Ann-, potser la definitiva. Llavors pensa per primera vegada en la mort i ofereix a Ann fer un viatge plegats a Venècia, "la ciutat funerària". Són els anys 80. El pes del món editorial als Estats Units s'ha anat diluint. La faena de Bowman té menys sentit. Els anys pesen. S'acosta el teló.

Joan Garí

 

La persistència de l'evocació literària

Títol: Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)
Autor: Ramon Ramon
Editorial Perifèric
Catarroja, 2014
308 pàgines

  Per què s’escriuen dietaris? És una pregunta escaient ara que Joan Borja, per exemple, acaba de publicar en 3i4 la primera antologia de dietaristes contemporanis en català, Àncora del temps. El volum revela un esforç continuat, al llarg dels últims anys, per a traslladar la vida de cada dia al paper per part d’una colla multiforme d’escriptors. El gènere atrau, això és obvi. I la nostra literatura li ret honors. Hi ha, d’alguna manera, un impuls que finalment fructifica per bastir una prosa de no ficció a l’altura de la que es fa i s’ha fet en mons molt més avançats, com ara el francès o l’anglosaxó. Prosa de no ficció? Pot passar, tanmateix, que el gènere s’empelte amb recursos pròpiament novel·lístics (veugeu la meua Història d’Amèrica en A contravent)… i deixem que es queixen els puristes. Ara mateix, fins i tot, un dels projectes prosístics més inquietants d’Europa s’edifica amb l’èxit fora mida de La meua lluita, de Karl Ove Knausgård. El noruec està escrivint una ambiciosa autobiografia en sis volums, que va començar amb La mort del pare (Min kamp, inèdit en català; en castellà a Anagrama). Per al meu gust, una extensíssima dissertació edificada massa esquifidament sobre les banalitats quotidianes. Però ha triomfat a Noruega i ara s’estén per tot el continent: la gent vol assistir a l’espectacle de la vida. Per això, més que mai, s’escriuen dietaris.
  Ramon Ramon ha sigut l’últim a pujar-se en aquest carro. I ha publicat un diari realment notori, plàstic i profund alhora, aconseguint un cert ideal d’equilibri entre fons i forma. Ramon té coses a dir sobre els llibres, els quadres, els edificis, les persones  i les músiques que se li posen al davant i ho fa amb efectisme i gràcia. No pot evitar, això sí, el filtre de la ideologia però, qui ho fa?
  Ramon Ramon és poeta i això es nota a la seua prosa. I no ho dic pejorativament, és clar: m’agraden les proses treballades, harmonioses i dúctils. “Arribem cap a les 11 del matí a Peníscola –escriu-. El dia és estival. Venint per l’autopista, la llum d’aram de les valls i serres del Maestrat ens ha desclòs com gira-sols. Fins un gran miop com jo guipava els detalls fullats de vinyes i oliveres. El verd més poètic, en aquestes terres, és el que pinta l’arada (…)”. And so on.
  Però la gràcia d’aquest dietari, més enllà de les qüestions estilístiques, és l’adopció d’un punt de vista amb què se’m fa difícil no simpatitzar. Ramon fa diverses estades a Gran Bretanya i Irlanda, seguint la seua pulsió anglòfila. Els retrats d’éssers, objectes i situacions que s’hi troba són deliciosos. A Dublín s’hostatja a casa d’un dels “Quatre de Guilford”, la colla d’irlandesos acusats injustament d’un atemptat de l’IRA que va inspirar la vigorosa pel·lícula de Jim Sheridan In the Name of the Father (1993). El seu tracte, però, no dóna massa joc.
  Més familiars són les referències a qüestions locals. Es veu incompatible amb les falles a València, a Oriola observa l’equívoc llegat de Miguel Hernández (exaltat localment entre una toponímia estrictament profeixista) i, en general, afirma preferir, als símbols d’un país, el seu paisatge.
  Com a poeta ens revela gremialismes dolorosos, com ara la severa depressió que l’assalta per no haver guanyat el premi Carles Riba (i si sabera com l’han aconseguit altres…!). Però sobretot el que li agradaria és conservar en la retina la imatge de son pare segant herba, que dóna títol al llibre. Un lligam umbilical l’hi uneix i dóna sentit a una vida evocativament literària.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.570

Fruïdor de plaers efímers

Títol: Tranvía a la Malvarrosa
Autor: Manuel Vicent
Alfaguara
Madrid, 2014
219 pàgines

  “Yo era todavía un adolescente muy puro cuando Vicentico Bola me llevó a la capital a que me desvirgaran”. Durant molts anys vaig conservar en la memòria aquesta frase inicial de Tranvía a la Malvarosa. Com sol passar amb les novel·les suggerents i poderoses, la primera frase resultava inoblidable i perfectament intrigant (com en Anna Karènina, en la Recherche de Proust o en Cien años de soledad). El llibre de Manuel Vicent podia situar-se sense empal·lidir a l’ombra de la gran literatura de tots els temps però a més, en aquell moment –corria l’any del Senyor 1994-, va resultar un autèntic espill on un escriptor in pectore com era jo podia comprovar que era possible fer literatura de l’entorn més pròxim, de l’hàbitat prosaicament habitual. Vicent, a més, ha aportat a la literatura espanyola una prosa sensual i perfumada, una escriptura amb tots els porus oberts.
  És el cas que Tranvía a la Malvarrosa ha fet vint anys i l’editorial Alfaguara l’ha tornat a reeditar per a commemorar-ho. Era el primer títol d’un seguit de proses amb què Manuel Vicent ens explicaria la seua vida, de la infància a la Vilavella (la Plana) a l’etapa d’estudiant a la València dels anys 50, del Madrid del franquisme a l’esplendor equívoc de la Transició.
  Un dels motius destacats d’aquest relat d’iniciació és el personatge de Vicentico Bola, un vividor, un gran farsant, una humanitat excessiva de cent-trenta quilos en corpenta que feia el paper, a la Vilavella dels primers anys 50, del mestre iniciador en els plaers del món per a tota mena de novicis incauts. Un d’aquests neòfits era el jove Manuel, de família rica, educat en la severitat de l’única religió verdadera, destinat per un pare intransigent a la vida eclesial… i conduït per Bola un diumenge d’agost, després de passar el matí a la platja de Borriana, als puticlubs de més anomenada de Castelló de la Plana. Tota la primera part de la novel·la és una recreació ricament sensorial d’aquell episodi trasbalsador. El narrador va eixir de casa la Pilar amb la virginitat intacta, però alguna cosa s’havia trencat al seu interior. Encara era l’adolescent torturat per les amenaces infernals dels predicadors i, tanmateix, la idea de Déu havia començat a desprendre’s del seu cervell com s’amolla una xalupa amarrada aparentment amb solidesa a un gran iot.
  Serà després, durant la seua etapa a València com a estudiant de dret, que la plena voluptuositat dels sentits esborrarà definitivament els fantasmes clericals. Les verdures obscenament arrenglerades a les parades del Mercat Central i les putes del barri del Carme –també exposades com estranyes fruites- li revelen un món on el delit pot ben bé substituir l’expiació. Llavors s’hi opera el gran canvi: “Yo no quería ser un portador de valores eternos sino un gozador de placeres efímeros”. 
  La València de llavors era una ciutat somnolenta i pobletana, commoguda per algun assassinat passional i per la gran riuada del Túria al 1957 (els rius i les dones són sempre els autors dels crims més cruels). En certes tertúlies semiclandestines, tipus encara morigeradament inquietants com Vicent Ventura o Joan Fuster criticaven obertament la dictadura i esbossaven teories per a les quals encara no era hora. Però el jove Manuel només s’interessa per certes vedets de carnalitat generosa, mentre la vida segueix el seu curs: un dia perdrà definitivament la virginitat a mans d’una prostituta (com, si no?) i un altre dia s’assabentarà de la mort de Vicentico Bola en un accident de trànsit. El temps de joventut s’esgota i el relat d’iniciació, indefectiblement, ha de cloure’s.

Joan Garí

Publicat en Ara, 28-6-14

La redempció no valia la pena

Títol: El testament de Maria
Autor: Colm Tóibín
Ara Llibres
Barcelona, 2014
Trad. de Maria Rosich
117 pàgines

  La temptació de reescriure els textos sagrats és una de les més vehements en tota mena d’escriptors. Al capdavall, la Bíblia és un tresor literari inabarcable… i què és Déu sinó la més superba metàfora mai inventada per un cervell humà? Seguir el model de les escriptures és acollir-se a una pauta bellíssima i genial, i és lògic que ho fem perquè, en el fons, qualsevol escriptor amb un mínim d’autoestima voldrà rivalitzar sempre amb la cal·ligrafia del Totpoderós.
  Quan José Saramago va emprendre el seu monumental O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991), va realitzar una molt interessant paràfrasi de la biografia canònica del fundador del cristianisme. El novel·lista portuguès va enfocar la narració de manera que s’anaren omplint les llacunes d’aquesta biografia, que ens ha arribat amb versions ortodoxes necessàriament insuficients. Així, Saramago imaginava la sort de Josep, el pare de Jesús, un dels personatges tradicionalment més ignorats pels evangelis canònics. Que Josep morís crucificat pels romans, en un macabre antecedent de la sort del seu propi fill, no és una evidència històrica però pot ser una troballa novel·lística. Igualment, suposar que Jesús i Maria Magdalena van fer vida marital –com també fabula Saramago- no és res que la imaginació popular no haguera substanciat mil vegades tot al llarg de vint segles.
  Però el més autènticament revolucionari de O Evangelho... és el seu final. Aquest Crist fatalment crucificat que perverteix el sentit teològic de la doctrina catòlica tot exclamant-se: “Homens, perdoai-lhe, porque ele não sabe o que fez” (“Hòmens, perdoneu-lo, perquè ell no sap el que va fer”). Contrafent la consigna canònica “Pare, perdona’ls, perquè no saben el que fan”, Saramago hi va entrar en la llista negra del Vaticà... i en la blanca de la història de la Literatura.
  Dues dècades després, l’escriptor irlandès Colm Tóibín ha volgut seguir una senda semblant, en aquesta ocasió teixint el monòleg dels pensaments més íntims de la mare de Déu. Ben avaluat, El testament de Maria no és un llibre que haja provocat menys intranquil·litat a les sagristies que el de Saramago. S’hi perfila una Maria més mare que virginalment fecundada, severament intranquil·la per la progressiva deriva vital del seu fill –com si declarar-se primogènit de Déu no fóra més que una suprema entremaliadura. Sí, es tracta d’una mare més: es mira amb desconfiança els seguidors del seu fill i no vol saber res de cap Esperit Sant miraculosament fecundador (“totes ens preparem per donar a llum i criar, que això ve del cos mateix i s’obre pas cap a l’esperit i sembla extraordinari”).
  El tema dels miracles, d’altra banda, es resol privilegiant-ne dos: la ressurrecció de Llàtzer i les bodes de Canà, que Cóibín converteix en accions successives, a pesar que en la biografia “històrica” de Crist estan fefaentment separades. El Llàtzer ressuscitat és una criatura desvalguda, immensament llastimosa, que mou més a pietat que a admiració.
  Després de la crucifixió, Maria pensa que “aquell grup de bèsties i sacs de nervis sense afaitar”, els seguidors de Jesús, “prosperaran i guanyaran”, però ella morirà. I és llavors quan perboca la seua més amarga reflexió final: “When you say he redeemed the world, I will say that it was not worth”  (“Quan dieu que va redimir el món jo us diré que no va valer la pena”).
  I així es clou aquest llibre intensament poètic, d’una bellesa delicada, l’obra d’un estilista en el cim de la maduresa del seu ofici.

Joan Garí

Publicat en Ara, 14-6-2014

Papa, jo vull ser torero

Títol: El català de la Manxa
Autor: Santiago Rusiñol
L’Avenç
Barcelona, 2014
214 pàgines

  Al final del seu cicle novel·lístic, Santiago Rusiñol va abundar –durant la seua estada als jardins d’Aranjuez- en un tema molt estimat pels modernistes: la figura de l’individu que prova de canviar, sense èxit, un model social d’acreditades arrels locals. En el fons, amb aquesta frase podríem definir quasi tota la narrativa del nostre Art Nouveau. El paradigma en què es van basar els seus autors era Un enemic del poble d’Ibsen. I l’argumentari subsegüent –l’artista o semblant enfrontant-se fins al més estrepitós dels fracassos a una societat filistea- omplia d’una amarga satisfacció una generació de renovadors radicals que va xocar sovint contra el mur de les convencions burgeses.
  En El català de la Manxa (1914) un ciutadà de Catalunya, sense nom, es refugia en un poble manxec, Cantalafuente, després de participar en les revoltes de la Setmana Tràgica. Allí ja hi vivia un connacional, viatjant de comerç, que s’hi havia establert casant-se amb la filla del propietari d’un cafè. La diferència entre “el cafeter” i el català innominat, però, és que el segon està posseït per “la ideia”. En adonar-se de l’endarreriment del camp manxec, del sopor en què viuen els habitants de Cantalafuente, es decideix a canviar les coses.
  Per començar, lloga el molí al terratinent del lloc, don Juan Antonio Ruiz y Pérez de Castrovido. Però cada habitant del poble a qui aborda té la mateixa actitud: tots li donen la raó, tots es defineixen com a liberals i demòcrates, però ningú està disposat a moure un dit per provocar una nova situació.
  En aquest context, el català porta el seu fill a escola i diu al mestre: “No vull que sàpiga res que no sigui ben comprovat. Que no hagi passat pel gresol de l’anàlisi i de la ciència, i l’experimentació”. El que hi deien escola, però, només és “un tancat modest perquè els guardessin els infants mentre els pares llauraven”. Curiosament, torna a representar-s’hi aquella escena de L’auca del senyor Esteve en què el pare del protagonista de l’obra portava el seu fill a estudi i pretenia que només hi aprengués les quatre regles bàsiques, perquè amb això hi havia prou per a formar un bon botiguer. No sabem quin cas hi va fer el mestre de El català de la Manxa, però el resultat es va fer ràpidament visible: el xicot va crèixer i va voler ser… torero.
  Potser començant una tradició que acaba sarcàsticament en el cantant Albert Pla, Rusiñol es deleix en la paradoxa del fill del revolucionari que, rebutjant la senda traçada pel pare, abraça les arts més tradicionals. Cadascú té la seua forma de rebel·lar-se… El primer dia a la plaça, però, se salda amb l’animal escapant-se i provocant la destrossa de la migrada biblioteca que el català havia pogut fundar al casino del poble, la Lira Agrícola. Tot fa presagiar un funest final. I aquest, ineluctablement, es produeix. Mor el fill, mor el cafeter i el català de la Manxa, davant les seues tombes, constata el seu fracàs.
  Potser en el fons el que ens vol donar a entendre Rusiñol és que tan estrambòtica és l’actitud del fundador de La Puntual (L’auca del senyor Esteve) com la del revolucionari quixotesc (El català de la Manxa). Per això el fill del senyor Esteve serà escultor i el del català anònim, torero. En el primer cas, però, es produïa un pacte entre pare i fill, i aquest darrer reconeixia que podia dedicar-se a l’art perquè el progenitor pagava. En l’obra que ens ocupa, en canvi,  el fracàs és total i absolut, un indici clar del futur que, segons Rusiñol, tenen les idees excessivament renovadores. O, com afirma de manera contextualment molt oportuna la nota de contraportada del llibre, potser som al davant de “una reflexió sobre la temptació regeneracionista de Catalunya envers Espanya”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-6-2014

Al paradís de les Belleses Núvol

Títol: La vall de la Meravella
Autora: Amy Tan
Edicions 62
Barcelona, 2014
Trad. d’Esther Roig
685 pàgines

  Amy Tan (Oakland, Califòrnia, 1952) és una ben coneguda escriptora nord-americana de best-sellers filla d’emigrants xinesos. La seua aposta literària s’ha centrat a recuperar la memòria de les diverses generacions de dones xineses del turbulent segle XX. En aquest sentit, es va donar a conéixer amb una història d’aquest tipus, El club de la bona estrella (The Joy Luck Club, 1989), que Wayne Wang va portar al cinema quatre anys després amb el mateix èxit que va conèixer la novel·la en què es basava.
  El club de la bona estrella estava ambientada entre dos països, la Xina i els Estats Units.  El reflex autobiogràfic és prou evident, com també és lògic pensar que Tan tinguera interés a traduir literàriament les contalles que sense dubte li degué transmetre la seua mare, on la Xina es materialitzaria com el continent perdut, el mite dels orígens personals i racials. Està tan segura que aquest és el seu món i ha comptat amb seguidors en tants diferents llengües i països que Amy Tan ha decidit, en La vall de la Meravella (The Valley of Amazement) tornar a repetir aquest esquema. La seua nova novel·la ens transporta al Xangai de principis del segle XX, on assistim a les vivències d’una nena de 7 anys, Violet, filla de la madame d’un bordell conegut alternativament com “Sender Ocult de Jade” i “La casa de Lulu Mimi”. Amb noms així, és obvi que el que s’hi practica no pot ser les habituals i mecàniques habituds del sexe corsari. Les cortesanes, per a començar, són anomenades Belleses Núvol i responen a àlies tan pintorescos com Núvol Màgic, Núvol Flonjo o Núvol Rosat. El porter de l’establiment és conegut com Ou Esquerdat (sic). En aquest ambient vaporós i fantàstic, els clients estan en consonància, i es comporten com els elegants cavallers occidentals o xinesos que són. Però no tot serà tan fàcil en la vida de Violet. La vida l’expulsarà d’aquest contradictori paradís genital a altres bordells on serà ella mateixa instruïda en l’art del plaer i els seus mil mètodes: “de panxa enlaire, de bocaterrosa, asseguda, dreta, els peus repenjats a l’estómac d’ell, cames enlaire, el cavall encabritat, els brots de bambú gronxants, la tigressa que es troba amb el drac, ostres a la closca de la tortuga, totes les maneres que cinc mil anys de fer l’amor, excitació i avorriment han inventat”.
  El lector –o, més sovint, lectora- que recau en aquesta mena de llibres buscant una lectura absorbent, un paisatge exòtic i unes gotes d’atreviment moral i sensual hi quedarà ben sadollat o sadollada.
  “Em vaig quedar muda de confusió –ens confessarà la Violet en un moment donat-. No sabia què era l’amor. L’únic que sabia era que tenia una necessitat mortificant de rebre la seva atenció i la seva seguretat. Volia saber sense cap dubte que era més important que ningú en la seva vida. Com més hi pensava, més m’adonava que la mare havia dedicat més atenció a les belleses que a mi (…) Havia dedicat molta més atenció als seus clients que a cap altra cosa. Quin amor havien rebut ells que no m’havia donat a mi?”.
  Emocions simples, estil simple, filosofia simple. Òbviament, un text així no se sosté per la profunditat psicològica o la complexitat del seu llenguatge, sinó purament pel relat en si. És la història –el lacerant i deliciosament inestable “Què passarà ara?”- la que roba i pren les regnes de la nostra voluntat i la condueix on vol. I, tanmateix, això resultarà irresistible per a certa mena de devoradors de llibres, que no busquen en la literatura res molt més enllà de l’evasió i l’entreteniment. Si sou aquest tipus de client, aquest és sense cap mena de dubte el vostre negoci.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-14

La forja d'un rebel

Títol: El riu dels Ulls
Autor: Rafael Xambó
Editorial Tria
Barcelona, 2013
218 pàgines

  Com es forja un rebel? Quan, a quatre anys, les monges li lliguen la mà esquerra a la cadira, per a obligar-lo a escriure amb la dreta? Quan, al seminari, un capellà li clava una bufetada per a convertir-lo en una criatura temorosa i obedient? O quan aquest fosc corrent –els ullals de la memòria- ve a confluir amb la clara consciència, ja adulta, de parlar una llengua negligida i habitar un país obligadament submergit? Rafael Xambó tenia necessitat de reavaluar moltes d’aquestes vivències i ho ha fet d’una manera contrastadament eficaç: escrivint un llibre memorialístic.
  El riu dels Ulls és, alhora, una referència a un riu real –un afluent del Xúquer que naix a Benimodo- però també a un concepte metafòric, una manera d’estar en la vida, atent als missatges sensorials i cognitius proporcionats per la mirada. Fidel a la seua doble condició de professor i músic, Rafael Xambó ens hi ofereix la crònica de successius estrats de la memòria i això ho fa arramassant diferents materials per al seu llibre. Per un costat, recupera fragments d’un text antic de caràcter memorialístic, La séquia mare. Per un altre hi ha fragments assagístics que reflexionen sobre el present. I, finalment, hi ha la reproducció d’un dietari de la seua estada a Glasgow (Escòcia) l’any 2009, atenent imperatius acadèmics.
  Amb aquesta diversitat de materials, el dietarista gira la ullada cap enrere per a evocar els seus fonaments vitals: l’evocació emotiva i literàriament punyent de la mare i el pare, els mals tràngols experimentats al seminari de Montcada (entre el 1965 i el 1969), però també les grans estones que hi va passar, evadint-se de les rutines clericals, tot llegint Verne i Salgari.
  Tot això retorna ara en el projecte literari, com va retornar al seu moment la indagació biogràfica  a l’entorn del seu avi per part de mare, tancat tres anys a Sant Miquel dels Reis, o la del propi pare, involucrat en un episodi d’estraperlo a la postguerra. Aquesta perquisició primordial, que l’al·ludeix en allò més íntim, acaba amb la rúbrica d’una coneguda sentència de Cesare Pavese (L’ofici de viure): “S’acaba de ser jove quan es comprèn que expressar un dolor ho deixa tot igual”. I un dietarista, en el fons, és una persona que, tinga l’edat que tinga, no pot ser mai jove.
  A Glasgow, mentre Xambó fa de professor visitant, hi ha l’efervescència independentista escocesa. Però ell sembla més interessat en la florida dels bedolls o a avaluar eròticament les indígenes que en les proclames d’Alex Salmond. S’hi ocupa de la producció del seu disc Andanes i, de tant en tant, té un pensament per al “meu estimat, odiat i desballestat país”. Va tornant periòdicament a València, però és llavors, a la vora del Túria, enmig del misteri ontològic de la seua aigua evaporada, quan se sent “més lluny” del que puga significar ser valencià. I és així, amb aquest decalatge, com es revela que ja està llesta la seua ànima de dietarista.
  En el fons, u escriu per a comprendre’s i per a comprendre. I s’i s’ha sentit aquesta necessitat és precisament perquè, en un moment donat, hi ha hagut una rebel·lió contra aquella part de la realitat –la part més important- que se’ns ha volgut imposar sense consultar-nos.
  Un rebel es forja en l’acte de dir no. Un escriptor, en el de recuperar l’instant exacte, les circumstàncies precises, en què vam proferir aquest no.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.561

"Dieu, qui veut qu'il y ait quelques livres bien écrits..."

Títol: El cantó de Guermantes, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2014
Trad. de Josep Maria Pinto
371 pàgines

  Le côté de Guermantes és el tercer llibre dels set volums en què es divideix À la recherche du temps perdu. En el primer volum (Pel cantó d'en Swann) es presentava el narrador i ens explicava la seua teoria amorosa a propòsit dels personatges de Charles Swann i la seua dona Odette. En el segon (A l'ombra de les nois en flor), el narrador prova de posar en pràctica la seua elaboració teòrica amb Gilberte, la filla de Swann, i després amb Albertine, una de les "noies en flor" que descobreix durant un període de vacances a Balbec. Els resultats, però, són poc encoratjadors.
  Així les coses, el jove narrador torna a la seua dèria habitual -la fascinació pel gran món-, que en aquest cas es concreta en l'admiració que li desperta la marquesa de Guermantes. Amb la seua neurastènia característicament vehement, fins i tot afirma que, els dies que no la veu, "em costava respirar". Ocorre que "Il est indifférent que le visage d'une grande dame, s'il est distingué, soit beau", però la marquesa és molt bella. Ell n'està ullprés. En el fons, s'assembla un poc a aquells obrers i petitburgesos que, a l'hotel de Balbec, contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos a dins d'un aquari. "Pertanyent a la petita burgesia" és com el defineix, ací, el baró de Charlus. Al capdavall, "petit-bourgeois" designava, a la França del segle XIX, als membres del que ara anomenaríem "classe mitjana". El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si la definició del baró de Charlus és contemplada pel narrador de la Recherche com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremtòriament addicte al gran món, on se'l tolera i fins i tot se'l celebra per les seues ínfules literàries ("...même si tu dois écrire. Car je vois que tu ne feras pas autre chose", com li diu son pare). 
  Aquesta primera part d'El cantó de Guermantes, en tot cas, està monopolitzada per una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis, on acaben coincidint tots els personatges: el narrador, la marquesa de Guermantes, Robert de Saint-Loup (que és el seu nebot), Swann i Odette i el baró de Charlus (que és, al seu torn, nebot de la senyora de Villeparisis). Els moments que s'hi escolen s'assemblen un poc a l'"instant éternel" a què es fa referència quan l'acció se situa a l'òpera on representen la Fedra de Racine. Aquest temps detingut -el que en teoria narrativa s'anomena "amplificació"-, característic de la Recherche, es dilata i es dilata en un saló on els esdeveniments estan reduïts a la mínima expressió, alentits i governats per mil elucubracions, digressions i marrades discursives: Words, Words, Words. El debat intel·lectual d'aquells anys estava dividit entre dreyfusistes i antidreyfusistes. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859- París, 1935), oficial francès jueu d'origen alsacià, estava destinat a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra quan, l'any 1894, va ser acusat d'espionatge i deportat a l'Illa del Diable. Aquest afer va motivar la famosa carta pública "J'accuse", de l'escriptor Émile Zola, tot defensant Dreyfus. La polèmica va fer el seu efecte: l'any 1906 el Tribunal de Cassació va anul·lar el judici i Dreyfus va poder reingressar en l'exèrcit.
  En ser Dreyfus jueu, les opinions als salons parisencs posen l'accent en aquesta circumstància, més enllà de les acusacions formals. El pare del narrador considera Dreyfus culpable, però Saint-Loup el defensa aferrissadament. No pensem, però, que el debat s'hi allargasse: mil i una frivolitats el superen i el transcendeixen. Els actors s'hi dediquen, més bé, al seu ofici predilecte: malparlar els uns dels altres. El narrador ho contempla tot amb el seu aire d'etern franctirador, en una referència que sembla eco de la vie ondoyante de Montaigne: 

"L'opinion que nous avons les uns des autres, les rapports d'amitié, de famille, n'ont rien de fixe qu'en apparence, mais sont aussi éternellement mobiles que la mer"

(que Josep Maria Pinto, amb l'extrema eficàcia que ja ha esdevingut meravellosament habitual, tradueix així: "L'opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d'amistat, de família, no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar").
  Només Proust, per cert, aconseguiria que una frase com "Va deixar que em plogués al damunt la llum de la seua mirada blava" ("Elle laissa pleuvoir sur moi la lumière de son regard bleu"), després de dedicar tantes pàgines a explicar l'efecte que causava en ell la senyora de Guermantes, no semble cursi. En eixir del saló, el baró de Charlus l'agafa del bracet i li ofereix la seua amistat. Li aconsella que no freqüente el gran món i que esculla amb atenció les seues amistats masculines, evitant els efeminats "que semblen xaperos" (sic). El narrador, content pel tracte amb Charlus, se'n torna cap a casa, on descobreix que la seua àvia se sent malalta i no vol eixir. El metge li diagnosticarà certa excitabilitat nerviosa, i després afegirà que la família dels nerviosos "és la sal de la terra": "Són ells i no pas els altres -reblarà- els que han fundat les religions i compost les obres mestres". D'una manera o altra, Proust s'hi veu retratat. Però l'àvia està seriosament malalta. I no és Proust també un home profundament malalt? La seua malaltia és, precisament, la Literatura. 

Joan Garí