Literatura i relacions socials

Títol: Troppo vero
Autor: Andrés Trapiello
Editorial Pre-textos
València, 2009
793 pàgines

He tornat, després d'alguns anys d'abstèmia, als diaris de Trapiello. El vaig seguir durant uns anys, fins que la disjuntiva fou massa clara: mentre llegia un dels seus volums auals de 500, 600 o 700 pàgines havia d'abandonar altres lectures que igualment m'abellien. O havia de deixar, ras i curt, la vida entre parèntesis. És un esforç massa herculi el que ens demana Trapiello -semblant i condigne, segurament, al mateix que anima la seua diabòlica escriptura.
El que no esperava, en enfrontar-me a aquest Troppo vero, és trobar-me amb les anotacions d'un any especialment significatiu per a mi, el 2002. En aquell any és quan vaig redactar el meu darrer dietari publicat, Senyals de fum. Vaig forçar-me a anotar els pensaments quotidians amb l'objectiu de bastir un quadern sense cap forat al llarg dels 365 dies de l'any. Un tipus com Trapiello pot perfectament riure's d'un propòsit com aquest, puix que el resultat en va ser un volum de gruix morigerat, i no els monstres dissuasius habituals a casa seua.
La sensació que es trau de la lectura dels quaderns del lleonés és sempre un poc ambígua. Hi ha, això sí, l'habilitat i l'amenitat narrativa, la ironia i el sarcasme que no menysprea la crueltat -necessària o no-, la curiositat de tafanejar en els múltiples encontres de l'escriptor amb personalitats de la vida cultural espanyola. Perquè Trapiello, encara que es considera un solitari i un marginat, no es perd festa, inauguració o presentació on puga clavar el cap. Gràcies a això els seus diaris són entretinguts i van conformant una galeria de retrats del nostre temps amb una vàlua objectivament remarcable.
Les coincidències de Troppo vero amb Senyals de fum són certes, però fan referència més als temes que al tractament i al to, com d'altra banda és obvi. S'ocupa, per exemple, de la mort de Camilo J. Cela, però aprofitant per a dedicar-li un afusellament retrospectiu. A mi Cela sempre em va fer gràcia: era un trapatroles excessiu, milhòmens estentori i addicte a alguns dels tòpics carpetovetònics que se suposa havia de combatre. Però com a escriptor em mereix un respecte. A Trapiello no. És clar que, a Trapiello, quasi cap escriptor li mereix cap respecte. Només cal veure el que diu, en aquest mateix volum, d'Octavio Paz, de García Màrquez ("el Blasco Ibáñez contemporáneo") o de Rimbaud. Això per no fer referència a les seus opinions sobre art. Per a ell, qualsevol cosa que provinga del segle XX no pot ser sinó una ruïna pretenciosa. Ell és un home del segle XIX, o així es predica. El dia que coneix Miquel Barceló, però, encara li perdona la vida... perquè es confessa lector dels seus llibres! També es lleva el barret davant autors com Arcadi Espada. Es fa eco -com jo mateix- dels seus Diarios. El defineix com un "polemista professional", però de seguida se'n penedeix, perquè l'expressió li recorda "esos tiradores a sueldo que viajan con el maletín de los silenciadores y las miras telescópicas". Sobre Espada he escrit al llarg dels anys alguns comentaris elogiosos en El País -el meu periòdic i el seu, in illo tempore-, però ara se'm fa molt estret de travessar la seua admiració activa per l'España Grande. I tanmateix és un tipus amb qui no m'importaria compartir un dia una sobretaula, posat que em deixara fumar-me un cohiba 'robusto' sense replicar (amb tot açò de la febre anti-tabac no se sap mai).
Diu Trapiello que "la literatura, llevada a sus últimas consecuencias, impide las relaciones sociales". Sembla l'excusa perfecta per a qui sap que la seua maledicència li ha generat tants enemics com admiradors (tots dos incondicionals). Un fons de veritat, però, ja n'hi ha. En cert moment de la vida de qualsevol escriptor autèntic, cal triar entre ser simpàtic o fer bé la teua faena. Trapiello no ho ha dubtat un sol moment. Només per això ja mereix un reconeixement, ni que siga per a què deixe de queixar-se.

Joan Garí