Una ventafocs de postguerra

Títol: Nada
Autora: Carmen Laforet
Austral
Barcelona, 2010
303 pàgines

  Ara que Austral, la primera col·lecció de butxaca espanyola, celebra el seu setanta-cinc aniversari, és un bon moment per espigolar en el seu catàleg i escollir algun títol emblemàtic encara verge (per als meus ulls). Nada pot fer-hi el pes. Al capdavall, és un d'aquests llibres de què havia sentit a parlar sovint, però no havia tingut ocasió de mamprendre encara. El drama del bon lector (i això ho sabreu bé vosaltres, els meus còmplices) no és la vanaglòria pels llibres que ha llegit, sinó el plany per tots els que no ha pogut llegir (ni llegirà!).
  He de confessar, d'entrada, que la novel·la primerenca de Carmen Laforet no m'ha decebut gens. Es llegeix amb plaer i amb interés. Fins i tot sorprén un poc que un text amb tanta força expressiva fora infantat per una joveneta de 23 anys. Però així són les coses, i no són tan rars els genis juvenils: en alguns autors la creativitat compareix molt aviat, com un corol·lari de l'esclat hormonal, i després desapareix misteriosament, deixant un rastre vague d'autèntica llum.
  Crec que l'argument de Nada és prou conegut. Conta la peripècia d'Andrea, una xica de 18 anys que arriba a la Barcelona de la postguerra, a casa dels seus oncles, per a estudiar Lletres a la universitat. La descripció d'aquesta casa del carrer Aribau i dels seus habitants és un dels valors extrems del llibre. La vida domèstica hi està dominada per Roman -l'oncle vividor i estraperlista, amb un passat tèrbol i aires de seductor- i el seu germà Juan, que està casat amb Glòria. Més que un matrimoni, però, allò sembla un ring de boxa, perquè Juan atonyina regularment Glòria, ja que no suporta que se'n vaja de nit a jugar a cartes per a mantenir-los. Els altres personatges de la família -Angustias, que se n'anirà a un convent, l'àvia o la criada- orbiten al voltant d'aquests astres violents, com també ho fa Andrea. Però la sensibilitat malaltissa i delicada de la protagonista fa que busque fugir constantment d'aquest ambient malsà. Es refugiarà en els seus companys d'universitat, especialment Ena, amb qui estableix una relació especial que es truncarà quan Ena conega Román.
  Tota la novel·la en si és un festival desfermat de passions, de virulentes col·lisions emocionals. Els personatges de la casa d'Aribau estan destruïts moralment per la guerra i, enmig d'ells, Andrea se sent petita i comprimida. L'amor en totes les seues formes recorre el llibre: entre home i dona, amb els amics i les amigues, entre germans, fins i tot entre la criada i el seu gos. En la intersecció insuportable d'aquest encreuament voraginós de fletxes amoroses, Andrea no troba el seu lloc. Quan la besa el primer nòvio que té, el contacte amb els seus llavis li provoca un profund fàstic. Amb les dones, en canvi, se sent més a gust, perquè s'obri a mil confidències i delicadeses. Com que els seus amics i amigues solen ser de classe alta -els qui poden estudiar a la Barcelona dels anys 40-, ella no pot evitar sentir-s'hi com una ventafocs. Es tracta, però d'una ventafocs moderna, que no espera que el príncep la traga a ballar. Aquesta cendrellosa de postguerra aspira sorprenentment a prescindir de dignitats principesques i ingressar en l'orde de la plenitud vital sola i íntegra.
  El millor del llibre, però, encara no s'ha revelat. Es tracta del llenguatge. L'estil agudament poètic de l'autora igual esclata en descripcions atronadorament expressionistes que resol amb detallisme impressionista els seus avatars emocionals. Com en un duel entre Fritz Lang i William Wyler -i encara entre les pintures negres de Goya i el cubisme picassià- Andrea va basculant dels violents clarobscurs de la casa d'Aribau a l'ampli horitzó de sensacions discordants que l'omplen sempre que en pot fugir. Com li diu Ena, "nunca has sabido lo que quieres ser", però, "siempre estás queriendo algo".
  En  aquesta permanent cruïlla vital, Barcelona és un decorat immens entrevist fugaçment, amb la seua depauperació gris de després de la guerra, les Rambles contraindicades per a jovenetes acabades d'eixir de l'ou, o el barri Xino, prohibit a Andrea, però finalment visitat amb Juan quan van a la recerca de Glòria.
  Quan Andrea se n'anirà -gràcies a Ena, aconsegueix un treball a Madrid- no s'emportarà res de tot allò. En les seues paraules: "Me marchaba ahora sin haber conocido nada de lo que confusamente esperaba: la vida en su plenitud, la alegría, el interés profundo, el amor. De la casa de la calle de Aribau no me llevaba nada. Al menos, así creía yo entonces".
  No era cert, però: Andrea/Carmen Laforet s'emportava de Barcelona la vivència, metamorfosada per la ficció, que li permetria escriure aquest llibre i guanyar, l'any 1944, el premi Nadal. Es convertia, així, amb el seu aire de modernitat anticostumista, en una fita ineludible en la recuperació literària de la postguerra.