Kafka, Escher i Bergman al sanatori

Títol: La cinquena planta
Autor: Manuel Baixauli
Editorial Proa
Barcelona, 2014
294 pàgines

  Set anys després de L'home manuscrit, Manuel Baixauli ens proposa franquejar la porta d'una nova proposta narrativa, La cinquena planta. Una proposta "autobiogràfica" on realitat i ficció -com en tota biografia que valga la pena- s'entrecreuen, es difuminen i es confonen. Una proposta que parteix allà on acabava L'home... per a endinsar-se en vetes més profundes de la seua personalitat. Ací se'ns contarà per exemple, la trasbalsadora experiència de la síndrome de Guillain-Barre, la malaltia que va deixar Baixauli paralitzat durant 42 llarguíssims dies al llit d'un hospital. Aquesta vivència única va tindre lloc precisament quan l'autor havia enllestit la primera redacció de la novel·la que després s'anomenaria L'home manuscrit. El tràngol va passar i la novel·la esmentada, guanyadora del Premi Mallorca, es convertiria en un dels grans èxits de la literatura catalana d'aquests anys.
  Ara Baixauli ha représ aquests aspectes de la seua biografia -el descens als inferns Guillain-Barre, la peripècia de L'home..., la llarga però fructífera rehabilitació postmalaltia en un sanatori digne de Thomas Mann- en un nou relat que és, alhora, molts relats diferents. La cinquena planta, en concret, fa referència a l'últim pis del sanatori, una misteriós estatge on no mena cap porta, ni cap escala, ni cap ascensor. Aquesta planta -les golfes de tot plegat, el lloc que l'anatomia humana reserva per al cervell- sembla regir el destí d'una munió de personatges que travessen l'obra, començant pel mateix autor. De fet, és impossible llegir aquestes pàgines i no pensar contínuament en les arquitectures impossibles de Maurits Cornelis Escher, l'artista neerlandès mestre de les distorsions geomètriques. L'obra de Baixauli, en efecte, ve plena de portes, escales i passadissos que no porten enlloc, si no és a alguna andana purament mental.
  La cinquena columna, fet i fet, és una obra d'una rara intensitat, que ve a confirmar la naturalesa singular del món de Baixauli. La seua, d'alguna manera, és una història d'èxit que estava abocada a un perfecte fracàs, com ell mateix ens va explicant al llarg del llibre. Casos com el seu n'hi ha molts en la nostra i en qualsevol literatura: escriptors amb món propi, amb una escriptura de qualitat, que no troben mai els seus lectors. Baixauli podria haver estat un altre d'aquests il·lustres marginals, però ell va saber convertir un fracàs en un èxit. Saber, ben pensat, no és exactament la paraula. La fortuna, en realitat, li ha esdevingut. La bona sort editorial que l'ha pessigat ha vingut a compensar-li, de fet, la malastrugança de la malaltia. El que la vida li havia extirpat per un cantó li ho ha tornat per un altre.
  I no dic això, òbviament, per llevar-li gens de mèrit. Jo vaig ser precisament el primer a saludar L'home manuscrit com una obra "densa i perfeccionista", d'una qualitat indubtable. I ho vaig fer, per cert, al setmanari El Temps (núm. 1.210), a l'agost del 2007. L'autor, que em va agrair personalment aquell primer toc d'atenció pública, s'hi referiex en la darrera pàgina de La cinquena planta: "Diuen que les primeres [ressenyes] són decisives -reflexiona-, que marquen tendència, que condicionen les posteriors". Doncs així va ser, i n'estic tan satisfet com ell.
  Ara Manuel Baixauli torna amb un nou llibre que no deixa de ser una claustrofòbica elucubració local -o, a tot estirar, comarcal. I, tanmateix, aquestes històries admeten perfectament una lectura universal. Aquest és el seu mèrit i el seu secret.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.548