La riota universal

Títol: Que comenci la festa
Autor: Niccolò Ammaniti
Angle editorial
Barcelona, 2011
344 pàgines

L'espectacle italià, protagonitzat per l'inefable senyor Berlusconi, sembla no voler aturar-se -encara. No cal riure massa alt, però, perquè al País Valencià hem tingut el nostre berlusconiet fins ara mateix. Cap altra cosa era Francisco Camps, un tipus que no buscava xiquetes per endur-se al llit, però era l'única cosa lletja que no feia. I ha hagut de dimitir ell, per cert, no l'hem tirat nosaltres a gorrades de la trona. Ha mort -com Franco- al llit. Diuen que quan els electors donen suport a figures com aquestes és perquè es constitueixen en autèntics espills d'ells mateixos. Els italians i els valencians tenen molts motius per a votar líders corruptes, facinerosos, insolvents i alienats. És com votar a l'oncle bala perduda, al tiet fadrinot que ens du de cap, però ens fa riure tant...
Niccolò Ammaniti només ha hagut d'eixir als carrers de Roma (on va nàixer l'any 1966), respirar fondo, i després posar-se a escriure. Hi ha llibres que retraten un país i un moment anímic dels seus ciutadans sense necessitat d'esmentar cap nom propi massa revelador. Che la festa cominci és un d'aquests llibres. L'argument ens parla d'un ricatxo, constructor de maneres tèrboles, que organitza una fastuosa festa al cor de Roma, al parc de Vil·la Ada (una antiga propietat comunal que ha adquirit a colp de talonari). Hi faran cap els representants més rutilants de l'estrellat del país: escriptors, futbolistes, cirurgians, actrius, figures de la televisió... Ningú vol perdre's la festassa de Sasà Chiatti, que és el nom de l'amfitrió. D'entre tots aquests, destaca l'escriptor Fabrizio Ciba, un triomfador acomplexat i amb mala castanya -una barreja de Francisco Umbral i Arturo Pérez Reverte- que vol escriure "la gran novel·la italiana" que la crítica diu que falta i que acabarà robant a una vella glòria en el fragor del caos en què es converteix l'esdeveniment. El caos és induït: els membres d'una secta satànica hi acudeixen al reclam de sacrificar una cantant acabada de convertir al papisme.
Tot molt delirant, tot molt truculent, tot molt divertit i tot molt malvat. Ammaniti retrata una civilització esgotada i fàtua, un món decandent on els diners i l'apariència són l'única cosa important. Al capdavall, Sasà Chiati, un self-made-man a la italiana, no cal que ens recorde a Berlusconi. De Chiatis hi ha a tot arreu: ¿quants no n'haurem tingut al País Valencià en els anys del boom immobiliari? Tots aquests tipus a dalt dels seus iots, dels seus 4x4, dels seus jets privats, amb els seus polítics de capçalera rient-los les gràcies i legislant-hi a cor què vols, encara esperen el seu Ammaniti. Personalment, vaig provar de retratar les beceroles d'aquest món -coincidint amb el regnat de l'inigualable d'Eduardo Zaplana- en la novel·la La balena blanca i els lectors jutjareu fins a quin punt ho vaig aconseguir.
El luxe desmesurat, l'ambició viscosa, el culte destrellatat a l'apariència: tot això acaba resolent-se sempre, literàriament, en el camp de l'humor més salvatge. Aquests tipus, en definitiva, ens roben i insulten la nostra intel·ligència, però no tenim millor manera de venjar-nos-en que convertir-los en la riota universal. Que és precisament l'única cosa que no suporten. Doncs que es foten.

Joan Garí