Una ventafocs de postguerra

Títol: Nada
Autora: Carmen Laforet
Austral
Barcelona, 2010
303 pàgines

  Ara que Austral, la primera col·lecció de butxaca espanyola, celebra el seu setanta-cinc aniversari, és un bon moment per espigolar en el seu catàleg i escollir algun títol emblemàtic encara verge (per als meus ulls). Nada pot fer-hi el pes. Al capdavall, és un d'aquests llibres de què havia sentit a parlar sovint, però no havia tingut ocasió de mamprendre encara. El drama del bon lector (i això ho sabreu bé vosaltres, els meus còmplices) no és la vanaglòria pels llibres que ha llegit, sinó el plany per tots els que no ha pogut llegir (ni llegirà!).
  He de confessar, d'entrada, que la novel·la primerenca de Carmen Laforet no m'ha decebut gens. Es llegeix amb plaer i amb interés. Fins i tot sorprén un poc que un text amb tanta força expressiva fora infantat per una joveneta de 23 anys. Però així són les coses, i no són tan rars els genis juvenils: en alguns autors la creativitat compareix molt aviat, com un corol·lari de l'esclat hormonal, i després desapareix misteriosament, deixant un rastre vague d'autèntica llum.
  Crec que l'argument de Nada és prou conegut. Conta la peripècia d'Andrea, una xica de 18 anys que arriba a la Barcelona de la postguerra, a casa dels seus oncles, per a estudiar Lletres a la universitat. La descripció d'aquesta casa del carrer Aribau i dels seus habitants és un dels valors extrems del llibre. La vida domèstica hi està dominada per Roman -l'oncle vividor i estraperlista, amb un passat tèrbol i aires de seductor- i el seu germà Juan, que està casat amb Glòria. Més que un matrimoni, però, allò sembla un ring de boxa, perquè Juan atonyina regularment Glòria, ja que no suporta que se'n vaja de nit a jugar a cartes per a mantenir-los. Els altres personatges de la família -Angustias, que se n'anirà a un convent, l'àvia o la criada- orbiten al voltant d'aquests astres violents, com també ho fa Andrea. Però la sensibilitat malaltissa i delicada de la protagonista fa que busque fugir constantment d'aquest ambient malsà. Es refugiarà en els seus companys d'universitat, especialment Ena, amb qui estableix una relació especial que es truncarà quan Ena conega Román.
  Tota la novel·la en si és un festival desfermat de passions, de virulentes col·lisions emocionals. Els personatges de la casa d'Aribau estan destruïts moralment per la guerra i, enmig d'ells, Andrea se sent petita i comprimida. L'amor en totes les seues formes recorre el llibre: entre home i dona, amb els amics i les amigues, entre germans, fins i tot entre la criada i el seu gos. En la intersecció insuportable d'aquest encreuament voraginós de fletxes amoroses, Andrea no troba el seu lloc. Quan la besa el primer nòvio que té, el contacte amb els seus llavis li provoca un profund fàstic. Amb les dones, en canvi, se sent més a gust, perquè s'obri a mil confidències i delicadeses. Com que els seus amics i amigues solen ser de classe alta -els qui poden estudiar a la Barcelona dels anys 40-, ella no pot evitar sentir-s'hi com una ventafocs. Es tracta, però d'una ventafocs moderna, que no espera que el príncep la traga a ballar. Aquesta cendrellosa de postguerra aspira sorprenentment a prescindir de dignitats principesques i ingressar en l'orde de la plenitud vital sola i íntegra.
  El millor del llibre, però, encara no s'ha revelat. Es tracta del llenguatge. L'estil agudament poètic de l'autora igual esclata en descripcions atronadorament expressionistes que resol amb detallisme impressionista els seus avatars emocionals. Com en un duel entre Fritz Lang i William Wyler -i encara entre les pintures negres de Goya i el cubisme picassià- Andrea va basculant dels violents clarobscurs de la casa d'Aribau a l'ampli horitzó de sensacions discordants que l'omplen sempre que en pot fugir. Com li diu Ena, "nunca has sabido lo que quieres ser", però, "siempre estás queriendo algo".
  En  aquesta permanent cruïlla vital, Barcelona és un decorat immens entrevist fugaçment, amb la seua depauperació gris de després de la guerra, les Rambles contraindicades per a jovenetes acabades d'eixir de l'ou, o el barri Xino, prohibit a Andrea, però finalment visitat amb Juan quan van a la recerca de Glòria.
  Quan Andrea se n'anirà -gràcies a Ena, aconsegueix un treball a Madrid- no s'emportarà res de tot allò. En les seues paraules: "Me marchaba ahora sin haber conocido nada de lo que confusamente esperaba: la vida en su plenitud, la alegría, el interés profundo, el amor. De la casa de la calle de Aribau no me llevaba nada. Al menos, así creía yo entonces".
  No era cert, però: Andrea/Carmen Laforet s'emportava de Barcelona la vivència, metamorfosada per la ficció, que li permetria escriure aquest llibre i guanyar, l'any 1944, el premi Nadal. Es convertia, així, amb el seu aire de modernitat anticostumista, en una fita ineludible en la recuperació literària de la postguerra.
 

Més no-res

Títol: Goethe se muere
Autor: Thomas Bernhard
Alianza Editorial
Madrid, 2012
Traducció de Miguel Sáenz
119 pàgines

  Ja que no podem continuar llegint Thomas Bernhard en català, mamprenguem aquesta traducció castellana (solvent i pràctica) de quatre petits relats ara rescatats per Alianza. És el que passa quan no saps alemany -el meu cas: que depens de les taduccions. El que no podem és deixar de llegir Bernhard. Llegir Thomas Bernhard és una cosa que hauríem de fer cada cert temps, com una rutina esportiva que ajuda a desentumir els músculs del pensament. Bernhard és l'escriptor que hauríem volgut ser tots els escriptors, l'estilista implacable disposat a tallar tots els caps. Com vaig escriure a propòsit de L'origen, "en realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible".
  I què és, així, Goethe se muere? Quatre relats curts on l'autor trau a passejar les seues giragonses estilístiques i ho fa en relació a alguns clàssics -Goethe, Montaigne- i a l'entorn de la qüestió de la relació paternofilial. Goethe schtirbt, el relat que obri el volum, és una peculiar ficció que aplega el geni de Weimar al seu llit de mort amb Wittgenstein i amb el propi Bernhard. Sentint-se morir, Goethe demana veure Wittgenstein (que encara no ha nascut, òbviament). Eckermann ("l'idiota d'Eckermann", segons la immortal definició de Jorge Semprún) s'hi oposa, però Goethe no vol veure Eckarmann: vol que acudisca Wittgenstein. I amb això -i amb l'estil- es construeix el relat, on l'autor de Poesia i veritat no acaba agonitzant amb un Mehr Licht (Més llum), sinó amb Mehr nicht (Més no-res). Sempre segons Bernhard, és clar.
  "Montaigne. Un relato" és una aproximació al solitari de Saint Michel que és una autèntica declaració d'amor: "Nunca he tenido un padre y una madre -escriu l'autor-, pero he tenido siempre a mi Montaigne". Com el creador dels Essais, Bernhard és en si la matèria de la seua obra.
  Quant a "Reencuentro", es tracta potser de la millor peça del llibre, la més intensa, la més exasperada. Es tracta d'una llarga diatriba contra el contracte paternofilial, contra la idea mateixa de filiació. Per a l'autor, la descripció d'un diumenge a casa els pares és el més aproximat que hi ha a la crònica de l'infern. "Nuestros padres nos matan", s'exclama sense recança. I després afegeix: "Los padres hacen hijos y procuran por todos los medios aniquilarlos". Així les coses, és lògic que Bernhard rellegisca el mite del pecat original i pose en la diana tot l'entramat judeocristià en què es basa la cultura europea: "Nuestros padres sólo nos hicieron con el único objeto de poder descargar así su culpa sobre nosotros y echarnos la culpa".
  Hi ha ràfegues d'intempestivitat nietzscheana en aquestes pàgines, d'esperit destructivament dionisíac. Però també hi emergeix una estranya llum (és a dir, un estrany no-res). Al final Bernhard ho resoldrà tot -al quart relat, "Ardía"- amb una de les seus característiques invocacions antipatriòtiques: segons ell, Àustria és "el país más odioso y más ridículo del mundo".
  Però la lliçó de Thomas Bernhard és que, on ell diu "Àustria", nosaltres hem de col·locar el nom del nostre veritable país. I no s'hi val a fer trampa.

Joan Garí

Retrat de l'escriptor com a estudiant

Títol: Les meues universitats
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2012
175 pàgines

 Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
  A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
  El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
  Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
  No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
  De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats  us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Joan Garí

 
 

El quixotisme feixista

Títol: El espía
Autor: Justo Navarro
Editorial Anagrama
Barcelona, 2012
213 pàgines

  Entre 1940 i 1943 el poeta nordamericà Ezra Pound va fer dues emissions setmanals de propaganda feixista per a Amèrica i una per a Anglaterra des de la Itàlia de Mussolini. Li pagaven a raó de 350 lires per emissió (uns deu dòlars). Abans i després de les xarrades feia posar música de Vivaldi. El programa es deia "The American Hour".
  Pound, òbviament, va ser capturat i jutjat pels americans quan aquests van ocupar Itàlia. De fet, els seus programes radiofònics eren tan extravagants que la pròpia policia política de Mussolini sospitava que era un agent doble. Des del seu micròfon acusava Roosevelt de jueu  i demanava que l'ingressaren en un manicomi. Però qui va acabar en un manicomi, en realitat, va ser ell mateix. El tribunal que el va jutjar a Washington per traïció després de la guerra el va declarar boig i mentalment incapacitat. Eixia així del cercle dels ciutadans i entrava -amb tots els honors, això sí- en la història de la Literatura Universal.
  Aquest personatge fascinador és la base de El espía, l'estrany assaig de Justo Navarro. Dic que és estrany perquè tres quartes parts del llibre estan dedicades a la reconstrucció minuciosa -i molt brillant- de la història de Pound a l'època de les emissions feixistes, mentre que, a la darrera part de l'obra, s'autopresenta en primera persona un tal J.N. (transsumpte evident de l'autor), que es trasllada a Pisa per a investigar els detalls més foscos de la peripècia del poeta ianqui. Hi ha un efecte de descompensació evident entre l'autoficció del final i la reconstrucció puta i dura de la resta de l'obra. No vull amb això, però llevar-li mèrit a Navarro. El seu estil sec i precís demostra el gran escriptor que és. Perquè on es veu un gran escriptor no és en la ficció que inventa, sinó en la realitat que recrea. Escriu Navarro:
"Lo vio una muchacha en Bagno di Romagna, sobre el río Savio, al noroeste de Florencia, desde el balcón, en el camino a Cesena. Pasó a pie por Fara in Sabina, llegó a Rieti. Iba a Gais, en el Tirol. Los caminos estaban llenos de soldados en desbandada. En Bagno, en una casa de profundos y triples patios interiores, se abrió una puerta y le ofrecieron pan y vino. El vino era duro, generoso. En Fara in Sabina vio un aeródromo donde sólo había pájaros, y oyó un grito, y comió mermelada. Subió a un carro. Le dieron un racimo de uvas. En una hostería bebió más vino. Sabía amargo".
  La desbandada dels feixistes. Pound provant d'arribar al Tirol. I aquests detalls fascinadors del vi "duro, generoso" o els ocells i la melmelada.La realitat, en efecte, s'imbrica amb els detalls de la ficció, i tot plegat forma una argamassa indestructible. Navarro es revela com un gran estilista.
  Al final, el lector es quedarà amb el regust d'una certa admiració per la gesta de Pound, aquesta traïció a mig camí entre la literatura i la bogeria. Com un Quixot modern -un Quixot políticament incorrecte-, Pound veia jueus malvats on només hi havia demòcrates intentant guanyar una guerra per a la Humanitat. I creia veure gegants benefactors on només hi havia patètics feixistes. El segle XX, en fi.
 
  "