A l'ombra dels grans mestres

Títol: Combray, de lluny
Autor: Josep Maria Pinto
Editorial A contravent
Barcelona, 2010
177 pàgines

Josep Maria Pinto, a qui ja coneixem per haver començat en l'editorial El cercle de Viena la nova traducció de la Recherche proustiana, ens regala ara un quadern de notes pouat d'una bitàcola densa en savieses. És fàcil definir Combray, de lluny: es tracta, molt naturalment, d'un conjunt de glosses escrites en els marges dels gran escriptors, aquells que més han colpit l'autor, més han definit la seua fam literària i més han determinat la seua condició de lector/traductor/escriptor. És el cas, en primeríssim lloc, de Marcel Proust, però també de Borges, Nabokov, Mann o Salinger. Com un monjo medieval, Pinto anota minuciosament les impressions que li van produint les pàgines d'aquests grans monstres de la Literatura, amb el convenciment que freqüentar els textos sagrats fortifica l'ànim i propicia aprenentatges sense límit. La primera part del seu llibre, de fet, està dedicada a comentar aspectes d'aquests i d'altres creadors. De Salinger diu, per exemple, que no creu que estiga "sobrevalorat" (un judici despectiu que en alguns moments semblava haver-se posat de moda), i que en tot cas és clarament superior a Jack Kerouac o Raymond Carver. La Lolita de Nabokov se li apareix com un text amb un incommensurable poder de suggestió, una rosa immarcida molt més efectiva, des del punt de vista eròtic, que la més excelsa pornografia. De Proust parla i no acaba i, tot i que no vol ser titllat de mitòman, ens confessa -¿autoirònicament?- que ha pelegrinat ritualment a la seua tomba del Père Lachaise, perquè anar a veure les cases natals i les làpides dels escriptors (la porta d'entrada i la porta d'eixida, com en La lletra escarlata de Hawthorne) és un costum que tenim tots els qui vivim infectats pel virus agressiu de la Literatura.
De Jorge Luis Borges s'estima més l'estil que la mitologia (ja vorem què li semblarà, doncs, el meu Un cristall habitat, que li he fet a mans corresponent a la seua amabilitat en lliurar-me aquest mateix volum que comente). De Josep Pla, un ideal de vida, comme il faut: "Amb tres mil volums ben escollits, un bon foc de llenya d'olivera, una cuina senzilla i discreta i una senyora jove i amable, aquest podria ser un lloc per a passar-hi la vida" (de El campanaret). A l'altura de Thomas Mann ens confessa que La muntanya màgica forma part de la seua formació com a lector adolescent, tot i que no la inclouria en un cànon artístic del segle XX (una incongruència que farem bé de no tenir-li en compte). A l'entorn d'aquesta obra colossal s'entreté fent notar la frequència d'aparició del número set: el llibre té set capítols, Castorp s'hi està set anys i tarda set mesos a declarar-se a madame Chauchat... La qüestió el sorprén i no sap per què. Amb permís, això té una explicació molt fàcil: el set és, en la numerologia, un dels elements amb més tradició simbòlica. Representa la unió del tres (la trinitat divina) i el quatre (les virtuts humanes), cosa que explica la seua compleció i unitat. Set són els dies de la setmana, els de la Creació, els pecats capitals i les virtuts humanes... i els braços del canelobre sagrat jueu. És també el nombre de la prova i el dolor, com vaig comprovar fa anys -massa anys- quan, en traduir La lletra escarlata per a l'editorial 3i4, vaig comprovar que Hester no podia casar-se amb el seu amant perque havien de transcórrer set anys des de la desaparició del marit per a ser declarada oficialment vídua. Tot siga dit per adundar en l'acotació, és clar.
En la segona part del seu llibre Josep Maria Pinto inclou narracions de factura pròpia, però ni en aquest cas pot evitar la prolixitat de les cites dels mestres (Marái, Henry James, Philiph Roth i sempre, com un baix continu, Marcel Proust), que completen, aclareixen o exemplifiquen les seues idees. Tot plegat fa que aquest Combray de lluny se'ns aparega com un homenatge a aquells creadors que han contribuït a alegrar-nos la vida, com si la vida fóra, en primer lloc, una ocasió per a la lectura inacabable d'un llibre sagrat on els déus són purament factors estilístics, subordinades, punts i coma, adjectius precisos, metàfores juganeres i un to -sobretot un to- absolutament inequívoc.
Llegint aquest llibre no m'he trobat amb pràcticament cap judici amb el qual no estiguera d'acord. S'hi parla també, a més a més, d'alguns dels meus propis autors de capçalera. Ara ja sé que tinc a Gelida, un corresponent -i un corresponsal- a tenir en compte.

La veritat i les seues estratègies

Títol: El xal
Autora: Cynthia Ozick
El Cercle de Viena
Barcelona, 2010
Traducció de Dolors Udina
88 pàgines

Hi haurà un dia en què ja no quedarà viu cap supervivent de l’Holocaust. Encara no és aquest dia. Encara ara van sortint a la llum memòries personals de víctimes amb una extraordinària vàlua documental, com el Sonderkommando de Shlomo Venezia o Necròpolis de Boris Pahor. Recordo com Jarek Mensfelt, portaveu del museu d’Auschwitz, em contava fa alguns anys la commovedora peripècia del primer d’aquests autors, que durant molts anys es va negar a recordar res del seu fúnebre ofici (el Sonderkommando era l’escamot de jueus encarregat de buidar les cambres de gas i desfer-se dels cadàvers) però, al final de la seua vida, va començar a visitar l’antic camp d’extermini i a divulgar el que va veure com a exercici intransferible de veritat històrica.
El debat, en aquest punt, sempre ha estat com abordar uns fets com aquells. Els llibres de vivències no plantegen cap problema: són imprescindibles i necessaris. Escoltar la veu dels testimonis com un fet inapel·lable. La qüestió s’enterboleix, en canvi, quan del que es trata és de recrear la Shoah. El material novel·lesc o cinematogràfic confronta la realitat crua amb el maneig inevitable de les eines de la ficció. Més enllà de la versemblança, sorgeix el dilema ètic de fins quin punt podem embellir –per excés o per defecte- uns fets literalment inenarrables.
Cynthia Ozick, en El xal, opta per una via que hem de jutjar intel·ligent: la poetització. El xal és un relat curt de vuit pàgines que va seguit per una altra història més extensa, intitulada Rosa. En El xal assistim a un moment de la vida de Rosa en el lager, acompanyada per la seua neboda Stella i per la seua filla de curta edat Magda. Magda ha d’ocultar-se perquè no hi ha lloc per a infants al camp de concentració. Un xal prividencial li serveix d’amagatall i més coses: “Era com la critaura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germaneta. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molr quieta, en xuclava una de les puntes”. Però Stella li lleva el xal un dia, i Magda se’n va a buscar-lo fora del barracot. El final és imaginable.
En el segon relat, Rosa viu a Florida, més de trenta anys després. Vivia abans a Brooklyn amb Stella, però en un rampell va destruir la botiga que regentava i va abandonar Nova York. Stella li envia diners regularment i també el xal dins d’una capsa per correu. El retorn del xal dispara les obsessions de Rosa, que no ha superat l’experiència concentracionària i no s’ha adaptat mai a la vida nordamericana. Continua sent, en essència, una supervivent.
Els dos relats són prou diferents. El xal és una miniatura molt poètica, precisament perquè Ozick ha comprés que per a acostar-se al fenomen de què ens volia parlar no val el realisme estricte. El realisme és insuficient perquè, davant la monstruositat dels fets a contar, es corre el perill de convertir-ho tot en una escena costumista, un dejà vu que deixe indiferent el lector.
Joan Fuster deia que “les veritats, cal exagerar-es per a què resulten creïbles”. La veritat de l’Holocaust, però, no necessita exageracions. Calen uns altres instruments. La documentació estricta i fiable, per un costat, i indagacions artístiques respectuoses i subtils, per un altre. Cynthia Ozick ha optat per aquesta segona via. En el futur, quan ja no quede viu cap supervivent de la gran massacre del segle XX, caldrà acudir a aquesta mena d’aproximacions que enriquesquen la memòria col·lectiva. I la Literatura, òbviament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.366

De la grandiloqüència a la 'sprezzatura'

Títol: Diarios 1999-2003
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2010
184 pàgines

Ve precedit per un comentari elogiós d'Enrique Vila-Matas ("formidable diario"). Després de llegit, és ben cert que no es pot estar en desacord amb aquesta apreciació, que al capdavall ens ha permés conéixer un alte cultivador d'això que ara es diu "literatura del jo", que no és en realitat més que la literatura del nostre temps -el temps de la Il·lustració, de la modernitat convulsa i de les seues contradictòries seqüeles.
Iñaki Uriarte, segons es presenta ell mateix, és un tipus que naix a Nova York el 1946, és de Sant Sebastià i viu a Bilbao (i estitueja a Benidorm, caldria afegir). A partir del 1999 -és a dir, a cinquanta-dos anys- té per costum prendre notes en un diari personal. Ara ens presenta les anotacions del primer lustre del seu quefer callat. Un dietari que comença amb una cita de Nietzsche ("S'aprén abans a escriure amb grandiloqüència que amb senzillesa. Això incumbeix a la moral") i acaba, molt coherentment, amb una constatació sobre la sprezzatura amb què disposa el seu material escrit, és a dir, l'efecte d'"aparent desatenció", d'"absència d'esforç", la "naturalitat" que en el fons és "pur artifici, i tal vegada el major de tots". Tota una declaració d'intencions per a un tipus que ens confessa que viu "sin trabajar y con una pequeña renta", col·laborant ocasionalment amb el periòdic El correo i menant, a la maduresa, un diari sense pretensions, pero ple de judicis atinadíssims i d'observacions molt sedimentades sobre la realitat i la ficció.
Hem descobert, en Iñaki Uriarte, algú que pot dedicar-se a la literatura com els antics -els nobles antics- es tancaven a les seues possessions, o viatjaven despreocupadament en un temps on posseir i viatjar estava reservat a reduidíssimes minories (pense, naturalment, en Montaigne a la seua torre, i en la felicitat que l'embargava quan podia ensellar el seu cavall). M'imagine Uriarte a Benidorm, gravant al sostre adagis llatins i grecs, jugant amb el gat i contemplant els cossos gloriosos a la platja. Una vida envejable, sense dubte, i més quan constitueix el canemàs que li permet llegir i escriure amb un plaer complet. O, per dir-ho amb els cèlebres versos de Gil de Viedma que podrien ser també la seua divisa:
"...no salir, no tomar copas y vivir como un noble arruinado entre las ruinas de mi inteligencia"
Les seues opinions polítiques, d'altra banda, descol·locaran més d'u. "Abertzale", confessa, li sona a "burro", i "constitucionalista" a "catedràtic". Dos extrems amb els quals se sent incòmode, així que busca un tertium datur on puga acomodar-se coherentment. Són aquesta classe d'individus els que constitueixen, quin dubte hi cap, la comunió dels solitaris del món, aquells que encara ens fan sentir alguna esperança sobre la pervivència de la literatura -si és que la literatura té alguna possibilitat de perviure, finalment.
En un sistema cultural desenvolupat, l'aparició d'aquests Diarios seria saludat com una fita senyera. No m'estranyaria, però, que l'establishment espanyol -puix en aquest idioma estan escrits- el deixara passar sense pena ni glòria. No crec, d'altra banda, que això a ell el preocupe mínimament. Al capdavall, ve del silenci, i sabrà tornar-hi diligentment. De Bilbao a Benidorm, de Montaigne a Josep Pla, de gat a gat. I publicant, si cal fer-ho, en una editorial autodefinida com amb "menos proyección que un cinexín". En una època de merda, els diamants circulen clandestinament per les clavegueres.

Joan Garí

Literatura i relacions socials

Títol: Troppo vero
Autor: Andrés Trapiello
Editorial Pre-textos
València, 2009
793 pàgines

He tornat, després d'alguns anys d'abstèmia, als diaris de Trapiello. El vaig seguir durant uns anys, fins que la disjuntiva fou massa clara: mentre llegia un dels seus volums auals de 500, 600 o 700 pàgines havia d'abandonar altres lectures que igualment m'abellien. O havia de deixar, ras i curt, la vida entre parèntesis. És un esforç massa herculi el que ens demana Trapiello -semblant i condigne, segurament, al mateix que anima la seua diabòlica escriptura.
El que no esperava, en enfrontar-me a aquest Troppo vero, és trobar-me amb les anotacions d'un any especialment significatiu per a mi, el 2002. En aquell any és quan vaig redactar el meu darrer dietari publicat, Senyals de fum. Vaig forçar-me a anotar els pensaments quotidians amb l'objectiu de bastir un quadern sense cap forat al llarg dels 365 dies de l'any. Un tipus com Trapiello pot perfectament riure's d'un propòsit com aquest, puix que el resultat en va ser un volum de gruix morigerat, i no els monstres dissuasius habituals a casa seua.
La sensació que es trau de la lectura dels quaderns del lleonés és sempre un poc ambígua. Hi ha, això sí, l'habilitat i l'amenitat narrativa, la ironia i el sarcasme que no menysprea la crueltat -necessària o no-, la curiositat de tafanejar en els múltiples encontres de l'escriptor amb personalitats de la vida cultural espanyola. Perquè Trapiello, encara que es considera un solitari i un marginat, no es perd festa, inauguració o presentació on puga clavar el cap. Gràcies a això els seus diaris són entretinguts i van conformant una galeria de retrats del nostre temps amb una vàlua objectivament remarcable.
Les coincidències de Troppo vero amb Senyals de fum són certes, però fan referència més als temes que al tractament i al to, com d'altra banda és obvi. S'ocupa, per exemple, de la mort de Camilo J. Cela, però aprofitant per a dedicar-li un afusellament retrospectiu. A mi Cela sempre em va fer gràcia: era un trapatroles excessiu, milhòmens estentori i addicte a alguns dels tòpics carpetovetònics que se suposa havia de combatre. Però com a escriptor em mereix un respecte. A Trapiello no. És clar que, a Trapiello, quasi cap escriptor li mereix cap respecte. Només cal veure el que diu, en aquest mateix volum, d'Octavio Paz, de García Màrquez ("el Blasco Ibáñez contemporáneo") o de Rimbaud. Això per no fer referència a les seus opinions sobre art. Per a ell, qualsevol cosa que provinga del segle XX no pot ser sinó una ruïna pretenciosa. Ell és un home del segle XIX, o així es predica. El dia que coneix Miquel Barceló, però, encara li perdona la vida... perquè es confessa lector dels seus llibres! També es lleva el barret davant autors com Arcadi Espada. Es fa eco -com jo mateix- dels seus Diarios. El defineix com un "polemista professional", però de seguida se'n penedeix, perquè l'expressió li recorda "esos tiradores a sueldo que viajan con el maletín de los silenciadores y las miras telescópicas". Sobre Espada he escrit al llarg dels anys alguns comentaris elogiosos en El País -el meu periòdic i el seu, in illo tempore-, però ara se'm fa molt estret de travessar la seua admiració activa per l'España Grande. I tanmateix és un tipus amb qui no m'importaria compartir un dia una sobretaula, posat que em deixara fumar-me un cohiba 'robusto' sense replicar (amb tot açò de la febre anti-tabac no se sap mai).
Diu Trapiello que "la literatura, llevada a sus últimas consecuencias, impide las relaciones sociales". Sembla l'excusa perfecta per a qui sap que la seua maledicència li ha generat tants enemics com admiradors (tots dos incondicionals). Un fons de veritat, però, ja n'hi ha. En cert moment de la vida de qualsevol escriptor autèntic, cal triar entre ser simpàtic o fer bé la teua faena. Trapiello no ho ha dubtat un sol moment. Només per això ja mereix un reconeixement, ni que siga per a què deixe de queixar-se.

Joan Garí

Un contemporani del 36

Títol: La forja de un rebelde
Autor: Arturo Barea
Editorial Debolsillo
Barcelona, 2006
Tres volums

El vaig comprar fa anys, a la Fira del Llibre de València. Entrevist per casualitat, entre molts altres volums, em va cridar l'atenció com un cadell abandonat, a la recerca d'un amo. Em va mirar amb els seus ullets i em vaig haver de concéncer que ja no podria viure sense. La seua fama el precedia. N'havia llegit al·lusions en altres llibres, així que sabia perfectament què me'n duia a a casa. A casa, però, va ser desat en un prestatge, i sotmés al ritual de silenci i vaga contemplació amb què reduïm els toms que encara no podem llegir. Però el mes passat el vaig rescatar. Va saltar de la prestatgeria amb la felicitat dels animals escollits i li vaig proporcionar un lloc d'honor, en un rengle més elevat: la meua tauleta de nit. Finalment, el vaig llegir. Ah, amics, quin estrany plaer, la lectura diferida! Ara sé que serà el llibre de l'estiu, les pàgines emotives i cegueroses que no es poden abandonar, que requereixen una lectura ininterrompuda i febril.
La forja de un rebelde, per si algú ho desconeix, és el relat autobiogràfic de Arturo Barea, des dels episodis de la seua infància al barri madrileny de Lavapiés fins la seua tasca, arriscada i crucial, al front del servei de censura de la premsa estrangera al Madrid assetjat per les tropes franquistes, tot passant per la seua experiència com a sargent a la guerra del Marroc.
Cada una d'aquestes fites -que es correspon a un volum- és com una peça d'una progressió que porta Barea a compartir els ideals emancipatoris de la Segona República, però sense abdicar dels punts de vista del lliurepensador que en el fons era. Això li creà problemes amb els comunistes i l'obligà a abandonar Madrid el 1938, cap a un exili que duraria fins a la mort.
Al Marroc, en tot cas, és on es forja alguna cosa essencial del pensament de Barea, que té a veure amb el fàstic innegociable que li provoca la corrupció de l'Exèrcit espanyol. Però si com a soldat s'escandalitza davant la desídia corrupta dels militars ocupants, com a socialista -té carnet de la UGT- no tolera el fanatisme de l'esquerra a la península. Mala peça al teler per a quan van venir mal dades. No és estrany que un home així, quan al juliol del 36 assisteix a la crema de l'Escola Pia a Madrid (on ell va estudiar de petit), experimente un trasbals fora mida: "Traté de aclarar el conflicto dentro de mí. Me era imposible aplaudir la violencia", confessa. L'esquinçament interior estava servit.
És difícil seleccionar passatges d'un relat tan vívid i tan ple de moments feliços i inoblidables. Potser excel·leix, pel seu dramatisme, la crònica de la seua tasca de censor a l'edifici de la Telefònica, en la Gran Via, que conduïa al front en línia recta i per on en qualsevol moment -com anys més tard passaria a la Diagonal de Barcelona- podien aparéixer els regulars de Franco. A la Telefònica coneix qui serà el seu gran amor, Ilsa -un nom que té reminiscències òbvies de Casablanca i l'inoblidable personatge interpretat per Ingrid Bergman. A la Telefònica acaba comprenent que un home com ell no té futur en una feina que exigeix lleialtats obtuses i adhesions marcials...
Barea, fet i fet, és l'exemple exacte de per què els dos bàndols de la guerra no són comparables. La seua figura, com a republicà convençut fins al final tot i que fastiguejat per la violència gratuïta, no té equivalent al costat franquista. No dic que tots els partidaris del caudillo foren fanàtics d'una peça. Si hi havia algú amb pensament propi, però (pense, per exemple, en Dionisio Ridruejo), no el va manifestar fins després d'acabada la guerra. Quan et jugues la vida -com se la va jugar Barea manifestant discrepàncies mentre queien les bombes- és quan es demostra la teua vàlua. La vàlua d'Arturo Barea està fora de tota discussió. Qui no haja llegir encara La forja de un rebelde ja sap que té aquest deure inexcusable. D'entre tots els seus contemporanis, potser és ell un dels pocs en qui ens podem reconéixer com a precedent de la nostra palpitant contemporaneïtat.

Joan Garí