El llibre de mai

Títol: La trilogia de la nit
Autor: Elie Wiesel
Editorial Columna
Barcelona, 2009
Traducció de J. Mateu i M. Llopis
345 pàgines

L'any 1958, Elie Wiesel va publicar a França La nit, el testimoni de la deportació de la seua família a Auschwitz en 1944. Els Wiesel vivien a Siguet, una localitat romanesa que va pertànyer a Hongria. Ell fou l'únic de la família a sobreviure. Quan va voler contar la seua experiència, però, es va trobar amb la indiferència quan no l'hostilitat d'un món -la postguerra europea- que no volia saber gaire -que no volia saber res- de les penalitats viscudes de l'horror supernumerari, de l'atrocitat encara en carn viva. El seu llibre, doncs, va obtenir un eco somort. L'havia escrit originàriament en jíddish, però el va traduir al francés per a obsequiar-lo al món. I el món li va pagar amb una educada indiferència.
Anys després, el llibre es reeditaria. A La nit seguirien L'alba i El dia, que ja no són exercicis memorialístics, sinó novel·les on reprén la seua peripècia vital sota el signe de la ficció. L'alba narra la història d'un membre d'un grup terrorista jueu a la Palestina anterior a la formació de l'Estat d'Israel. El dia, al seu torn, sorprén el mateix personatge a Nova York, on és ja un periodista que prova de fer una vida normal carrejant a sobre la ferida inestroncable del que ha viscut sota el hitlerisme.
Dels tres llibres, és obvi que La nit és el més colpidor. També és el més senzill, narrativament parlant -ja que no moralment. És una història que hem sentit massa vegades, un relat que no sembla aportar res de "nou": l'arribada dels nazis i els gendarmes hongaresos a un poble de majoria jueva, l'obligació de deixar-ho tot i pujar a un vagó de bestiar amb destinació desconeguda, la incredulitat dels vells i l'estupefacció dels joves, l'ingrés en Birkenau, les xemeneies al fons escopint parracs de vida en forma de fum, la rutina del camp, la mort.
Em preguntareu, potser, per què seguir llegint aquesta mena de relats. M'agradaria saber contestar-vos. No ho sé. Hi ha, potser, un aspecte de solidaritat bàsica, i la consideració que, aquests jueus de la Shoah, són els nostres autèntics ancestres. Com a europeus, no podem deixar de mirar-nos en aquest espill convuls. I després, també, la creença que en cap altre lloc es pot assistir al sentit exacte del que significa la memòria (en la vida i en la literatura). D'una manera o altra, la història és ací per a què nosaltres la fem nostra -i procurem que no s'oblide.
Diu Wiesel: "Si en tota la meva vida només hagués pogut escriure un llibre, hauria estat aquest". I per què?, afegeix. "¿Per no tornar-me boig o, al contrari, per tornar-m'hi i poder entendre millor la bogeria, la gran, la terrorífica, la que en altre temps havia fet irrupció en la història i en la consciència d'una humanitat que oscil·la entre el poder del mal i el sofriment de les seves víctimes?". Difícil respondre també a això. En el fons, ell sap que "només els qui han conegut Auschwitz saben el que era. Els altres no ho sabran mai". En una situació així, no es pot callar i, tanmateix, és "impossible" parlar...
El jove i pietós Elie, tan aficionat a la sinagoga, perd de sobte la fe en Déu enmig dels filferros de Birkenau. És difícil haver conegut el doctor Mengele -haver escapat del seu dit selectiu- i seguir creient en la bondat d'un ésser superior. La mare i les germanes ja han mort. El pare i ell són destinats a Buna, un subcamp d'Auschwitz també anomenat Monowitz (el lloc on va estar reclòs Primo Levi, i tants altres). Quant els russos s'hi acosten, són evacuats -primer a peu i després en tren- cap a Buchenwald (el camp de Jorge Semprún, i de tants altres). El pare hi mor de disenteria, al gener del 45. El fill no pot reprimir una intensa sensació de culpa per haver desitjat que aquesta mort acabara produint-se per no haver de sentir-se responsable a tothora del vell. Al final, ja alliberat, Elie es mira en un espill i hi descobreix el cadàver que no l'abandonarà ja mai: ell mateix.
I si aquesta narració vos sembla massa vista, massa vegades contada, llavors busqueu un altre llibre. Hi ha més llibres que llonganisses. I dies també -o això diuen.

Joan Garí