Més no-res

Títol: Goethe se muere
Autor: Thomas Bernhard
Alianza Editorial
Madrid, 2012
Traducció de Miguel Sáenz
119 pàgines

  Ja que no podem continuar llegint Thomas Bernhard en català, mamprenguem aquesta traducció castellana (solvent i pràctica) de quatre petits relats ara rescatats per Alianza. És el que passa quan no saps alemany -el meu cas: que depens de les taduccions. El que no podem és deixar de llegir Bernhard. Llegir Thomas Bernhard és una cosa que hauríem de fer cada cert temps, com una rutina esportiva que ajuda a desentumir els músculs del pensament. Bernhard és l'escriptor que hauríem volgut ser tots els escriptors, l'estilista implacable disposat a tallar tots els caps. Com vaig escriure a propòsit de L'origen, "en realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible".
  I què és, així, Goethe se muere? Quatre relats curts on l'autor trau a passejar les seues giragonses estilístiques i ho fa en relació a alguns clàssics -Goethe, Montaigne- i a l'entorn de la qüestió de la relació paternofilial. Goethe schtirbt, el relat que obri el volum, és una peculiar ficció que aplega el geni de Weimar al seu llit de mort amb Wittgenstein i amb el propi Bernhard. Sentint-se morir, Goethe demana veure Wittgenstein (que encara no ha nascut, òbviament). Eckermann ("l'idiota d'Eckermann", segons la immortal definició de Jorge Semprún) s'hi oposa, però Goethe no vol veure Eckarmann: vol que acudisca Wittgenstein. I amb això -i amb l'estil- es construeix el relat, on l'autor de Poesia i veritat no acaba agonitzant amb un Mehr Licht (Més llum), sinó amb Mehr nicht (Més no-res). Sempre segons Bernhard, és clar.
  "Montaigne. Un relato" és una aproximació al solitari de Saint Michel que és una autèntica declaració d'amor: "Nunca he tenido un padre y una madre -escriu l'autor-, pero he tenido siempre a mi Montaigne". Com el creador dels Essais, Bernhard és en si la matèria de la seua obra.
  Quant a "Reencuentro", es tracta potser de la millor peça del llibre, la més intensa, la més exasperada. Es tracta d'una llarga diatriba contra el contracte paternofilial, contra la idea mateixa de filiació. Per a l'autor, la descripció d'un diumenge a casa els pares és el més aproximat que hi ha a la crònica de l'infern. "Nuestros padres nos matan", s'exclama sense recança. I després afegeix: "Los padres hacen hijos y procuran por todos los medios aniquilarlos". Així les coses, és lògic que Bernhard rellegisca el mite del pecat original i pose en la diana tot l'entramat judeocristià en què es basa la cultura europea: "Nuestros padres sólo nos hicieron con el único objeto de poder descargar así su culpa sobre nosotros y echarnos la culpa".
  Hi ha ràfegues d'intempestivitat nietzscheana en aquestes pàgines, d'esperit destructivament dionisíac. Però també hi emergeix una estranya llum (és a dir, un estrany no-res). Al final Bernhard ho resoldrà tot -al quart relat, "Ardía"- amb una de les seus característiques invocacions antipatriòtiques: segons ell, Àustria és "el país más odioso y más ridículo del mundo".
  Però la lliçó de Thomas Bernhard és que, on ell diu "Àustria", nosaltres hem de col·locar el nom del nostre veritable país. I no s'hi val a fer trampa.

Joan Garí