Contra la connivència polsosa

Títol: Feliços els feliços
Autora: Yasmina Reza
Anagrama
Barcelona, 2014
Trad. d’Oriol Sánchez Vaqué
188 pàgines
  Quan algú que jutja públicament un llibre no queda satisfet amb la seua lectura té dues vies: la humilitat o el carnatge. Certs crítics molt atrevits frueixen especialment amb aquest segon recurs: destrossar el llibre que ha escrit algú altre pot resultar un plaer refinat i volàtil perquè és fàcil i costa ben poc destruir allò que ha costat mesos o anys d’edificar amb més o menys encert. Tanmateix, quan qui judica és un escriptor –com és el meu cas- és lògic que s’hi procure ser caut i –per què no- una mica magnànim. Al capdavall, jo sé el que costa escriure un llibre, quantes il·lusions s’hi depositen, com és de difícil excel·lir-hi absolutament. Ser humil a l’hora de jutjar un col·lega és també una manera raonable de reconèixer que la meua opinió, al cap i a la fi, és només una opinió.
  Feliços els feliços és un aplec d'una vintena de fragments on un grapat de personatges de diferent edat, sexe i condició interactuen i s'entrellacen en una pugna existencial on sovint hi ha el sexe enmig i sempre la múltiple i viscosa variabilitat de les emocions. El títol ve suggerit per una cita preliminar de Borges: "Felices los amados y los amantes y los que pueden prescindir del amor. Felices los felices" (en castellà en l'original). Aquest bucle borgià sembla voler suggerir la intenció de l'autora de presentar un aplec més o menys casual de tipus que potser tenen en comú anar passant la vida papallonejant al voltant de la llum de la felicitat sense cremar-s’hi mai realment. Són gent molt diversa: una professora d'institut que té por d'envellir malament, un matrimoni amb desavinences, una anciana amb càncer, una parella que té un fill que vol ser Céline Dion, un sexagenari que vol que l'incineren quan es muira, un metge que paga per sexe a jovenetes, un excèntric jugador de cartes... La peripècia de tots plegats es configura com en una sèrie o en una pel·lícula d'aquestes que Hollywood deixa fer quan vol rivalitzar amb el cinema independent. Al fons –però no gaire amagat- sura la visió que Yasmina Reza probablement té sobre la monogàmia i que podria ser la que vehicula a través de les paraules de Chantal Audouin, un dels seus personatges: “Les parelles em fan fàstic. El seu encongiment, la seva connivència polsosa. No m’agrada res d’aquesta estructura ambulant que travessa el temps davant dels nassos dels solitaris. Menyspreo les dues parts i només aspiro a destruir-les”.
  M'agradaria poder dir que de la lectura de tot això he tret alguna sensació clarament positiva, però no ha sigut així. Només hi he sabut veure una mena de deliciosa xerrameca, fins i tot acceptant que de vegades la línia divisòria entre la xerrameca i l'alta literatura –certa mena d’”alta literatura”- pot ser realment feble.
  He llegit poc Yasmina Reza però he vist coses seues -en teatre, en cinema- que m'han semblat interessants. No és el cas de Feliços els feliços. No dic que no hi haja un propòsit en aquesta obra, però jo no hi he empatitzat. L'empatia és essencial amb un llibre: és el que et permet interessar-t'hi més enllà de l'obligació professional, el que el dota de l'atractiu que el farà perdurable.
  Llegint aquestes pàgines he tingut la mateixa sensació que de vegades em sorprén fa anys en les pel·lícules de Woody Allen: tot hi és tècnicament perfecte, els diàlegs són correctes i fins i tot amb guspires d’autèntica gràcia –la llegendària vis comica del feiner novaiorquès-, els personatges són atractius i la mecànica narrativa està ben engreixada. Però hi és absent alguna cosa, un element inaprehensible, que separa la màgia dels seus films dels primers temps de la rècua de pel·lícules que, invariablement, ens endossa cada any en tot el que portem de segle. Yasmina Reza ha escrit un relat que m’ha fet el mateix efecte.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-9-2014

Al tron més elevat del món

Títol: Quaranta nits amb Montaigne
Autor: Antoine Compagnon
Blackie Books
Barcelona, 2014
Trad. de Jordi Martín Lloret
165 pàgines

  En els últims anys han sovintejat les lectures aplicades de Montaigne. Conforme ens endinsem en el segle XXI, el solitari de Saint Michel es revela, com més va més (i en companyia de Skakespeare: el vell Will no deixa mai d’estar d’actualitat), el clàssic essencial d’aquesta estranya època que ens ha tocat viure. Les “lectures aplicades” es podrien entendre com la versió culta dels llibres d’autoajuda, si això no les desmereix en excés. Al capdavall, si Plató pot ser més eficaç que el Prozac, Montaigne pot fer l’efecte d’un vàlium, sobretot si prenem la precaució de no barrejar-lo amb alcohol…
  How to live: a life of Montaigne, de Sarah Bakewell (Cómo vivir. Una vida con Montaigne, Ariel, 2011) podria ser l’exemple paradigmàtic dels llibres a què faig referència. La senyora –o senyoreta- Bakewell, al capdavall, es limita a observar que “la idea d’escriure sobre un mateix”, tant en boga en l’oceà dels blogs, tuits, tubes, spaces, faces, webs i pods, no va existir a la pràctica fins que Montaigne no la va inaugurar. Fins i tot va haver d’inventar la paraula per a definir la nova mena de llibre que havia fabricat: essais. Dissortadament, avui dia la paraula assaig sembla un reclam per a provocar l’allunyament ràpid dels lectors. A còpia de considerar-hi qualsevol cosa que no és ni una novel·la, ni un poemari ni un text teatral, hem poblat el món d’”assajos” que no tenen res a veure amb la literatura, criatures plúmbies i contrafetes, refregits de tesis doctorals, memorials de greuges contra les belles lletres… amb cites a peu de pàgina!
  Contra tot això, i contra el mal de viure, Bakewell proposa tornar a l’escriptura de Montaigne, a la seua tolerància, a la seua introspecció, al seu escepticisme. How to live va ser un èxit internacional i va revifar l’interès per una obra que, en realitat, mai havia deixat de fascinar.
  Qui ha visitat la torre de Michel de Montaigne a la petita vila que porta el seu nom, al Perigord, no oblidarà mai l’experiència. Per sort, el lloc és ben difícil de trobar, com va explicar amb un divertit enuig Jorge Edwards en La muerte de Montaigne (Tusquets, 2011) i puc corroborar jo mateix. Certs territoris de l’ànima convé que siguen secrets per a què conserven la seua puresa. Allí es poden contemplar encara les bigues on l’assagista va fer gravar les seues dilectes màximes en grec i en llatí. La biblioteca de Montaigne, completament buida de llibres, és la més fascinant del món.
  En l’estela de Sarah Bakewell, és ara el professor Antoine Compagnon qui acaba de triomfar al seu país –França- amb un manualet titulat originàriament Un été avec Montaigne. El volum aplega textos producte de la col·laboració de l’autor amb un programa de ràdio. Durant quaranta dies, un intens estiu, Compagnon va alliçonar els oients amb càpsules muntanyenques. Hi va pintar un Montaigne precursor de Descartes, de la fenomenologia, del comunisme o de Freud, i va provar d’argumentar que l’escriptura, segons el mestre, és un bon remei contra l’angoixa i els dimonis interiors.
  L’home que parla obertament de sexe (al segle XVI!), que no se sent concernit pel discurs religiós, que dubta constantment i que considera que “la major part de les causes dels desordres del món són gramaticals” (amb la qual cosa, no es converteix també en precursor de la filosofia del llenguatge?) s’hi alça com un clàssic perfectament viu, més poderós i actual que mai.
  Al final, la lectura intel·ligent de Compagnon serveix, si més no, per a recordar-nos la vigència d’un pensador que ho acaba resumint tot en una frase immortal: “Et au plus eslevé throne du monde, si ne sommes assis que sus notre cul” (“I al tron més elevat del món, no ens asseiem més que sobre el nostre cul”). Montaigne forever.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-9-14

Simfonia d'una gran ciutat

Títol: Berlin Alexanderplatz
Autor: Alfred Döblin
Edicions de 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Carme Serrallonga
542 pàgines

  Si Ulysses (1922) era la novel·la de Dublín i del deambular ciutadà de Leopold Bloom, Berlin Alexanderplatz (1929) és l’odissea d’un altre tipus característicament urbà, Franz Biberkopf, i d’una ciutat que ve d’un gran desastre i se n’acosta a un altre de pitjor, però encara no ho sap.
  A final dels anys 20, certament, la capital d’Alemanya semblava haver passat algunes proves excessives, com l’amenaça de la revolució bolxevic o  la hiperinflació, i veia pupul·lar-hi un tall d’individus estrafolaris, tan marcials i seriosos com perfectament ridículs: els nazis. El 1928, quan Döblin situa l’acció de la seua novel·la, feia quatre anys que Adolf Hitler havia eixit de la presó on havia anat a raure després del putsch de Múnic, i tres des que havia publicat la delirant autobiografia Mein Kampf. Naturalment, pocs alemanys semblaven encara haver llegit aquest llibre, i els que ho havien fet –no crec que hi estigués comprés Döblin- potser no se l’havien pres massa seriosament. És el cas que l’autor de Berlin Alexanderplatz es deleix a imaginar un protagonista que es dedica a vendre el Völkischer Beobachter. “No té res contra els jueus –explica el narrador a propòsit de Biberkopf-, però està per l’ordre”. Döblin, per cert, és jueu i a més militant socialista. I tanmateix el Berlín que s’estén al llarg de les seues pàgines no és una ciutat ideològica, sinó una fascinant i terrible megalòpolis amb els seus llampants reclams publicitaris, el trànsit embogit, l’estrèpit continu, la gentada. És el món modern el que s’hi representa, amb la seua dislocada fúria intrínseca. Hi ha nazis als carrers, sí, però els socialdemòcrates tenen majoria al Reichstag (tot i que Döblin avisa: “els socialistes no han conquistat el poder polític, és el poder polític qui ha conquistat els socialistes”). Prescindint de la política, tot  hi és magnífic i excitant.
  A Franz Biberkopf el van tancar a la presó quatre anys per haver matat la seua xicota Ida. Els personatges amb què es relaciona fora de la presó no són molt diferents dels que degué trobar a dins. El Berlín de Döblin és una urbs poblada per rufians i furtamantes i la realitat que informa és un collage fet a base de notícies borsàries, anuncis, prospectes comercials, cartes de presos, estadístiques, articles de diccionaris, cançons, butlletins meteorològics i etcètera. Aquest món embogit està vist amb un distanciament brechtià i amb la mateixa voluntat expressionista que podia animar Grosz, Dix, Meidner o Beckmann. L’Alexanderplatz, en aquest mapa, és el lloc per on passen tots els tramvies i en 1928 una plaça amb el subsòl a l’aire per la construcció del metro. Amb els anys, els comunistes la convertirien en el centre neuràlgic del Berlín Oriental, mentre la destruïen estèticament amb una arquitectura d’una lletjor meticulosa.
  Sembla evident el paral·lelisme amb L’Ulysses joyceà, tot i que Döblin va al·legar que no va conèixer aquest llibre fins ben endinsat en l’escriptura del seu: “Una mateixa època –va escriure- por produir dues coses semblants, fins i tot iguals, en diferents indrets i amb independència l’una de l’altra”.
  I és així, en efecte, com l’esperit de l’època agermana Joyce i Döblin. Irònicament, els nazis ja al poder degueren considerar les seues novel·les igualment “degenerades”, i van cremar sense dubte en alguna pira aquelàrrica. Com tot l’art experimental, van nàixer en un món convuls i ja en són testimoni imperible.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.578

L'ordre alfabètic del món

Títol: Alguien dice tu nombre
Autor: Luis Garcia Montero
Alfaguara
Madrid, 2014
226 pàgines

  Es nota que aquesta és una novel·la escrita per un poeta. Per un bon poeta, afegiria. Més enllà de la trama argumental i de l'edifici complet de l'obra, el llenguatge que hi utilitza García Montero és d'una precisió estilística notable i d'una bellesa superlativa.
  El protagonista de l'obra, León Egea, és un jove estudiant de Filosofia i Lletres que, durant l'estiu de l'any 1963, es posa a treballar en una editorial especialitzada en enciclopèdies. Som a Granada, epítom de la província espanyola, asfixiada pel franquisme i per la misèria moral d'una societat malalta. En 1963 Miguel Ríos encara es feia dir Mike Ríos, però Manuel Fraga ja era Manuel Fraga, tot un ministre d'Informació i Turisme. És possible que al món ja sonaren els acords dels Beatles i de Bob Dylan, però a l'Espanya de l'època l'únic indici de modernitat era l'actitud d'alguns estudiants -León entre ells-, que buscaven en la literatura subversiva i la pell de les dones una cosmovisió alternativa a la de l'Invicto Caudillo.
  Una altra novel·la ambientada durant el franquisme... I així seria, i potser passaria sense pena ni glòria de no ser per la ductilitat d'aquesta prosa de poeta que gasta Montero, una prosa que et fa aturar-te i subratllar determinades frases de tant en tant, i pensar-hi detingudament. "En la tierra seca falta la hierba verde que le sobra al parloteo", descriu León durant un viatge en tren. "La soledad es la ropa interior de mi conciencia, mi condición más íntima, mi manera de ser", cavil·la aquest durant la primera visita a casa de Consuelo, la secretària de l'editorial amb qui viurà una inoblidable història d'amor. "Las personas desnudas, aunque quieran comportarse de forma perversa, están siempre a un paso de la ingenuidad. Por eso los sastres y los modistos son agentes del orden", conclou el protagonista mentre pensa en ell i en Consuelo. "La flexible oscuridad de la noche nace del cuerpo", medita León al llit de la seua amant dèsset anys major que ell.
  Aquestes frases no són simples sentències rutinàries espargides per un prosista més o menys talentós. Aquestes frases revelen la ploma d'un gran escriptor, dotat de força lírica i de la capacitat d'harmonitzar la sintaxi per a produir això tan delicadament rar: bellesa. 
  És per aquest motiu que aquest llibre no es pot deixar de llegir fins al final. També l'argument i la trama estan ben construïts, és cert. És un encert imaginar de protagonista un venedor d'enciclopèdies. Aquest acaba tenint una visió enciclopèdica del món. Tot s'hi registra per ordre alfabètic i la gran confabulació dels objectes, les idees i els éssers sembla seguir com una pauta secreta. Molt coherentment, l'editorial on treballa León es diu Universo, perquè no hi ha res més universal que una bona enciclopèdia.
  El final del llibre és sorprenent, perquè ni els companys de treball -incloent-hi Consuelo- ni el professor més estimat per León resulten ser els qui ell pensa que són. La giragonsa ajuda a formar-se la idea que aquest és un llibre redó, escrit amb la sensibilitat estilística del poeta i la saviesa estructurant del narrador. Una història iniciàtica que resumeix moltes biografies d'aquells anys -les biografies dels millors. Una vindicació de la vida, del compromís i del sentit de la Història. Una bona novel·la.

Joan Garí

 
 

La novel·la de la vida real

Títol: Los hijos
Autor: Gay Talese
Editorial Alfaguara
Madrid, 2014
Trad. de Damià Alou
 765 pàgines

Gay Talese és considerat, amb Tom Wolfe, el pare del New Journalism. Amb aquesta etiqueta –que en realitat és de Wolfe- es venia a donar carta de naixença a l’ús en el periodisme de les tècniques i els recursos de la ficció novel·lística. Amb això, els redactors dels periòdics dels anys 70 van poder posar en marxa un nou model de reportatge que, sense apartar-se dels fets objectius, oferia al lector una prosa vivaç i versàtil, un empelt fructífer que ha arribat fins a l’actualitat convertit ja en un clixé de la professió.
  Quan va haver d’enfrontar-se a la redacció de la seua autobiografia, Unto the Sons, Talese va escollir aquesta mateixa tècnica. Segons confessa, volia mantenir-s’hi dins els límits de la no-ficció, però per primera vegada es va permetre petites llicències que potser el van torturar breument (com ara alterar alguns dels noms de les persones reals que protagonitzaven la història). En realitat, Los hijos es llegeix com una llarga novel·la que pren la família de Talese com a excusa per a realizar generoses excursions per la història d’Itàlia, d’Europa i dels Estats Units.
  El pare de Gay, Joseph Talese, va nàixer a Maida, al sud d’Itàlia, però, seguint la ruta de milions dels seus connacionals, va acabar instal·lant-se com a sastre als Estats Units (a Ocean City, New Jersey). Era un home seriós, que escoltava música seriosa, que mentre sopava expressava pensaments seriosos i que deplorava les pel·lícules, les obres de teatre i els programes de ràdio de l’Amèrica dels anys 40 per ser poc adequats per a una mentalitat seriosa. Aquest pare sever, que renyava el fill si col·locava el pa cap per avall, va trobar la seua mitja taronja en una altra immigrant italiana incapaç de tindre un tracte realment íntim amb ningú… amb l’excepció del seu marit. A la seua manera, doncs, pare i mare s’estimaven i, fent honor al seu rigor compartit, van procurar per al seu fill una austera educació catòlica.
  Entre monges i capellans –monges obsedides per l’onanisme, capellans una mica talossos- el jove Gay experimenta els tòpics comprovats per tots aquells que, almenys fins al Concili Vaticà II, van ser educats en aules que no eren sinó extensions d’espartanes sagristies. El que el preocupa, però, no és això. Són els anys de la Segona Guerra Mundial i els seus pares són italians. Amèrica combat Mussolini. Els germans de Joseph Talese lluiten a Itàlia amb el Duce contra els americans, cosa que provoca en Joseph un sentiment d’”agent doble emocional”. Aquesta ambivalència la transmet al seu fill, però qui sap si això serà, amb el temps, el motor que va permetre engegar aquest llibre.
  I és que l’autor s’oblida ràpid de la seua evocació infantil i, aprofitant els records de son pare i el diari del seu cosí Antonio Cristiani, acaba convertint Los hijos en una prolixa i commovedora vindicació de l’aportació italiana a la conformació dels Estats Units contemporanis. En aquest propòsit cap tot, des de la recreació de la cruesa primitiva de la vida a la Itàlia meriodional a llargues marrades històriques explicant el paper de Garibaldi en la unificació italiana o la Primera Guerra Mundial (on participa Antonio).
  Fascinat pels seus ancestres italians, es diria que Talese està disposat a conculcar el dogma del Nou Periodisme per a convertir el que havia començat sent unes memòries en una novel·la tout court. I és una llàstima, perquè l’evocació memorialística a l’Ocean City de la dècada dels 40 m’ha resultat molt més interessant que la llarga epopeia italiana.

Joan Garí

Publicat en Ara, 6-9-14