Contra la connivència polsosa

Títol: Feliços els feliços
Autora: Yasmina Reza
Anagrama
Barcelona, 2014
Trad. d’Oriol Sánchez Vaqué
188 pàgines
  Quan algú que jutja públicament un llibre no queda satisfet amb la seua lectura té dues vies: la humilitat o el carnatge. Certs crítics molt atrevits frueixen especialment amb aquest segon recurs: destrossar el llibre que ha escrit algú altre pot resultar un plaer refinat i volàtil perquè és fàcil i costa ben poc destruir allò que ha costat mesos o anys d’edificar amb més o menys encert. Tanmateix, quan qui judica és un escriptor –com és el meu cas- és lògic que s’hi procure ser caut i –per què no- una mica magnànim. Al capdavall, jo sé el que costa escriure un llibre, quantes il·lusions s’hi depositen, com és de difícil excel·lir-hi absolutament. Ser humil a l’hora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.
  Feliços els feliços és un aplec d'una vintena de fragments on un grapat de personatges de diferent edat, sexe i condició interactuen i s'entrellacen en una pugna existencial on sovint hi ha el sexe enmig i sempre la múltiple i viscosa variabilitat de les emocions. El títol ve suggerit per una cita preliminar de Borges: "Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices" (en castellà en l'original). Aquest bucle borgià sembla voler suggerir la intenció de l'autora de presentar un aplec més o menys casual de tipus que potser tenen en comú anar passant la vida papallonejant al voltant de la llum de la felicitat sense cremar-s’hi mai realment. Són gent molt diversa: una professora d'institut que té por d'envellir malament, un matrimoni amb desavinences, una anciana amb càncer, una parella que té un fill que vol ser Céline Dion, un sexagenari que vol que l'incineren quan es muira, un metge que paga per sexe a jovenetes, un excèntric jugador de cartes... La peripècia de tots plegats es configura com en una sèrie o en una pel·lícula d'aquestes que Hollywood deixa fer quan vol rivalitzar amb el cinema independent. Al fons –però no gaire amagat- sura la visió que Yasmina Reza probablement té sobre la monogàmia i que podria ser la que vehicula a través de les paraules de Chantal Audouin, un dels seus personatges: “Les parelles em fan fàstic. El seu encongiment, la seva connivència polsosa. No m’agrada res d’aquesta estructura ambulant que travessa el temps davant dels nassos dels solitaris. Menyspreo les dues parts i només aspiro a destruir-les”.
  M'agradaria poder dir que de la lectura de tot això he tret alguna sensació clarament positiva, però no ha sigut així. Només hi he sabut veure una mena de deliciosa xerrameca, fins i tot acceptant que de vegades la línia divisòria entre la xerrameca i l'alta literatura –certa mena d’”alta literatura”- pot ser realment feble.
  He llegit poc Yasmina Reza però he vist coses seues -en teatre, en cinema- que m'han semblat interessants. No és el cas de Feliços els feliços. No dic que no hi haja un propòsit en aquesta obra, però jo no hi he empatitzat. L'empatia és essencial amb un llibre: és el que et permet interessar-t'hi més enllà de l'obligació professional, el que el dota de l'atractiu que el farà perdurable.
  Llegint aquestes pàgines he tingut la mateixa sensació que de vegades em sorprén fa anys en les pel·lícules de Woody Allen: tot hi és tècnicament perfecte, els diàlegs són correctes i fins i tot amb guspires d’autèntica gràcia –la llegendària vis comica del feiner novaiorquès-, els personatges són atractius i la mecànica narrativa està ben engreixada. Però hi és absent alguna cosa, un element inaprehensible, que separa la màgia dels seus films dels primers temps de la rècua de pel·lícules que, invariablement, ens endossa cada any en tot el que portem de segle. Yasmina Reza ha escrit un relat que m’ha fet el mateix efecte.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-9-2014