La molèstia de pensar

Títol: Todo lo que era sólido
Autor: Antonio Muñoz Molina
Seix Barral
Barcelona, 2013
253 pàgines

  Escrit entre Nova York, Madrid i Amsterdam, aquest assaig és una reflexió regeneracionista sobre la crisi d'Espanya o, si es prefereix, com la crisi general ha vingut a incardinar-se en la circumstància espanyola. Com tot el que escriu Muñoz Molina -un dels grans autors en castellà del nostre temps-, no es pot negligir. La pregunta que sura en aquestes pàgines és com va ser possible que el barco fera aigües i ningú -tampoc ell!- no se n'adonara. Per a Muñoz aquest és un interrogant dramàtic, per això se'n va a l'hemeroteca del diari El País i comença a bussejar en els exemplars del temps immediatament anterior a la catàstrofe. A les pàgines dels periòdics de l'any 2007 troba tot de senyals que no vam saber interpretar. Els beneficis de les empreses, de les caixes d'estalvi, el superàvit de l'Estat; la sensació de nouriquisme que envaïa el país sencer.
  Com tants altres -jo mateix-, Muñoz era dels qui tiraven el suplement Negocios del diari sense llegir-lo. Ara ha cregut veure en aquells fulls descartats els signes de tot el que ens ha passat. Ara. I després hi havia els senyals més de fons, la frase de Solchaga (segons el qual Espanya era el país on u es podia fer ric més ràpidament) als anys 90, el colossal balafiament de l'Expo de Sevilla.
  A ell li agrada observar-ho tot amb una certa distància. Des de la seua talaia novaiorquesa, Espanya li sembla un reducte tribal ple d'entusiastes per la fiesta i de nacionalistes. Aquesta doble tipologia convergeix en allò que tenen en comú tots els mals patris. Ell, al seu torn, se sent un aguafiestas i un antinacionalista de pedra picada. Quan era director de l'Institut Cervantes a Nova York va poder comprovar el mal que feien les frívoles autonomies. Hi ha pàgines impagables en aquest assaig relatant els actes que les comunitats organitzaven a la capital de la modernitat mundial... i que invariablement fruïen quasi exclusivament del públic que cada organitzador havia carrejat prèviament de l'altre costat de l'Atlàntic. La visita de Francisco Camps, per exemple, és hilarant i grotesca a parts iguals. No sé si pitjor jutja la de Pasqual Maragall, perquè a més té la gosadia de parlar en català.
  Això de l'idioma és una vella ferida en Muñoz Molina. Segons ell, el catalanisme era bo als anys del tardofranquisme, on ell mateix escoltava Al vent embadalit. Ara, en canvi, és un dels mals evidents de la pàtria. Ell, en tot cas, ni tan sols vol que el consideren andalús si ser-ne implica "beber fino bajo los toldos de una caseta y bailar sevillanas" (sic). Jo diria que hi ha moltes altres maneres de ser andalús. Fins i tot és molt raonable que Muñoz vulga ser considerat un "andaluz serio". D'aquí a pensar que una de les principals causes de la decadència espanyola és la seua diversitat interna hi ha un tros massa gran.
  Aquest és un autor, però, que és sempre agradable de llegir, fins i tot quan no hi estàs d'acord. La seua sintaxi té alguna cosa de màgica: les frases hi flueixen encadenades les unes amb les altres, com ho farien les aigües d'un riu. Hi ha com un flux de consciència en Todo lo que era sólido que constitueix també, d'alguna manera, unes memòries intermitents. "Escribo dejándome llevar", diu Muñoz Molina, i els lectors assistim a a aquest devessall de llengua ordenada amb un plaer gairebé físic.
  Com que és obvi el caràcter compromés d'aquest assaig (Molina hi demana una "serena rebel·lió cívica" per a superar l'estat actual), algú altre s'ha llançat a la palestra per a recordar que moltes de les coses que s'hi diuen ell ja les havia dites. És el cas de Fernando Savater. Tampoc es tracta, però, d'establir un rànquing a veure qui és l'intel·lectual més espanyolista de tots... La pugna estaria certament renyida. Jo, al meu torn, preferisc quedar-me amb la prosa ordenada i feliç de Muñoz Molina i amb la seua sincera intenció d'opinar més enllà dels dogmes establerts. Com tots els qui es molesten a pensar, no necessiten tindre raó sempre per a ser-nos útils.

Joan Garí