Sobre ser escriptor (i sobre, simplement, escriure)

Títol: La mort de Miquel Bauçà
Autor: Abel Cutillas
Editorial Fonoll, 2009
123 pàgines

Heus ací un llibre que no haurà sentat gens bé en l'establishment literari barceloní. O simplement l'haurà acollit amb indiferència, ves a saber. Al capdavall, la capacitat de provocar sembla estar en mans d'uns pocs privilegiats, la identitat dels quals és profundament al·leatòria. Abel Cutillas, per si de cas, ho ha intentat. Amb l'excusa de la figura del peculiar escriptor mallorquí Miquel Bauçà ha teixit un opuscle intel·ligent i molt divertit, ple d'una profunda ironia, que no oculta també un legítim cabreig.
La mort de Miquel Bauçà és una reflexió sobre què significa ser escriptor -en termes generals i específicament en la circumstància catalana. El motor de tot plegat es podria sintetitzar en aquest paràgraf: "Al meu país un es pot dedicar tota la vida a escriure, però hi ha la tremenda possibilitat que només esdevingui realment escriptor el dia del propi enterrament". O, dit d'una altra manera: "Si Homer hagués nascut a Blanes el 1956, publiqués cada dia un article d'opinió a l'Avui i dirigís alguna fundació cultural barcelonina, de la Ilíada i l'Odissea simplement es diria que 'estan bé'".
Aquest és el terreny de joc. L'excusa, l'estrany cas de Miquel Bauçà, la mort del qual, a finals del 2004, es va convertir en un esdeveniment mediàtic en ser trobat el seu cos per la policia quan el procés de descomposició estava convertint ja la seua proverbial misantropia en un festival gastronòmic celomat.
En Bauçà, Cutillas descobreix un antiDalí, un geni d'interior que no volia pagar cap preu pel fet d'haver posat el seu nom a les portades d'alguns llibres. Cutillas el compara a Josep Pla, però la semblança és una mica forçada. En realitat, més que de dos personatges equivalents es tractaria de la cara i la creu d'una realitat més complexa. No són dos "eremites" i ja està: Pla és l'eremita social (un fals solitari) i Bauçà és l'eremita estricte, que viu sol -i mor sol- no en un mas freqüentat i amigable, sinó enmig de la gran ciutat. L'urbanofília de Bauçà (amb Nova York com a paradigma del tipus d'anonimat abassegador que ell estimava) és una conseqüència lògica de tot això, com el ruralisme mític del senyor Pla ho és també en l'altre plat de la balança.
Siga com siga, Abel Cutillas ha fet un llibre que mereixeria un públic ampli i sense manies. Dedicat, potser a tots aquells que no volien "ésser escriptors", sinó simplement (¡simplement!) "escriure.