Aventures en un món interior

 Títol: El balneari
Autor: Joan Garí
Editorial 3i4
València, 2013
208 pàgines

  "Un escriptor acabat de divorciar arrecera la seua desolació en un poble de muntanya, conegut per les seues aigües medicinals. Professionalment es dedica a fer de negre per a un peculiar editor. Al poble, coneix un conspicu capellà enfrontat per les seues idees avançades, al seu torn, amb el bisbe de la diòcesi. És el temps en què, mort Joan Pau II, el nou papa Benet XVI es disposa a prendre’n el relleu al Vaticà. En aquest context, entre el literat i el rector s’arbora una amistat dialèctica amb ressons de la de Naphta i Settembrini en La muntanya màgica.

  Tot en El balneari, en efecte, sembla un eco del temps escolat lentament, entre aventures emocionals i ideològiques, al clàssic immortal de Thomas Mann. Fins hi tot l’amor hi sorgirà com un estrany miratge. I, tal com ha aparegut, s’esvairà".

  Així és com s'anuncia El balneari, la meua darrera novel·la, en la nota de contraportada. Sent aquest un Ofici de lector, se'm permetrà que es convertisca també, per a l'ocasió en un Ofici d'escriptor. Al capdavall, ja sabeu que llegir és l'extensió natural del treball d'escriptura, i la seua primera i principal base. Les notes de contraportada, d'altra banda, són esquers més o menys hàbils que les editorials llancen en la mar procel·losa de la possible clientela. En realitat, intenten respondre a la pregunta bàsica que es fa tot hipotètic lector: per què m'hauria d'interessar aquest llibre?

  Bona pregunta. Naturalment, no sé si sóc jo el més indicat per a contestar-la. Aquestes notes, en tot cas, són només paràfrasis interessades i un poc perplexes del llibre, perquè quan s'escriu una novel·la i es veu ja publicada, es té la terrible sensació de l'obra acabada -i ja, doncs, irreversible.

  Com he viscut a Nova York -la Ciutat per antonomàsia-, estic autoritzat a divulgar la meua fascinació pels pobles petits. Són microcosmos que contenen tot el qeu la vida et pot fornir al mateix temps, però en quantitats digeribles. Són l'espai del silenci que propicia la faena creativa, el gran estómac on metabolitzar les ensenyances de la vida. Fins ara el meu llindar acceptable, pel que fa a la població d'aquests llocs, era que hi arribara la premsa cada matí. Amb la revolució digital, fins i tot els últims mohicans del paper podem viure -ni que siga en la ficció- en muntanyes molt altes i molt aïllades amb la sensació d'estar connectats permanentement amb el món i, alhora, perfectament al marge.

  Les aventures que es viuen en llocs així són inenarrables. I no dubteu que aquest és un llibre d'aventures, però de caire emocional i ideològic, ja ho heu pogut llegir. Són aventures que no tenen res a envejar a les que et puguen passar en la selva, en el desert o en el Pol Nord. En el fons, la feina d'un escriptor, cada vegada més, és mantenir viu el diàleg amb la tradició. En un món sense referents, això és un sever deure moral. I jo, en aquest camp, tinc tres referents clars: la Bíblia, la Recherche de Proust i La muntanya màgica. 

  En El balneari trobareu una reflexió sobre la religió i ja decidireu si us fa el pes o no. Per què la religió? Perquè és el primer i més important gènere literari. Com a culminació de la capacitat metafòrica de l'´ésser humà, l'anhel religiós, plasmat en les bellíssimes i inesgotables narracions bíbliques, són una font inesgotable per a qualsevol escriptor ambiciós, que no cal que siga creient (jo no ho sóc). I el món, ja sabeu, funciona ara a l'impuls d'aquest doble batec contradictori: la dessacralització insistent, per un costat, i el fanatisme teològic, per un altre. Entre aquesta doble realitat s'ha de situar el punt de fuga d'una literatura que aspira a emular els grans mestres -començant-hi pel propi Jehovà-, a seguir-ne les passes, a mantenir-hi una conversa inacabable.

  En el fons, entre un escriptor i un forense només hi ha una diferència: que l'objecte de la dissecció de l'escriptor està ben viu. Davant el cos triat, l'escriptor talla, obri, burxa, indaga, anota. Aquest cos és un cristall, però de la mena dels que li agraden a Pere Gimferrer: un mirall giratori. L'objecte de dissecció és a la vegada el propi organisme de l'escriptor i tots els altres al seu abast. Per això és un infantilisme perpetu però disculpable voler trobar claus personals en la ficció. Naturalment, Madame Bovary c'est moi, però no cal oblidar el sentit últim de la cèlebre frase de Flaubert: l'autor no s'identifica només amb la primera persona de la narració, sinó amb parts de tots i cadascun dels seus personatges.

  La diferència entre un dietari i una novel·la, en definitiva, és que el pacte de veredicció que funciona entre autor i lector en el primer no té sentit en la segona. La ficció es nodreix de realitats i de mentides. Tot acaba sent alhora veritat i imaginació, i aquesta mixtura és el que resulta estimulant des del punt de vista literari.

  ¿Preparats per a l'aventura? Doncs agafeu la cantimplora Coronel Tapioca i endavant les atxes. Un món interior espera les vostres troballes.

Joan Garí